Una de dopatge

Aquesta setmana ha estat motiu de debat a tots els mitjans un vídeo difós per la RAI italiana, on es podia veure el futbolista i capità de la selecció italiana, Fabio Cannavaro, injectant-se una substància suposadament dopant. El document l’havia filmat el propi jugador fa 6 anys, el dia abans de jugar una final europea. És, per tant, un document personal. La pregunta està clara: Era ètica la publicació d’aquest vídeo? La RAI va privilegiar el dret a la informació i va considerar que sí.

Una consideració. El jugador va demanar fins a darrera hora que no sortís el vídeo en antena perquè violava la seva intimitat. Totes les cadenes espanyoles també el van emetre el dia següent. On és, doncs, el llindar entre l’interès públic i el dret a la intimitat? A més, cal tenir en compte que la substància que s’injectava el jugador, la creatina, no figura al llistat de les que estan prohibides. Però és sabut que en realitat sí millora el rendiment. Es pot afirmar, doncs, que Cannavaro no s’estava dopant.

Ara bé, el vídeo pot ser útil en la mesura en què reobri el debat sobre quines substàncies s’han de considerar dopants i quines no – la famosa Cuoldina, per exemple, dóna positiu. Ridícul– i no pas si només es fa servir per alimentar el sensacionalisme que el dopatge pot generar. Era ètica la publicació d’aquest vídeo?