El weblog de L\'ESCURÇÓ NEGRE

Aquesta setmana ha estat motiu de debat a tots els mitjans un vídeo difós per la RAI italiana, on es podia veure el futbolista i capità de la selecció italiana, Fabio Cannavaro, injectant-se una substància suposadament dopant. El document l’havia filmat el propi jugador fa 6 anys, el dia abans de jugar una final europea. És, per tant, un document personal. La pregunta està clara: Era ètica la publicació d’aquest vídeo? La RAI va privilegiar el dret a la informació i va considerar que sí.

Una consideració. El jugador va demanar fins a darrera hora que no sortís el vídeo en antena perquè violava la seva intimitat. Totes les cadenes espanyoles també el van emetre el dia següent. On és, doncs, el llindar entre l’interès públic i el dret a la intimitat? A més, cal tenir en compte que la substància que s’injectava el jugador, la creatina, no figura al llistat de les que estan prohibides. Però és sabut que en realitat sí millora el rendiment. Es pot afirmar, doncs, que Cannavaro no s’estava dopant.

Ara bé, el vídeo pot ser útil en la mesura en què reobri el debat sobre quines substàncies s’han de considerar dopants i quines no – la famosa Cuoldina, per exemple, dóna positiu. Ridícul– i no pas si només es fa servir per alimentar el sensacionalisme que el dopatge pot generar. Era ètica la publicació d’aquest vídeo?

Dones maltractades que expliquen la seva experiència. Plors. Molts plors. Debatre hores i hores sobre si tal famosa se n’ha anat al llit amb un nouvingut a la fama. Crits. Insults. Desqualificacions. Ridícul. Informatius amb format rigorós però amb un fons totalment banal. Fora de lloc. Engabiaments de personatges pseudo-populars sota màscara d’experiment sociològic. Més safareig ridícul. A una hora i una altra. A un canal i a un altre. I més. Tot el dia. I així podríem continuar. Passar-nos-hi dies.

Aquesta és la televisió que tenim actualment. Sens dubte, ens l’hem guanyada. Per què? Perquè la mirem. Així de senzill. La consumim. Ens l’empassem. És la democratització portada als mitjans. M’explico. És com la llei de l’oferta i la demanda, on l’espectador fa una tria i les televisions obren en conseqüència. Li donen allò que demana. Molts dels intel·lectuals progressistes que advoquen per la llibertat d’expressió i d’opinió hi estan en contra. Però, no havíem quedat que tothom era lliure de triar el que volgués? Ah, perdó. Aquest axioma sembla no valer per la televisió.

El problema rau en esbrinar les causes que porten el públic a demanar aquest tipus de programes. En són vàries, però aquí en va una a tall d’exemple. Es tracta d’una mena d’espais que privilegien els instints primaris de l’ésser humà. Just al contrari que la cultura, que genera dubtes, inquietuds i provoca un esforç de recepció. El missatge que transmeten no passa pel cervell ni obliga a la reflexió, simplement va directe a les vísceres, al cor. Per això els mirem. En conseqüència, ens els mereixem.

El nou finançament que reclama la Generalitat genera controvèrsies. Els mitjans de comunuicació en fan de portaveus; s'inclinen d'una banda o d'una altra, més, o menys explícitament. Per uns, els diners que es destinin a Catalunya poden representar un pas enrera en matèria d'autogovern. Per altres, passa precisament al contrari, que tenen por de deixar les mans massa lliures als catalans. Tot depèn, no obstant, del prisma des de què es miri aquesta cojuntura.

ERC i Convergència apreten Maragall perquè colli més Zapatero. En canvi, la quantitat X per any que a aquests primers els hi sembla insuficient, fa que De la Vega es queixi del suposat tracte de favor que Zapatero atorga als catalans pel fet de ser simpatitzant culer. Un argument que cau pel seu propi pes. És com una pataleta de nen petit. Lamentable. I què dir de Rodríguez Ibarra. Doncs miri, potser si ens deixa, sí que ens posarem els diners on ens hi càpiguen. òptiques. Tot depèn d'es d'on es miri.

Aquests tres titulars són ilustratius de la influència que exerceixen avui dia les agències informatives en els mitjans:

El delegado del Gobierno justifica la falta de detenciones en Villaverde porque no hubo "alarma ni tensión" (El País)

El delegado del Gobierno en Madrid justifica la falta de detenciones tras las últimas agresiones racistas (El Mundo)

El delegado del Gobierno en Madrid justifica la falta de detenciones tras el brote racista porque “no hubo alarma” (La Razón)

Aquesta excessiva dependència porta a una homogeneïtzació de continguts. Clar exemple en són aquests titulars, si fa o no fa iguals entre sí, tot i que cal dir que en aquest cas, la notícia no ofereix gaires enfocaments possibles. Aquest verb "justificar". Segur que apareixia al teletip, i els redactors no s'han preocupat de canviar-lo o de buscar més informació per ampliar la ja sabuda. Cert és també que a vegades no es disposa de temps, ni de prou recursos per fer-ho.

En aquest cas, crec que queda "justificat" el no anar més enllà, però aquesta pràctica periodística de no moure's de la cadira s'està estenent i és perillós. En la meva opinió, el periodisme de veritat, sempre que es pugui, es fa al carrer.

Un cop fet l'anunci oficial, ahir, de l'embaràs de la princesa Letizia, a algunes cadenes com TV1 i Antena 3 els hi va faltar temps per variar la seva programació i emetre espais especials. Al meu parer, resulta excessiva l'emissió d'aquests programes dedicats al futur hereu, ja que en efecte no passa de ser això, futur; és un personatge que ni tan sols existeix encara. Crec que n'hi hauria hagut prou, per dur a terme una bona cobertura informativa, explicar aquest tema als telenotícies de manera detallada. I més tenint en compte l'enfocament que van prendre els dos especials.

Per exemple Antena 3, comandat per Maria Teresa Campos i acompanyada dels il·lustres Jaime Peñafiel i José Oneto. A tall d'exemple del tractament que li van donar a l'embaràs, només destacar una escena. Entren dos vídeos, amb els redactors perseguint i preguntant a la germana i el pare de Letizia, respectivament. Per resposta, el silenci. I des de plató no se'ls hi acut altra cosa que titllar de maleducats els parents per no obrir boca. Campos i companyia, que van a la porta de casa seva a perseguir-los arreu i preguntant-los, quan ni el pare ni la germana han triat en cap moment entrar a l'esfera pública, els acusen de maleducats. No serà al revés?

Sorprenent notícia la de El Periódico del passat dimarts. Al Japó, en un gran nombre de metros, s'han reservat vagons on només hi poden viatjar dones. S'ha pres aquesta mesura perquè a les hores punta del dia, molts homes aprofitaven l'aglomeració a dins del metro per fer tocaments a les dones. La raó és justificada, però és una resposta conjuntural a un problema estructural.

Amb aquesta solució només s'evitarà, no obstant, que això passi al metro. Només al metro i ja està. La persona que és capaç d'aprofitar l'avinantesa que li proporciona el fet que el suburbà es converteixi en una llauna de sardines per apaivagar les seves necessitats, trobarà alguna altra situació propícia per continuar-ho fent.

Per tant, el problema és més d'arrel, de l'educació que es rep des de ben petits. Sembla mentida que fins i tot al Japó, un país amb un sentit del respecte, l'honor i l'educació tan elevats, puguin passar coses com aquesta. Clar símptoma que el declivi cultural també ha començat a afectar una nació tradicionalment tan avançada com la japonesa.

Dissabte estava jo a casa a punt per sortir a celebrar el triomf blaugrana a la Lliga. Mirant el programa especial de Televisió de Catalunya, van connectar en directe amb la Penya Barcelonista del Prat,on hi havia un periodista per copsar les reaccions dels aficionats. Stand-up i quatre preguntes, fins aquí tot correcte. Continua el programa i després de veure més connexions i vídeos, una mitja hora més tard tornen a connectar amb El Prat.

Però quina va ser la meva sorpresa quan les frases que deia el periodista eren, paraula per paraula, exactament iguals a les de feia mitja hora, amb els mateixos gestos i les mateixes ganyotes de la gent que hi havia al darrera. Opció 1: TV3 no tenia cap informació nova des del Prat i havien d'amortitzar, informativament parlant, l'enviat especial. Per tant, van intentar colar un gol als espectadors esperant que ningú s'adonés que es tractava d'una repetició. En aquest cas, quina barra! Opció 2: el vídeo es va colar accidentalment. En aquest supòsit, el que s'hauria d'haver fet és demanar disculpes immediates tan bon punt s'acaba la suposada connexió, cosa que no es va fer. Em nego a pensar que els conductors del programa no s'assabentessin que allò no era un directe, quan feia escassa mitja hora acabaven d'escoltar el mateix. És cert que la informació esportiva està plena de tòpics, però no com per arribar al punt de repetir un vídeo tranquil·lament venent-lo com un de nou.

Titular de El País d’avui:

Fraga pide a los gallegos que le reelijan par “no caer en manos de locos como Carod”

És un clar exemple de l’ús de la por com a arma electoral, com va fer Bush en el seu dia. Amb Fraga ja hi estem avessats, també. Es creu que com a tòtem de la història política d’aquest país, pot dir i fer el que vulgui impunement. En tot cas, quina ascendència podria tenir ell per evitar “caure en mans de bojos com Carod”? Si fos reelegit, Fraga manaria a Galícia i encara gràcies. A no ser que, de sotamà, remen molt més les cireres del que ens pensem.