El weblog de L\'ESCURÇÓ NEGRE

El conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) Miquel Reniu ha expressat els seus dubtes que certs càrrecs del Partit Socialista de Catalunya (PSC) tinguin realment la voluntat d’elaborar “un bon Estatut per a Catalunya”. En el transcurs d’una roda de premsa celebrada a la Universitat Pompeu Fabra, Reniu ha mostrat la seva disconformitat amb l’actuació socialista durant el procés de negociació. El motiu principal és que considera que alguns alts càrrecs de l’executiva del PSC, com el ministre d’Indústria José Montilla i la vicepresidenta Manuela de Madre, “no es creuen allò que diuen sobre l’Estatut”.

En aquest sentit, el membre de la CCRTV sosté que això porta a un problema “molt greu”. I és que l’únic objectiu que persegueixen els socialistes, segons el conseller, és la consecució d’un tractat que satisfaci les expectatives del govern central i no pas les dels catalans. En definitiva, un Estatut que estigui d’acord amb les tesis dels socialistes espanyols i que no incomodi el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero..

El conseller va insistir que això pot portar a l’aprovació d’un text estatutari que “no fos bo, i subratllo tres vegades això”. Al parer de Reniu, seria millor que divendres no s’aprovés el text que no pas es tirés endavant un “seria un fracàs més gran que l’Estatut que s’aprovés no fos prou bo perquè frustraria les expectatives durant molt de temps, ja que una cosa així no s’elabora per canviar-la al cap de dos o tres anys”. D’aquesta manera, Reniu considera que “s’havia d’haver fet per part dels polítics un esforç per adaptar-se a resoldre els problemes dels ciutadans”, encara que això fos motiu de discrepàncies.

Així, manté que si és necessari, el tractat s’ha de sortir dels límits de la Constitució espanyola. Uns límits que segons Reniu el Govern hauria d’haver reformat sota un prisma federal, és a dir, “hauria de ser lògic que l’Estatut s’hagués fet, ara que el Govern és federalista, també sota una reforma de la Constitució en un sentit federal. Hauria donat un marge més ampli a l’Estatut i també serviria per resoldre el problema basc.”

Pel que fa al finançament, el punt principal de discrepàncies entre les forces polítiques catalanes, Reniu sosté que “hi ha un desequilibri molt gran entre el que es dona i el que es rep” i que la prova d’això és que “l’Estat encara no ha volgut publicar mai allò que prové de Catalunya”. La solució a aquest problema és ben clara pel conseller. “No pot ser que Catalunya visqui sense un finançament semblant al del País Basc, sempre dins de contribuir a la solidaritat territorial de l’Estat”, per tant “s’hauria de crear una agència tributària pròpia amb absoluta llibertat d’acció”

Una imatge zenital del nedador Xavi Torres capbussant-se en competició als Jocs Paralímpics d’Atenes 2004, cosa que li va valer un subcampionat i un tercer lloc. A la banda esquerra de l’enquadrament, mentrestant, s’observen les cames ortopèdiques que l’habiliten per caminar i que ha deixat recolzades a la cadira de fora la piscina. Aquesta és la fotografia que ha obtingut el primer guardó en l’apartat d’esports al certamen internacional World Press Photo en l’edició de l’any 2004, feta per Bob Martin. La segona posició del concurs, també en la categoria d’esports, ha recaigut en Al Bello, gràcies a una instantània subaquàtica realitzada durant les proves de classificació nordamericanes per a la competició olímpica d’Atenes.

Però els esports no són l’única categoria de què consten els Premis World Press Photo. El concurs compta amb un total d’11 apartats. Entre alguns destaquen, a banda dels esports, els de natura, espectacles i conflictes bèl·lics, que engloben temes d’actualitat durant el 2004, com són la Guerra a l’Iraq, les arribades d’immigrants en pasteres, el tsunami al sud-est d’Àsia o les mateixes Olimpíades.

Els guardons, que premien anualment les millors fotografies periodístiques, han donat com a guanyadores 189 imatges. Aquestes estan actualment exposades al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el diumenge 16 d’Octubre. Enguany, les 189 instantànies seleccionades han sortit d’unes 70.000 que un total de 4.600 fotoperiodistes han presentat a concurs. Entre aquests dos centenars de fotografies, el jurat compost per experts independents i renovat any rera any n’ha destacat dues en cada categoria.

Tot i que el concurs recorre cada any 80 ciutats de 40 països diferents, feia set anys que no aterrava a Barcelona perquè una exposició així “no és fàcil de portar”, segons argumenta Silvia Omedes, responsable de projectes de Photographic Social Vision. Aquesta entitat és afí a la política que promouen els premis World Press Photo, en el sentit que la funció del fotoperiodisme, apunta Omedes, és “posar de relleu la capacitat de la fotografia tant d’informar com d’emocionar”.

Per la responsable de projectes de Photographic Social Vision, és per aquest motiu que “aquesta exposició neix amb l’esperit contrari a la censura”, ja que un dels objectius reconeguts del periodisme fotogràfic és la denúncia social. En aquest sentit, Omedes manté que “els diaris necessiten fotografies d’una altra mena que les d’agència”, perquè “aquestes instantànies impedeixen la crítica”.