Reportatge
Les regles del jocLa ludopatia és una addicció que afecta entre un 6 i un 8% de la població
Entrar en un bar per fer-hi el cafè de bon matí o prendre-hi la cervesa de mitja tarda és una activitat ben quotidiana i molt arrelada a la cultura mediterrània. Al pagar la consumició, en rebre aquelles quatre monedes de canvi que no faran més que nosa al pantaló, qui no ha provat mai de jugar-se-les en una màquina escurabutxaques? Probablement a causa de latracció que crea la melodia que emeten, és una temptació a la qual algun dia shi acaba sucumbint. Igual que a la de posar els peus per primera vegada en un bingo o un casino, un cop fets els 18 anys i si leconomia ho permet.
La majoria de vegades, qui llença unes monedes a les escurabutxaques és simplement un jugador ocasional que busca matar la curiositat, sentir per uns instants lemoció de poder guanyar diners de manera relativament fàcil. Ara bé, hi ha casos en què latracció pel joc va més enllà i es converteix en un problema greu daddicció. És el que es coneix amb el nom de ludopatia, una patologia que sha detectat en un marge dentre un 6 i un 8% dels espanyols.
La ludopatia figura en la llista de trastorns impulsius elaborada per lOrganització Mundial de la Salut (OMS). Tècnicament es defineix com el fracàs crònic i progressiu en controlar limpuls de jugar, segons apunta Marga Barrera, psicòloga de lAjurec, un centre privat de Barcelona on van molts jugadors patològics a tractar-se. En aquest sentit, la vivència personal de lacte de jugar i la necessitat que sen tingui determinen si hi ha addicció o no.
Per detectar una ludopatia hi ha tres símptomes bàsics: dependència, tolerància i síndrome dabstinència. Això és el que els hi va passar precisament a lAntoni i a en Joan. Tots dos van traspassar el llindar que separa loci de la patologia. El primer es va enganxar a les escurabutxaques, mentre que el segon hi va començar jugant per passar després a apostar quantitats astronòmiques al casino. Són dues cares duna mateixa moneda.
LAntoni va començar a jugar desmesuradament a les escurabutxaques, en opinió de la seva ex dona Iolanda, a causa del lloc on treballava, a Sant Adrià de Besòs, i dels seus companys. En un principi no es va adonar del problema que tenia el seu marit, fins que un dia em van trucar del banc dient-me que devia uns diners dun crèdit, quan jo els havia pagat. Aleshores vaig anar-hi i em vaig endur una bona sorpresa.
La Iolanda es va trobar que lAntoni havia demanat un crèdit per poder jugar, i com estava tant enganxat va demanar-ne un altre a un banc diferent per poder retornar linicial, però no va arribar a pagar-lo mai perquè també sho va gastar a les màquines. En total devíem 12.000 euros. I és que tal com sosté Barrera, el procés típic duna persona ludòpata és el de tenir uns primers contactes amb el joc que solen ser premis, malgrat que després es perden diners. A partir daquí es juga per recuperar-ho tot i cada cop es perd més.
El cas den Joan és ben diferent, però comparteix amb lAntoni el fet que la bola de neu es va anar fent grossa. Ell va començar als 14 anys, quan anava als bars i jugava a les escurabutxaques. Cal tenir en compte que les dades més recents indiquen que un 25% dels joves entre 14 i 17 anys pateixen el mateix problema. I don pot treure un noi de 14 anys tants diners? Doncs em buscava la vida venent haixix. Així fins a arribar als 16, edat en què ja venia drogues de síntesi i petites dosis de cocaïna.
Però això no és tot. Tot just arribar als 18, vaig començar a traficar amb grans quantitats de cocaïna i armes per arreu dEspanya, cosa que em permetia apostar al casino cada cop quantitats més grans. Em podia arribar a gastar 1.200 euros en una nit i 30.000 al mes. En efecte, una constant en els addictes al joc és la necessitat danar incrementant cada cop més les quantitats que es juguen, tal com passa amb en Joan i lAntoni.
Si això no saconsegueix perquè no es disposa de recursos econòmics suficients, lafectat comença a demanar diners. Marga Barrera se sorprèn dalguns pacients que van tenir una habilitat increïble per treure diners de qualsevol lloc. Jo mhe trobat amb gent que demanava pel carrer al primer que passava. Vés a saber què els hi explicaven.
Fins i tot es pot acabar delinquint, com és el cas den Joan, que tenia una tàctica molt ben definida cada dia que anava al casino i ho perdia tot: Em fixava en qui guanyava molts diners, el seguia i quan sortia latracava a punta de pistola. Al dia següent jugava aquells diners, que tornava a perdre. I així un dia rera un altre.
Si bé en Joan i lAntoni comparteixen un mateix problema, tal com ha quedat palès la seva situació és ben diferent. Són dos persones representatives dels diferents perfils de persones addictes al joc que hi ha. Com en el cas del segon testimoni, qui senganxa a les màquines escurabutxaques sol ser un home de classe mitjana o baixa, mentre que als bingos hi solen acudir dones de classes socials heterogènies, i els casinos capten latenció dhomes dels estrats més alts de la societat, o que almenys tinguin molts diners. En aquest últim grup hi entra en Joan.
Però el joc que sendú el primer lloc a lhora de captar addictes són les escurabutxaques. Segons la terapeuta de lAjurec, això és degut a la seva proximitat a gairebé tots els bars nhi ha i a la velocitat amb què es desenvolupa laposta: Està molt estudiat que com més breu és el temps que passa entre que fiques la moneda i que sobté un resultat, més enganxa. Un altre factor que contribueix a atraure els clients cap al joc és lanomenat interval variable, és a dir, el fet de no saber mai quan tocarà el premi. Fins i tot shan fet estudis que demostren lefectivitat daquesta incertesa.
Possiblement per aquests motius lAntoni va arribar a trobar-se en aquest carreró sense sortida. Després que la Iolanda anés a aclarir les coses a lentitat bancària, li va costar acceptar la seva addicció, però finalment em va reconèixer que estava enganxat a les escurabutxaques i que tenia molta por dhaver-mho dit. En aquell moment, a ligual que li passava a en Joan, lencara marit de la Iolanda presentava algunes de les seqüeles que la seva malaltia pot comportar, com són una alt grau destrès i ansietat. També es mostrava molt solitari i a vegades agressiu en ser interpellat sobre què li passava.
Daquesta manera, laspecte familiar és el que més sen ressent de la problemàtica amb el joc. Tot això va implicar un canvi en la nostra relació de parella. Perds la confiança en aquella persona. No obstant, la Iolanda va prendre una decisió que ella qualifica de valenta. Quan va reconèixer el problema va dir que sen volia sortir, i jo, amb tota la meva família en contra, vaig creure que lhavia dajudar, perquè si tens algú que et recolza ten surts abans. De manera que el primer que va fer va ser prendre-li totes les targetes de crèdit i trucar a Fora de Joc, una altra associació dajuda a ludòpates.
En el cas den Joan, el motiu que el va fer anar a un centre dajuda va ser ben diferent. Els esdeveniments es van precipitar al desembre de lany 2003, quan va patir un accident de moto. Circulava per la carretera de lArrabassada de Barcelona tot just dos dies després dhaver sortit airós duna persecució amb els Mossos dEsquadra. Al ser traslladat a lhospital de la Vall dHebron van avisar la seva família i el cos policial català el va localitzar. Aleshores no va tenir elecció. Tal com recorda, o entrava al centre de rehabilitació o anava directe a la presó Model.
En les associacions que ajuden els ludòpates a rehabilitar-se, com Ajurec i Fora de Joc, es fan teràpies en grup un cop a la setmana i individuals cada quinze dies. Lobjectiu que Marga Barrera i els psicòlegs daltres centres persegueixen és transmetre pautes a través de la gent que porta temps sense jugar. També reforcem temes de personalitat com lautoestima, les relacions amb la família, els amics i la parella. En definitiva, es pretén crear un sentiment dempatia entre els afectats per tal que siguin conscients que hi ha altra gent que està passant pel mateix.
Un tractament que a lAntoni li va anar molt bé, tot i que va recaure quan duia cinc mesos al centre, un fet habitual segons la psicòloga de lAjurec. Després de tres anys i dexercicis com entrar en una sala de màquines escurabutxaques i posar-shi al davant, cada vegada més temps, per aprendre a controlar-se, va acabar del tot la teràpia. Malgrat tot, no va ser fàcil. Moltes vegades lhavia dagafar i treurel de la sala perquè veia que començava a suar i es posava molt nerviós, recorda la Iolanda.
Pel que fa a en Joan, actualment porta un any i quatre mesos en un centre de rehabilitació, del qual no vol que naparegui el nom per raons personals. Tot i que al principi va incórrer en nombroses faltes, manifesta que ja no tinc res a veure amb el que era abans. Bona prova daixò és que fa tres mesos que ha trobat feina i ha recuperat lafecte i la confiança de la seva família. No obstant, afegeix que he fet progressos, encara que amb el joc em costa aguantar-me.
En aquest sentit, Marga Barrera manté que la clau de lèxit duna teràpia la té la pròpia persona. I més encara si es té en compte el comportament poc ètic dalguns bars i casinos. Sabem que hi ha casos en què els propietaris dels bars deixen jugar a menors i faciliten diners a gent que es veu que hi està enganxada. Pel que fa a bingos i casinos, deixen entrar gent que shi ha autoprohibit laccés.
Tot i els pals a les rodes que suposa el fet que les peticions de les associacions no es respectin, la gent que acaba el tractament no sol recaure per no tornar a patir el calvari pel qual ha passat. No obstant, segons la psicòloga, un ex addicte al joc sempre es pot tornar a enganxar, perquè mai sestà curat del tot. Almenys avui dia, gent com lAntoni i en Joan ja són plenament conscients de quines són les regles del joc.
2 comentarios
jordan 1 flight low -
Simon -
FORZA MILAN!!