Entrevista a Miquel Reniu

“A la llengua no se li ha de donar corda”

Miquel Reniu, ex Director General, considera que el català no és una cosa mecànica

La política i la docència en història antiga són dues activitats que han vertebrat la vida de Miquel Reniu. Les inquietuds polítiques van sorgir als 16 anys a l’abric de l’entorn familiar, amb les figures del seu pare, membre del Front Nacional de Catalunya, i del seu oncle, militant d’Unió Democràtica, que el van introduir al Front Nacional.

Ja a la universitat, va destacar com a estudiant de Filosofia i Lletres, cosa que va fer que Joan Maluquer el volgués orientar cap a l’ensenyament universitari. De fet així va ser, fins que després d’una estada docent a La Sorbona de París i d’impartir classes a la Universitat Autònoma, va conèixer un personatge que el va marcar.

De la mà d’un Josep Pallach a qui Reniu li deu la manera de ser, socialdemòcrata i catalanista, aterra al PSUC. Quan Pallach mor, Heribert Barrera, amic del seu pare, l’introdueix a Esquerra Republicana, on va estar fins a l’afer Colom. Aleshores Reniu va fer les maletes cap a Convergència i Unió per estar en desacord amb l’orientació que prenia ERC. Un canvi que li va permetre ser, entre altres coses, Director General de Nous Ensenyaments, de Política Lingüística, i membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

De la política en l’era de Pujol a la docència en l’etapa de Maragall. Així es resumeix el gir que va patir la vida laboral de Miquel Reniu arrel del canvi de govern a la Generalitat. Ara que és professor d’Història Contemporània a l’IES Miquel Biada de Mataró, la política no ha quedat pas en un segon terme, ja que, tal com manté Reniu, en el seu cas és més una vocació que una professió.

Devia ser difícil deixar forçosament la política per tornar a les aules.
Menys del que em pensava. La política ha significat molt per a mi, però també tinc una vessant de docent que he recuperat, ja que fa anys havia estat professor d’universitat. De fet, molts cops m’he trobat havent de triar entre fer una cosa o una altra, i en diverses ocasions he navegat entre les dues aigües. Tot i que la docència m’atrau, trobo a faltar aquell component d’activitat política, encara que segueixo sent militant de CIU.

Aquesta forta vinculació amb la política li ha permès dur a terme tasques de molta rellevància.
Suposo que ho dius per les dues direccions generals. La primera experiència va ser la de Director General del Departament d’Ensenyament. Un càrrec apassionant en el primer govern de la Generalitat, quan es van començar a fer els primers traspassos de competències. D’aquí vaig passar a dirigir un organisme nou per impulsar i regular les noves professions en el camp de les noves tecnologies. Després va ser quan vaig passar al Departament de Cultura, a la Direcció General de Política Lingüística.

Li va costar fer aquest canvi d’Ensenyament a Cultura?
Jo m’hi vaig resistir. Quan el conseller Joan Guitart va passar a Cultura se’m volia endur. Jo no volia anar-hi perquè no era el meu camp i m’hagués quedat a Ensenyament. El Conseller va insistir-hi molt, però qui realment em va convèncer va ser el president Pujol. Un dia, durant un viatge al Brasil, a l’aeroport de Rio de Janeiro, se’m va endur a part i em va dir: “Escolta, Reniu, has de assumir això. El Conseller t’ho demana i jo també t’ho demano”. I no et pots pas negar quan el President t’insta a prendre una decisió com aquesta. I vaig accedir-hi.

Se’n penedeix del canvi?
És cert que em va costar, però els vuit anys que vaig estar a Política Lingüística com a Director General van ser la millor experiència de la meva vida. Va ser un honor i molt gratificant el tirar endavant, tant com vaig poder en aquell moment, la normalització de la llengua catalana. Tot i que penso que no sóc jo qui n’ha de fer el balanç, vam fer moltes coses, com ara crear el Consorci per la Normalització Lingüística per fer del català una llengua de prestigi, moderna i democràtica potenciant-la en tots els àmbits.

Considera adequat destinar diners públics a la llengua quan hi ha altres àrees que potser en necessiten més?
El dia que Catalunya perdi la llengua perdrà molt de la seva raó de ser. Penso que la identitat nacional es defineix molt per la llengua, i en aquest sentit el català s’ha de mantenir i progressar. Per tant, si hem d’esmerçar recursos per alguna cosa important és per salvar la identitat, que és una primera necessitat. Si Catalunya la perd, penso que ho perd tot. Més m’estimo que deixin de fer unes quantes carreteres que perdre la raó de ser.

Què li sembla la nova campanya engegada pel Govern per potenciar l’ús del català?
Aplaudeixo aquesta iniciativa, encara que la visc amb certa perplexitat perquè no l’entenc. No veig que la forma de la campanya encomani allò que deia abans: prestigi i modernitat. L’efecte mecànic de la dentadura i l’eslògan, “dóna corda al català”, transmeten la sensació que la llengua és quelcom artificial que s’ha de posar en marxa. No obstant, a la llengua no se li ha de donar corda, és una cosa natural, fàcil, que ha de néixer espontàniament. Per tant, el missatge hauria de ser tot el contrari al que s’està transmetent.

Veu perillar la llengua amb la creixent onada migratòria?
No en tinc cap dubte. Fins i tot països que tenen una fortalesa lingüística més gran que el nostre han actuat amb més contundència davant una onada migratòria, com per exemple el Quebec. A Catalunya, una persona pot viure sabent castellà i prou, cosa que fa perillar la llengua. S’hauria de fer un esforç més gran en aquest sentit perquè el català sigui la llengua d’ús de la immigració que arriba. Per això és important que la Generalitat tingui competències en matèria d’immigració.

Ara que ja fa més d’un any del canvi de Govern, quin balanç en fa?
El tripartit va tenir una primera part nefasta, un període de crisi darrera crisi. Penso que en aquests darrers mesos han pres una via de més normalitat i s’han assentat una mica, malgrat l’afer del Carmel. Tot el que n’ha girat a l’entorn ha posat de relleu la incapacitat de l’executiu per dur a terme una política eficaç. Sense anar més lluny, hem assistit no fa gaire a un protocol que dictava directrius als mitjans sobre com havien de fer la comunicació dels fets del Carmel, cosa que recorda èpoques del passat. Amb tantes crisis, el tripartit practica allò tan vell de qui dia passa, anys empeny, per tant no puc fer un balanç positiu.

Doncs encara queden gairebé tres anys per arribar al final d’aquesta legislatura.
No sé si s’arribarà al final de mandat. Són moltes les fractures que hi ha; dóna més la sensació de ser un govern tri-repartit, on cadascú fa la seva, i no pas tripartit. Així és molt difícil que es pugui mantenir; si ho fa és per l’interès de les persones que l’integren. Qualsevol crisi de les que hem passat serien suficients perquè l’executiu s’hagués trencat. Tal com van les coses, d’aquí un any podríem tenir eleccions, ja que la feina d’un govern no és superar crisis sinó manar, i això encara s’ha fet poc. No he vist cap proposta de lleis, amb la qual cosa l’eficàcia de les accions de govern és baixa.

Aquesta divergència de criteris també s’ha vist en el referèndum de la Constitució Europea.
Quan dic que el Govern dóna la sensació d’estar tri-repartit em refereixo a exemples com aquest. El partit majoritari en el Govern de la Generalitat, els PSC, s’ha mostrat partidari de votar sí a la Constitució. D’altra banda, els altres dos partits que conformen l’executiu, ERC i Iniciativa, hi han votat en contra. Aquestes incongruències no fan més que il•lustrar desavinences, que després es traslladen a les accions de govern.

No obstant això hi havia gent que creia necessari un canvi.
Penso que la política que s’havia fet a Catalunya era bona, i la prova és que la va votar la majoria. Així que crec que era necessari un canvi de persona, però no de política. En aquells moments, en què s’havia retirat un president que havia governat 25 anys, la gent va votar un canvi de persona, però no estava descontenta amb com anaven les coses. Veurem què passa amb el nou estatut.

Parlant de l’estatut, quines expectatives en té?
Hi ha una ocasió històrica: governa a l’Estat i a Catalunya un mateix partit, el PSOE, que es proclama federalista. Ja estaria bé que anéssim cap a un estatut federal on Espanya no es definís com a nació única, sinó com un ens amb la suma de les seves parts. En aquest sentit, hauria de reconèixer la identitat nacional de Catalunya. Però la manera en què es vol portar a terme això és la del cafè per a tothom, sobretot amb el tema del finançament, ja que el que es planteja és un estatut homologable a totes les autonomies. Si el nou estatut no ha de significar un nou pas endavant en la línia d’autogovern és molt millor aturar-lo.