Algunes reflexions polítiques
Doble o res. Aquesta és l’aposta que va fer CiU per a la campanya electoral de les darreres eleccions al Parlament. Conscients que a la mínima possibilitat el tripartit es reeditaria, els think tanks de la coalició nacionalista van centrar la seva estratègia de campanya enfocada a la única sortida possible per aconseguir les seves aspiracions: la majoria absoluta. Es feia difícil pensar que el tripartit no sumaria 68 escons si CiU només assolia la majoria relativa, ja que la única sortida aritmètica alternativa a una d’aquestes dues opcions hauria estat una forta pujada del PP.
M’explico. Calia arriscar, i l’estratègia agressiva i efectista –no tant com s’ha dit- de DVDs i notaris no buscava altra cosa que l’avantatge més gran possible respecte dels altres partits, sobretot del PSC. No valia una victòria simple, perquè això portaria CiU precisament on és ara, a l’oposició. Així que calia jugar fort. Tot té un per què. Doble o res. Però al final no va resultar ni una cosa ni l’altra perquè els convergents no han fracassat -48 escons avalen aquesta tesi-, però tampoc governen, la seva prioritat. Semblen haver entrat en una situació d’espiral que es pot repetir en futures ocasions.
Pel que fa al tripartit, poca cosa se li pot objectar pel que fa a la legitimitat de la seva conformació. Són les regles del joc i cal respectar-les. Enlloc diu que la força més votada hagi de governar, per molt frustrant que sigui per qui ha guanyat. Ara bé, sorprèn la celeritat amb que s’ha posat d’acord les tres formacions d’esquerres: PSC, ERC I IC-V.
Això fa sospitar alguna cosa, i per tant, permet recriminar-ne d’altres. El pacte és legítim fins a cert punt. Tots tres partits sustenten el seu acord en l’argument que plegats representen més de la meitat de la gent que va anar a votar. D’acord. Però totes tres formacions han hagut de cedir algunes contrapartides a canvi d’arribar a un consens per governar. És a dir, què deu pensar ara un votant d’Iniciativa que va donar suport als ecologistes perquè s’oposaven al 4art Cinturó? Ara aquest projecte ja s’ha tirat endavant. És només un exemple, però veieu per on vaig. Aquest hipotètic vot hagués recaigut igualment en aquest partit en cas d’haver-ho sabut abans?
El que vinc a dir és que el problema de base és no haver anunciat amb antelació la intenció de reeditar el tripartit, perquè llavors possiblement hi hagués hagut una redistribució del vot i a hores d’ara el tripartit potser no representaria la major part de l’electorat català. Passa tres quarts del mateix amb l’equidistància de Carod-Rovira, que es va esfumar tan bon punt es van tancar les urnes. Sembla que la rivalitat històrica per apropiar-se l’exclusivitat del nacionalisme català continua, i velles traïcions no s’obliden. A banda, ERC ha sortit viva després dels vaivens del tripartit i Carod tindrà una segona oportunitat; la conselleria en cap i la vice-presidència són dues cares d’una mateixa moneda i deixen a les dues bandes satisfetes.
I per últim tenim Iniciativa, l’únic partit que ha pujat. Fixeu-vos si està malament la cosa que mantenir-se en un segon pla és beneficiós. Simplement amb això n’hi ha prou. Caldrà esperar com se’n surt ara en Saura amb Interior, una conselleria amb molt més desgast i més problemàtica que l’anterior. Una arma de doble tall vaja, el regalet de Montilla, qui ha anat repartint joc al seu gust tot i que el seu partit ha patit una davallada de les que fan època. Curiós com funciona la política. De tot això ara n’hem de dir Entesa Catalana de Progrés.
Pel que fa al PP, poca cosa a dir. Piqué és molt Piqué, i si anés a les llistes d’un altre partit tindria molt a dir. El PP català té un electorat estable, sense grans moviments, i una política que es renova poc. Això es reflexa a les urnes, i aquest cas no ha estat una excepció. Finalment, la visita al notari de CiU no li ha passat factura perquè plegats tampoc haurien sumat pas aquests dos partits.
Finalment hi ha Ciutadans, la revelació. Haurem d’esperar per veure si hi ha alguna cosa més que l’argument lingüístic darrera d’aquest nouvinguts al món de la política –els diputats, que no els ideòlegs. De moment, ja van circulant correus electrònics respecte d’un dels que trepitjaran el Parlament. Seran la mosca collonera de l’hemicicle català. I Arcadi Espada, un dels seus intel·lectuals fundadors que van llançar la pedra i han amagat la mà que sosté que “la sociedad política catalana, y en general el espacio institucional catalán, es monolingüe. A diferencia de la sociedad a secas, que es bilingüe". Doncs potser perquè aquesta societat política catalana i les institucions són monolingües que la societat a seques no és monolingüe però en l’altre sentit, ja m’enteneu.
NOTA: Aquells més observadors haureu pogut constatar que aquest més que prescindible blog s’ha cenyit a grans trets a la Llei electoral que controla l’ordre i la durada de les informacions polítiques en funció dels escons de cada partit, no fos cas... Tot i això, no hi estic gens d’acord, però s’ha de ser conseqüent; per què aquesta regulació només es duu a la pràctica a televisions i ràdios, i no pas a la premsa, on l’espai també es símbol s’estatus?
1 comentario
Albert -
Uf, quanta feina m'esteu donant de trobar-vos!... I al damunt sou tots famosos: el Dusko enginyer de camins, el Toni guanyant concursos de curts, tu PROFESSOR a la universitat!!... I jo que sóc un trist mestre de música... Bé, aviam si algun ANY ens retrobem tots i comentem les nostres vides (en francès no, sisplau, que malgrat tots els ANYS que vaig pringar a l'IFB encara faig el ridícul!).
P.S.: celebro que siguis filo-convergent, així no em sentiria tan sol discutint amb el Xavi de política...