La televisió que mereixem

Dones maltractades que expliquen la seva experiència. Plors. Molts plors. Debatre hores i hores sobre si tal famosa se n’ha anat al llit amb un nouvingut a la fama. Crits. Insults. Desqualificacions. Ridícul. Informatius amb format rigorós però amb un fons totalment banal. Fora de lloc. Engabiaments de personatges pseudo-populars sota màscara d’experiment sociològic. Més safareig ridícul. A una hora i una altra. A un canal i a un altre. I més. Tot el dia. I així podríem continuar. Passar-nos-hi dies.

Aquesta és la televisió que tenim actualment. Sens dubte, ens l’hem guanyada. Per què? Perquè la mirem. Així de senzill. La consumim. Ens l’empassem. És la democratització portada als mitjans. M’explico. És com la llei de l’oferta i la demanda, on l’espectador fa una tria i les televisions obren en conseqüència. Li donen allò que demana. Molts dels intel·lectuals progressistes que advoquen per la llibertat d’expressió i d’opinió hi estan en contra. Però, no havíem quedat que tothom era lliure de triar el que volgués? Ah, perdó. Aquest axioma sembla no valer per la televisió.

El problema rau en esbrinar les causes que porten el públic a demanar aquest tipus de programes. En són vàries, però aquí en va una a tall d’exemple. Es tracta d’una mena d’espais que privilegien els instints primaris de l’ésser humà. Just al contrari que la cultura, que genera dubtes, inquietuds i provoca un esforç de recepció. El missatge que transmeten no passa pel cervell ni obliga a la reflexió, simplement va directe a les vísceres, al cor. Per això els mirem. En conseqüència, ens els mereixem.