Té límits la llibertat d’expressió? (II)

No obstant, l’anunci al qual em refereixo a l’article anterior presenta un debat molt més de fons. És lícit publicar un anunci d’aquesta mena? S’ha de recordar que traspassa la barrera de la llibertat d’expressió, ja que els seus arguments anaven més enllà de les simples observacions i proferien gairebé insults. Es titllava els homosexuals de malalts i tarats, que posaven en perill l’espècie humana i el que ells consideren el seu funcionament “normal”.

En la meva opinió, no tot s’ha de mirar sota un prisma de rendibilitat econòmica. Per molts diners que guanyés El País amb la publicació d’aquest anunci, crec inadequat que es doni veu als mitjans a una associació que es dedica a insultar i menystenir aquells qui no combreguen amb les seves idees i no s’ajusten als seus patrons de ciutadà modèlic. L’anunci seria publicable si mostrés la mateixa opinió però sense arribar al llindar de la desconsideració, sinó també seria coartar la llibertat d’expressió. Però arribats a aquest punt, més val deixar-ho córrer i deixar de guanyar alguns calerons, que a vegades surt més a compte. I més tractant-se d’un diari que fa bandera de la seva línia progressista.

Fraga, a l’atac

Titular de El País d’avui:

Fraga pide a los gallegos que le reelijan par “no caer en manos de locos como Carod”

És un clar exemple de l’ús de la por com a arma electoral, com va fer Bush en el seu dia. Amb Fraga ja hi estem avessats, també. Es creu que com a tòtem de la història política d’aquest país, pot dir i fer el que vulgui impunement. En tot cas, quina ascendència podria tenir ell per evitar “caure en mans de bojos com Carod”? Si fos reelegit, Fraga manaria a Galícia i encara gràcies. A no ser que, de sotamà, remen molt més les cireres del que ens pensem.

Déjà vu a TV3

Dissabte estava jo a casa a punt per sortir a celebrar el triomf blaugrana a la Lliga. Mirant el programa especial de Televisió de Catalunya, van connectar en directe amb la Penya Barcelonista del Prat,on hi havia un periodista per copsar les reaccions dels aficionats. Stand-up i quatre preguntes, fins aquí tot correcte. Continua el programa i després de veure més connexions i vídeos, una mitja hora més tard tornen a connectar amb El Prat.

Però quina va ser la meva sorpresa quan les frases que deia el periodista eren, paraula per paraula, exactament iguals a les de feia mitja hora, amb els mateixos gestos i les mateixes ganyotes de la gent que hi havia al darrera. Opció 1: TV3 no tenia cap informació nova des del Prat i havien d'amortitzar, informativament parlant, l'enviat especial. Per tant, van intentar colar un gol als espectadors esperant que ningú s'adonés que es tractava d'una repetició. En aquest cas, quina barra! Opció 2: el vídeo es va colar accidentalment. En aquest supòsit, el que s'hauria d'haver fet és demanar disculpes immediates tan bon punt s'acaba la suposada connexió, cosa que no es va fer. Em nego a pensar que els conductors del programa no s'assabentessin que allò no era un directe, quan feia escassa mitja hora acabaven d'escoltar el mateix. És cert que la informació esportiva està plena de tòpics, però no com per arribar al punt de repetir un vídeo tranquil·lament venent-lo com un de nou.

Metro per a dones

Sorprenent notícia la de El Periódico del passat dimarts. Al Japó, en un gran nombre de metros, s'han reservat vagons on només hi poden viatjar dones. S'ha pres aquesta mesura perquè a les hores punta del dia, molts homes aprofitaven l'aglomeració a dins del metro per fer tocaments a les dones. La raó és justificada, però és una resposta conjuntural a un problema estructural.

Amb aquesta solució només s'evitarà, no obstant, que això passi al metro. Només al metro i ja està. La persona que és capaç d'aprofitar l'avinantesa que li proporciona el fet que el suburbà es converteixi en una llauna de sardines per apaivagar les seves necessitats, trobarà alguna altra situació propícia per continuar-ho fent.

Per tant, el problema és més d'arrel, de l'educació que es rep des de ben petits. Sembla mentida que fins i tot al Japó, un país amb un sentit del respecte, l'honor i l'educació tan elevats, puguin passar coses com aquesta. Clar símptoma que el declivi cultural també ha començat a afectar una nació tradicionalment tan avançada com la japonesa.

Excessiu

Un cop fet l'anunci oficial, ahir, de l'embaràs de la princesa Letizia, a algunes cadenes com TV1 i Antena 3 els hi va faltar temps per variar la seva programació i emetre espais especials. Al meu parer, resulta excessiva l'emissió d'aquests programes dedicats al futur hereu, ja que en efecte no passa de ser això, futur; és un personatge que ni tan sols existeix encara. Crec que n'hi hauria hagut prou, per dur a terme una bona cobertura informativa, explicar aquest tema als telenotícies de manera detallada. I més tenint en compte l'enfocament que van prendre els dos especials.

Per exemple Antena 3, comandat per Maria Teresa Campos i acompanyada dels il·lustres Jaime Peñafiel i José Oneto. A tall d'exemple del tractament que li van donar a l'embaràs, només destacar una escena. Entren dos vídeos, amb els redactors perseguint i preguntant a la germana i el pare de Letizia, respectivament. Per resposta, el silenci. I des de plató no se'ls hi acut altra cosa que titllar de maleducats els parents per no obrir boca. Campos i companyia, que van a la porta de casa seva a perseguir-los arreu i preguntant-los, quan ni el pare ni la germana han triat en cap moment entrar a l'esfera pública, els acusen de maleducats. No serà al revés?

Enganxats a la cadira

Aquests tres titulars són ilustratius de la influència que exerceixen avui dia les agències informatives en els mitjans:

El delegado del Gobierno justifica la falta de detenciones en Villaverde porque no hubo "alarma ni tensión" (El País)

El delegado del Gobierno en Madrid justifica la falta de detenciones tras las últimas agresiones racistas (El Mundo)

El delegado del Gobierno en Madrid justifica la falta de detenciones tras el brote racista porque “no hubo alarma” (La Razón)

Aquesta excessiva dependència porta a una homogeneïtzació de continguts. Clar exemple en són aquests titulars, si fa o no fa iguals entre sí, tot i que cal dir que en aquest cas, la notícia no ofereix gaires enfocaments possibles. Aquest verb "justificar". Segur que apareixia al teletip, i els redactors no s'han preocupat de canviar-lo o de buscar més informació per ampliar la ja sabuda. Cert és també que a vegades no es disposa de temps, ni de prou recursos per fer-ho.

En aquest cas, crec que queda "justificat" el no anar més enllà, però aquesta pràctica periodística de no moure's de la cadira s'està estenent i és perillós. En la meva opinió, el periodisme de veritat, sempre que es pugui, es fa al carrer.

Òptiques

El nou finançament que reclama la Generalitat genera controvèrsies. Els mitjans de comunuicació en fan de portaveus; s'inclinen d'una banda o d'una altra, més, o menys explícitament. Per uns, els diners que es destinin a Catalunya poden representar un pas enrera en matèria d'autogovern. Per altres, passa precisament al contrari, que tenen por de deixar les mans massa lliures als catalans. Tot depèn, no obstant, del prisma des de què es miri aquesta cojuntura.

ERC i Convergència apreten Maragall perquè colli més Zapatero. En canvi, la quantitat X per any que a aquests primers els hi sembla insuficient, fa que De la Vega es queixi del suposat tracte de favor que Zapatero atorga als catalans pel fet de ser simpatitzant culer. Un argument que cau pel seu propi pes. És com una pataleta de nen petit. Lamentable. I què dir de Rodríguez Ibarra. Doncs miri, potser si ens deixa, sí que ens posarem els diners on ens hi càpiguen. òptiques. Tot depèn d'es d'on es miri.

La televisió que mereixem

Dones maltractades que expliquen la seva experiència. Plors. Molts plors. Debatre hores i hores sobre si tal famosa se n’ha anat al llit amb un nouvingut a la fama. Crits. Insults. Desqualificacions. Ridícul. Informatius amb format rigorós però amb un fons totalment banal. Fora de lloc. Engabiaments de personatges pseudo-populars sota màscara d’experiment sociològic. Més safareig ridícul. A una hora i una altra. A un canal i a un altre. I més. Tot el dia. I així podríem continuar. Passar-nos-hi dies.

Aquesta és la televisió que tenim actualment. Sens dubte, ens l’hem guanyada. Per què? Perquè la mirem. Així de senzill. La consumim. Ens l’empassem. És la democratització portada als mitjans. M’explico. És com la llei de l’oferta i la demanda, on l’espectador fa una tria i les televisions obren en conseqüència. Li donen allò que demana. Molts dels intel·lectuals progressistes que advoquen per la llibertat d’expressió i d’opinió hi estan en contra. Però, no havíem quedat que tothom era lliure de triar el que volgués? Ah, perdó. Aquest axioma sembla no valer per la televisió.

El problema rau en esbrinar les causes que porten el públic a demanar aquest tipus de programes. En són vàries, però aquí en va una a tall d’exemple. Es tracta d’una mena d’espais que privilegien els instints primaris de l’ésser humà. Just al contrari que la cultura, que genera dubtes, inquietuds i provoca un esforç de recepció. El missatge que transmeten no passa pel cervell ni obliga a la reflexió, simplement va directe a les vísceres, al cor. Per això els mirem. En conseqüència, ens els mereixem.

Una de dopatge

Aquesta setmana ha estat motiu de debat a tots els mitjans un vídeo difós per la RAI italiana, on es podia veure el futbolista i capità de la selecció italiana, Fabio Cannavaro, injectant-se una substància suposadament dopant. El document l’havia filmat el propi jugador fa 6 anys, el dia abans de jugar una final europea. És, per tant, un document personal. La pregunta està clara: Era ètica la publicació d’aquest vídeo? La RAI va privilegiar el dret a la informació i va considerar que sí.

Una consideració. El jugador va demanar fins a darrera hora que no sortís el vídeo en antena perquè violava la seva intimitat. Totes les cadenes espanyoles també el van emetre el dia següent. On és, doncs, el llindar entre l’interès públic i el dret a la intimitat? A més, cal tenir en compte que la substància que s’injectava el jugador, la creatina, no figura al llistat de les que estan prohibides. Però és sabut que en realitat sí millora el rendiment. Es pot afirmar, doncs, que Cannavaro no s’estava dopant.

Ara bé, el vídeo pot ser útil en la mesura en què reobri el debat sobre quines substàncies s’han de considerar dopants i quines no – la famosa Cuoldina, per exemple, dóna positiu. Ridícul– i no pas si només es fa servir per alimentar el sensacionalisme que el dopatge pot generar. Era ètica la publicació d’aquest vídeo?

Alcalde tarat

La notícia de l'alcalde de Pontons. Gairebé tots els mitjans , seguint criteris de proximitat, se n'han fet resò. Només ha variat l'enfocament. L'alcalde en qüestió, Lluís Caldentey (PP), ha manifestat la seva negativa a oficiar casaments homosexuals. Possiblement segueix els dictàmens auspiciats pel Vaticà, que va instar els funcionaris espanyols a fer fer allò que precisament ha fet aquest home. El motiu? Els homosexuals són uns "tarats i immorals" que no es poden casar; perquè seria anar contra natura i perquè no estan capacitats per educar fills.

No serà que el tarat és ell? D'acord que el PP va votar en contra del projecte de llei, però d'aquí a l'insult hi ha un món. Però obviem l'insult, oblidem-lo. L'objecció de consciència no existeix en aquests casos i per tant l'alcalde no s'hi pot acollir. Se suposa que els ciutadans el van escollir com a màxim representant perquè fes valer els seus drets i acomplís les lleis, funció inherent a tot batlle, entre moltes altres. No pas perquè s'hi negués, com és el cas que ens ocupa. Deu ser perquè molts segueixen encallats en els temps dels invertidos i desviados.

Govern fora de l’armari

Finalment ha arribat l’acceptació formal dels matrimonis entre persones del mateix sexe. El Congrés dels Diputats va aprovar dijous en Ple el projecte de llei que permetrà gais i lesbianes segellar la seva unió de manera legal. Tot i la forta oposició d’alguns sectors de la societat, els homosexuals veuen recompensats els seus esforços. Després de força temps clamant per l’equiparació dels seus drets amb els de la resta de ciutadans, ja tenen motius per somriure.

Aquesta aprovació suposa un nou pas endavant en la política progressista del govern de Zapatero, ja que implica posar-se al dia en matèria de demandes socials. Això no vol dir que s’hagi d’acceptar sistemàticament tot allò que la gent reclami, però en aquest cas l’actuació que s’havia de dur a terme era òbvia. Renovar-se o morir, que diu la dita. En aquest sentit, les lleis estan per canviar-les i adaptar-les a les noves necessitats. Els col•lectius homosexuals són una realitat que evolucionava a un ritme diferent al que ho feia la legislació vigent. Ara, aquests dos elements van de la mà gràcies a la futura llei.

És cert que un canvi tan substancial com aquest pot provocar certes reticències inicials; la por a tota novetat va lligada a la condició humana, però no per aquest motiu una societat es queda encallada en el passat. La implantació de la llibertat religiosa també va despertar recels en el seu moment, però a temps vista ningú en discuteix l’encert.

Que gais i lesbianes puguin contraure matrimoni situa Espanya en el camí obert per altres països capdavanters a Europa. Només les faccions més conservadores de la societat, com el PP, Unió Democràtica o l’Església, no han sabut adaptar-se als nous temps i s’hi oposen. No com el Govern, que en aquesta ocasió sí ha sabut sortir de l’armari a temps.

Saldat un deute històric

Els papers de Salamanca tornaran a Catalunya. Això és el que ha anunciat la ministra de Cultura Carmen Calvo, gràcies a un acord amb la seva homòloga catalana Caterina Mieras. El Consell de Ministres saldarà demà un deute històric quan aprovi el projecte de llei per que una part de l’arxiu històric de Salamanca torni al seu indret d’origen.

Els documents haurien d’haver estat sempre a Catalunya i no n’haurien d’haver sortit mai. Per molt que l’alcalde i els ciutadans de Salamanca s’encadenin a l’entrada de l’Arxiu de la Guerra Civil i s’entestin a impedir que els papers volin cap Barcelona, no tenen raó en les seves demandes. Quan a algú se li roba una cosa i es té la possibilitat de retornar-li, s’ha de fer. És de sentit comú i de justícia. Dues coses que sembla que els salmantins, encapçalats pel seu batlle, no tenen. Igualment passa amb l’opinió pública de l’estat espanyol, tampoc partidària del retorn.

No hi ha hagut Govern que no hagi tingut sobre la taula la proposta de retorn dels papers a Catalunya, i tots han fet la vista grossa amb aquest tema. Tant se val que fossin de dretes o d’esquerres. Qui té potestat per solucionar aquest problema i no ho fa, perpetua una actuació del franquisme i la legitima. Diu molt del que ha estat la situació política d’aquest país.

S’ha de tenir en compte que entre els documents confiscats a la Generalitat durant la Guerra Civil no només hi ha tractats institucionals, sinó que també hi ha cartes personals. Les famílies dels desapareguts segur que rebran amb els braços oberts qualsevol llegat o record dels seus parents, un dret que no hauran pogut gaudir fins demà, gairebé 30 anys després de la mort de Franco, l’instigador d’aquesta situació.

Reportatge

Les regles del joc

La ludopatia és una addicció que afecta entre un 6 i un 8% de la població

Entrar en un bar per fer-hi el cafè de bon matí o prendre-hi la cervesa de mitja tarda és una activitat ben quotidiana i molt arrelada a la cultura mediterrània. Al pagar la consumició, en rebre aquelles quatre monedes de canvi que no faran més que nosa al pantaló, qui no ha provat mai de jugar-se-les en una màquina escurabutxaques? Probablement a causa de l’atracció que crea la melodia que emeten, és una temptació a la qual algun dia s’hi acaba sucumbint. Igual que a la de posar els peus per primera vegada en un bingo o un casino, un cop fets els 18 anys i si l’economia ho permet.

La majoria de vegades, qui llença unes monedes a les escurabutxaques és simplement un jugador ocasional que busca matar la curiositat, sentir per uns instants l’emoció de poder guanyar diners de manera relativament fàcil. Ara bé, hi ha casos en què l’atracció pel joc va més enllà i es converteix en un problema greu d’addicció. És el que es coneix amb el nom de ludopatia, una patologia que s’ha detectat en un marge d’entre un 6 i un 8% dels espanyols.

La ludopatia figura en la llista de trastorns impulsius elaborada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Tècnicament es defineix com “el fracàs crònic i progressiu en controlar l’impuls de jugar”, segons apunta Marga Barrera, psicòloga de l’Ajurec, un centre privat de Barcelona on van molts jugadors patològics a tractar-se. En aquest sentit, “la vivència personal de l’acte de jugar i la necessitat que se’n tingui determinen si hi ha addicció o no”.

Per detectar una ludopatia hi ha tres símptomes bàsics: dependència, tolerància i síndrome d’abstinència. Això és el que els hi va passar precisament a l’Antoni i a en Joan. Tots dos van traspassar el llindar que separa l’oci de la patologia. El primer es va enganxar a les escurabutxaques, mentre que el segon hi va començar jugant per passar després a apostar quantitats astronòmiques al casino. Són dues cares d’una mateixa moneda.

L’Antoni va començar a jugar desmesuradament a les escurabutxaques, en opinió de la seva ex dona Iolanda, “a causa del lloc on treballava, a Sant Adrià de Besòs, i dels seus companys”. En un principi no es va adonar del problema que tenia el seu marit, fins que un dia “em van trucar del banc dient-me que devia uns diners d’un crèdit, quan jo els havia pagat. Aleshores vaig anar-hi i em vaig endur una bona sorpresa”.

La Iolanda es va trobar que l’Antoni “havia demanat un crèdit per poder jugar, i com estava tant enganxat va demanar-ne un altre a un banc diferent per poder retornar l’inicial, però no va arribar a pagar-lo mai perquè també s’ho va gastar a les màquines. En total devíem 12.000 euros”. I és que tal com sosté Barrera, el procés típic d’una persona ludòpata és el de “tenir uns primers contactes amb el joc que solen ser premis, malgrat que després es perden diners. A partir d’aquí es juga per recuperar-ho tot i cada cop es perd més”.

El cas d’en Joan és ben diferent, però comparteix amb l’Antoni el fet que la bola de neu es va anar fent grossa. Ell va començar als 14 anys, quan “anava als bars i jugava a les escurabutxaques”. Cal tenir en compte que les dades més recents indiquen que un 2’5% dels joves entre 14 i 17 anys pateixen el mateix problema. I d’on pot treure un noi de 14 anys tants diners? “Doncs em buscava la vida venent haixix”. Així fins a arribar als 16, edat en què ja venia drogues de síntesi i petites dosis de cocaïna.

Però això no és tot. Tot just arribar als 18, “vaig començar a traficar amb grans quantitats de cocaïna i armes per arreu d’Espanya, cosa que em permetia apostar al casino cada cop quantitats més grans. Em podia arribar a gastar 1.200 euros en una nit i 30.000 al mes”. En efecte, una constant en els addictes al joc és la necessitat d’anar incrementant cada cop més les quantitats que es juguen, tal com passa amb en Joan i l’Antoni.

Si això no s’aconsegueix perquè no es disposa de recursos econòmics suficients, l’afectat comença a demanar diners. Marga Barrera se sorprèn d’alguns pacients que van tenir “una habilitat increïble per treure diners de qualsevol lloc. Jo m’he trobat amb gent que demanava pel carrer al primer que passava. Vés a saber què els hi explicaven”.

Fins i tot es pot acabar delinquint, com és el cas d’en Joan, que tenia una tàctica molt ben definida cada dia que anava al casino i ho perdia tot: “Em fixava en qui guanyava molts diners, el seguia i quan sortia l’atracava a punta de pistola. Al dia següent jugava aquells diners, que tornava a perdre. I així un dia rera un altre”.

Si bé en Joan i l’Antoni comparteixen un mateix problema, tal com ha quedat palès la seva situació és ben diferent. Són dos persones representatives dels diferents perfils de persones addictes al joc que hi ha. Com en el cas del segon testimoni, qui s’enganxa a les màquines escurabutxaques sol ser un home de classe mitjana o baixa, mentre que als bingos hi solen acudir dones de classes socials heterogènies, i els casinos capten l’atenció d’homes dels estrats més alts de la societat, o que almenys tinguin molts diners. En aquest últim grup hi entra en Joan.

Però el joc que s’endú el primer lloc a l’hora de captar addictes són les escurabutxaques. Segons la terapeuta de l’Ajurec, això és degut a la seva proximitat –a gairebé tots els bars n’hi ha– i a la velocitat amb què es desenvolupa l’aposta: “Està molt estudiat que com més breu és el temps que passa entre que fiques la moneda i que s’obté un resultat, més enganxa”. Un altre factor que contribueix a atraure els clients cap al joc és l’anomenat interval variable, és a dir, el fet de no saber mai quan tocarà el premi. Fins i tot s’han fet estudis que demostren l’efectivitat d’aquesta incertesa.

Possiblement per aquests motius l’Antoni va arribar a trobar-se en aquest carreró sense sortida. Després que la Iolanda anés a aclarir les coses a l’entitat bancària, li va costar acceptar la seva addicció, però “finalment em va reconèixer que estava enganxat a les escurabutxaques i que tenia molta por d’haver-m’ho dit”. En aquell moment, a l’igual que li passava a en Joan, l’encara marit de la Iolanda presentava algunes de les seqüeles que la seva malaltia pot comportar, com són una alt grau d’estrès i ansietat. També es mostrava molt solitari i a vegades agressiu en ser interpel•lat sobre què li passava.

D’aquesta manera, l’aspecte familiar és el que més se’n ressent de la problemàtica amb el joc. “Tot això va implicar un canvi en la nostra relació de parella. Perds la confiança en aquella persona”. No obstant, la Iolanda va prendre una decisió que ella qualifica de valenta. “Quan va reconèixer el problema va dir que se’n volia sortir, i jo, amb tota la meva família en contra, vaig creure que l’havia d’ajudar, perquè si tens algú que et recolza te’n surts abans”. De manera que el primer que va fer va ser prendre-li totes les targetes de crèdit i trucar a Fora de Joc, una altra associació d’ajuda a ludòpates.

En el cas d’en Joan, el motiu que el va fer anar a un centre d’ajuda va ser ben diferent. Els esdeveniments es van precipitar al desembre de l’any 2003, quan va patir un accident de moto. Circulava per la carretera de l’Arrabassada de Barcelona tot just dos dies després d’haver sortit airós d’una persecució amb els Mossos d’Esquadra. Al ser traslladat a l’hospital de la Vall d’Hebron van avisar la seva família i el cos policial català el va localitzar. Aleshores no va tenir elecció. Tal com recorda, “o entrava al centre de rehabilitació o anava directe a la presó Model”.

En les associacions que ajuden els ludòpates a rehabilitar-se, com Ajurec i Fora de Joc, es fan teràpies en grup un cop a la setmana i individuals cada quinze dies. L’objectiu que Marga Barrera i els psicòlegs d’altres centres persegueixen és “transmetre pautes a través de la gent que porta temps sense jugar. També reforcem temes de personalitat com l’autoestima, les relacions amb la família, els amics i la parella”. En definitiva, es pretén crear un sentiment d’empatia entre els afectats per tal que siguin conscients que hi ha altra gent que està passant pel mateix.

Un tractament que a l’Antoni li va anar molt bé, tot i que va recaure quan duia cinc mesos al centre, un fet habitual segons la psicòloga de l’Ajurec. Després de tres anys i d’exercicis com “entrar en una sala de màquines escurabutxaques i posar-s’hi al davant, cada vegada més temps, per aprendre a controlar-se”, va acabar del tot la teràpia. Malgrat tot, no va ser fàcil. “Moltes vegades l’havia d’agafar i treure’l de la sala perquè veia que començava a suar i es posava molt nerviós”, recorda la Iolanda.

Pel que fa a en Joan, actualment porta un any i quatre mesos en un centre de rehabilitació, del qual no vol que n’aparegui el nom per raons personals. Tot i que al principi va incórrer en nombroses faltes, manifesta que “ja no tinc res a veure amb el que era abans”. Bona prova d’això és que fa tres mesos que ha trobat feina i ha recuperat l’afecte i la confiança de la seva família. No obstant, afegeix que “he fet progressos, encara que amb el joc em costa aguantar-me”.

En aquest sentit, Marga Barrera manté que “la clau de l’èxit d’una teràpia la té la pròpia persona”. I més encara si es té en compte el comportament poc ètic d’alguns bars i casinos. “Sabem que hi ha casos en què els propietaris dels bars deixen jugar a menors i faciliten diners a gent que es veu que hi està enganxada. Pel que fa a bingos i casinos, deixen entrar gent que s’hi ha autoprohibit l’accés”.

Tot i els pals a les rodes que suposa el fet que les peticions de les associacions no es respectin, la gent que acaba el tractament no sol recaure per no tornar a patir el calvari pel qual ha passat. No obstant, segons la psicòloga, “un ex addicte al joc sempre es pot tornar a enganxar, perquè mai s’està curat del tot”. Almenys avui dia, gent com l’Antoni i en Joan ja són plenament conscients de quines són les regles del joc.

Època d'exàmens

Perdó als meus fidels lectors per aquest buit temporal que hi ha hagut al blog sense publicar articles. I és que els exàmens no perdonen. No obstant, ja que no he penjat res darrerament, tot seguit us obsequio amb un reportatge que he fet. Salut!

Entrevista a Miquel Reniu

“A la llengua no se li ha de donar corda”

Miquel Reniu, ex Director General, considera que el català no és una cosa mecànica

La política i la docència en història antiga són dues activitats que han vertebrat la vida de Miquel Reniu. Les inquietuds polítiques van sorgir als 16 anys a l’abric de l’entorn familiar, amb les figures del seu pare, membre del Front Nacional de Catalunya, i del seu oncle, militant d’Unió Democràtica, que el van introduir al Front Nacional.

Ja a la universitat, va destacar com a estudiant de Filosofia i Lletres, cosa que va fer que Joan Maluquer el volgués orientar cap a l’ensenyament universitari. De fet així va ser, fins que després d’una estada docent a La Sorbona de París i d’impartir classes a la Universitat Autònoma, va conèixer un personatge que el va marcar.

De la mà d’un Josep Pallach a qui Reniu li deu la manera de ser, socialdemòcrata i catalanista, aterra al PSUC. Quan Pallach mor, Heribert Barrera, amic del seu pare, l’introdueix a Esquerra Republicana, on va estar fins a l’afer Colom. Aleshores Reniu va fer les maletes cap a Convergència i Unió per estar en desacord amb l’orientació que prenia ERC. Un canvi que li va permetre ser, entre altres coses, Director General de Nous Ensenyaments, de Política Lingüística, i membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

De la política en l’era de Pujol a la docència en l’etapa de Maragall. Així es resumeix el gir que va patir la vida laboral de Miquel Reniu arrel del canvi de govern a la Generalitat. Ara que és professor d’Història Contemporània a l’IES Miquel Biada de Mataró, la política no ha quedat pas en un segon terme, ja que, tal com manté Reniu, en el seu cas és més una vocació que una professió.

Devia ser difícil deixar forçosament la política per tornar a les aules.
Menys del que em pensava. La política ha significat molt per a mi, però també tinc una vessant de docent que he recuperat, ja que fa anys havia estat professor d’universitat. De fet, molts cops m’he trobat havent de triar entre fer una cosa o una altra, i en diverses ocasions he navegat entre les dues aigües. Tot i que la docència m’atrau, trobo a faltar aquell component d’activitat política, encara que segueixo sent militant de CIU.

Aquesta forta vinculació amb la política li ha permès dur a terme tasques de molta rellevància.
Suposo que ho dius per les dues direccions generals. La primera experiència va ser la de Director General del Departament d’Ensenyament. Un càrrec apassionant en el primer govern de la Generalitat, quan es van començar a fer els primers traspassos de competències. D’aquí vaig passar a dirigir un organisme nou per impulsar i regular les noves professions en el camp de les noves tecnologies. Després va ser quan vaig passar al Departament de Cultura, a la Direcció General de Política Lingüística.

Li va costar fer aquest canvi d’Ensenyament a Cultura?
Jo m’hi vaig resistir. Quan el conseller Joan Guitart va passar a Cultura se’m volia endur. Jo no volia anar-hi perquè no era el meu camp i m’hagués quedat a Ensenyament. El Conseller va insistir-hi molt, però qui realment em va convèncer va ser el president Pujol. Un dia, durant un viatge al Brasil, a l’aeroport de Rio de Janeiro, se’m va endur a part i em va dir: “Escolta, Reniu, has de assumir això. El Conseller t’ho demana i jo també t’ho demano”. I no et pots pas negar quan el President t’insta a prendre una decisió com aquesta. I vaig accedir-hi.

Se’n penedeix del canvi?
És cert que em va costar, però els vuit anys que vaig estar a Política Lingüística com a Director General van ser la millor experiència de la meva vida. Va ser un honor i molt gratificant el tirar endavant, tant com vaig poder en aquell moment, la normalització de la llengua catalana. Tot i que penso que no sóc jo qui n’ha de fer el balanç, vam fer moltes coses, com ara crear el Consorci per la Normalització Lingüística per fer del català una llengua de prestigi, moderna i democràtica potenciant-la en tots els àmbits.

Considera adequat destinar diners públics a la llengua quan hi ha altres àrees que potser en necessiten més?
El dia que Catalunya perdi la llengua perdrà molt de la seva raó de ser. Penso que la identitat nacional es defineix molt per la llengua, i en aquest sentit el català s’ha de mantenir i progressar. Per tant, si hem d’esmerçar recursos per alguna cosa important és per salvar la identitat, que és una primera necessitat. Si Catalunya la perd, penso que ho perd tot. Més m’estimo que deixin de fer unes quantes carreteres que perdre la raó de ser.

Què li sembla la nova campanya engegada pel Govern per potenciar l’ús del català?
Aplaudeixo aquesta iniciativa, encara que la visc amb certa perplexitat perquè no l’entenc. No veig que la forma de la campanya encomani allò que deia abans: prestigi i modernitat. L’efecte mecànic de la dentadura i l’eslògan, “dóna corda al català”, transmeten la sensació que la llengua és quelcom artificial que s’ha de posar en marxa. No obstant, a la llengua no se li ha de donar corda, és una cosa natural, fàcil, que ha de néixer espontàniament. Per tant, el missatge hauria de ser tot el contrari al que s’està transmetent.

Veu perillar la llengua amb la creixent onada migratòria?
No en tinc cap dubte. Fins i tot països que tenen una fortalesa lingüística més gran que el nostre han actuat amb més contundència davant una onada migratòria, com per exemple el Quebec. A Catalunya, una persona pot viure sabent castellà i prou, cosa que fa perillar la llengua. S’hauria de fer un esforç més gran en aquest sentit perquè el català sigui la llengua d’ús de la immigració que arriba. Per això és important que la Generalitat tingui competències en matèria d’immigració.

Ara que ja fa més d’un any del canvi de Govern, quin balanç en fa?
El tripartit va tenir una primera part nefasta, un període de crisi darrera crisi. Penso que en aquests darrers mesos han pres una via de més normalitat i s’han assentat una mica, malgrat l’afer del Carmel. Tot el que n’ha girat a l’entorn ha posat de relleu la incapacitat de l’executiu per dur a terme una política eficaç. Sense anar més lluny, hem assistit no fa gaire a un protocol que dictava directrius als mitjans sobre com havien de fer la comunicació dels fets del Carmel, cosa que recorda èpoques del passat. Amb tantes crisis, el tripartit practica allò tan vell de qui dia passa, anys empeny, per tant no puc fer un balanç positiu.

Doncs encara queden gairebé tres anys per arribar al final d’aquesta legislatura.
No sé si s’arribarà al final de mandat. Són moltes les fractures que hi ha; dóna més la sensació de ser un govern tri-repartit, on cadascú fa la seva, i no pas tripartit. Així és molt difícil que es pugui mantenir; si ho fa és per l’interès de les persones que l’integren. Qualsevol crisi de les que hem passat serien suficients perquè l’executiu s’hagués trencat. Tal com van les coses, d’aquí un any podríem tenir eleccions, ja que la feina d’un govern no és superar crisis sinó manar, i això encara s’ha fet poc. No he vist cap proposta de lleis, amb la qual cosa l’eficàcia de les accions de govern és baixa.

Aquesta divergència de criteris també s’ha vist en el referèndum de la Constitució Europea.
Quan dic que el Govern dóna la sensació d’estar tri-repartit em refereixo a exemples com aquest. El partit majoritari en el Govern de la Generalitat, els PSC, s’ha mostrat partidari de votar sí a la Constitució. D’altra banda, els altres dos partits que conformen l’executiu, ERC i Iniciativa, hi han votat en contra. Aquestes incongruències no fan més que il•lustrar desavinences, que després es traslladen a les accions de govern.

No obstant això hi havia gent que creia necessari un canvi.
Penso que la política que s’havia fet a Catalunya era bona, i la prova és que la va votar la majoria. Així que crec que era necessari un canvi de persona, però no de política. En aquells moments, en què s’havia retirat un president que havia governat 25 anys, la gent va votar un canvi de persona, però no estava descontenta amb com anaven les coses. Veurem què passa amb el nou estatut.

Parlant de l’estatut, quines expectatives en té?
Hi ha una ocasió històrica: governa a l’Estat i a Catalunya un mateix partit, el PSOE, que es proclama federalista. Ja estaria bé que anéssim cap a un estatut federal on Espanya no es definís com a nació única, sinó com un ens amb la suma de les seves parts. En aquest sentit, hauria de reconèixer la identitat nacional de Catalunya. Però la manera en què es vol portar a terme això és la del cafè per a tothom, sobretot amb el tema del finançament, ja que el que es planteja és un estatut homologable a totes les autonomies. Si el nou estatut no ha de significar un nou pas endavant en la línia d’autogovern és molt millor aturar-lo.

Algunes consideracions sobre el desastre del Carmel

Tot just fa un mes de l'ensorrament de les obres d'ampliació de la línia 5 del metro al barri del Carmel, i l'assumpte encara cueja. La cosa va per llarg, em temo, sobretot pels veïns, que al cap i a la fi són la part afectada; els hi fan un túnel a sota casa i els hi tiren a terra per una sèrie de negligències. I la qüestió ha pres unes dimensions desproporcionades, no tant per l'esfondrament en sí, que també, sinó sobretot per la inoperància governamental a l'hora de tractar el cas. No se'n salva ningú, de totes les parts implicades.

Pocs dies després de l'ensorrament, el Govern i l'Ajuntament van fer tornar els veïns a casa i van sorgir noves esquerdes que van obligar evacuar de nou la zona. Primer error. Dies després, davant les queixes veïnals, l'alcalde Clos visita el barri. No se li acut altre cosa, en ser interpel·lat pels afectats a raó del problema, que espetar a tots aquells que s'han quedat sense casa, en part per culpa seva, que "el que han de fer és deixar de fotre merder i anar a l'hotel a mirar la tele". Una tele que Maragall, Clos, Nadal i cia. han intentat manipular, dictant una sèrie de directrius sobre com tractar informativament el cas, perquè la seva incompetència no es noti.

Però anem als inicis. Sota mandat convergent s'inicien les obres. L'empresa pública GISA en tenia la concessió. Per anar més ràpid en la construcció, salta per alt l'estudi geològic pertinent i que corresponia al túnel de servei, que és el que s'ha enfonsat. No sabem si les presses venien per part del Govern i eren pròpies de la concessionària pública. També desconeixem si CIU ignorava la falta d'un estudi geològic o si va fer la vista grossa.

Arribats al canvi de mandat a la Generalitat, els socialistes cometen unn greu error. Si t'has passat 25 anys a l'oposició criticant a tort i dret tot el que fan els convergents, per incorrecte, inapropiat, i un llarg etcètera, doncs coi, quan arribes al poder, la lògica diu que el millor és revisar allò que has estat criticant per mal fet, per tal d' arreglar-ho. I en el cas del túnel del Carmel no es va fer, i així ha anat la cosa.

I per acabar-ho de rematar, el dijous passat, en la sessió extraordinària del Parlament, va el President i deixa sobre la taula la possibilitat que CIU cobrés el ja famós 3% de comissió. Ah, me n'oblidava. Instants més tard Maragall ho va retirar. És com si jo et clavo un calbot amb tota la intenció i després et demano perdó. I tu, és clar, ets tant ingenu que vas i em perdones, no et fot. Jo no dic que el tema de les comissions sigui mentida, no ho sé. Només crec que per fer una acusació d'aquesta mena s'han d'aportar proves, i més si qui la fa és el president de la Generalitat. En fi, tot un cúmul de despropòsits que ara tenen difícil solució.

Nicolau Maquiavel

"Desgraciat aquell qui la seva conducta estigui en dissonància amb el seu temps"

Benvinguda

Benvinguts i benvingudes tots i totes. Declaro inaugurat aquest weblog. Com he dit a l'apartat de l'autor, o sigui, jo, aquest blog neix amb la voluntat de plasmar les idees que em volten pel cap, ja siguin transitòries o més permanents, sobre temes diversos. No tinc cap mena de pretensió, només exposar les meves opinions o destacar fets que m'hagin cridat l'atenció per algun motiu. Com que amb algunes coses hi estareu d'acord i amb d'altres no, espero sobretot que deixeu els vostres comentaris, que al cap i a la fi és el que enriquirà aquesta bitàcora. No dubteu a dir la vostra!

Senyor Cruyff, calli ja!

Un cop més, Johan Cruyff ha obert la boca per enrarir l'ambient a can Barça. Ja hi estem avessats. Des del púlpit que li suposa expressar les seves opinions a la contra de La Vanguardia cada dilluns, va dient la seva sense mesurar el ressò i la influència que tenen en l'opinió pública les seves paraules, immerescudament, crec jo. Doncs aquesta setmana no l'ha encertat, senyor Cruyff; el Barça torna a estar a set punts del Mandril i no "tirarà la Lliga", en tot cas la pot perdre o li poden guanyar els blancs, cosa que veig difícil, però res de llençar-la. Els blaugranes perdran un parell o tres partits més en el que queda de lliga, i n'empataran tants altres, però segueixen siguent guarismes d'equip campió; en l'esport no es pot guanyar cada dia, és utòpic, i això és el que sembla demanar Cruyff.

La seva és una postura molt criticable, que particularment em treu de polleguera per dir-ho d'una manera fina, ja que es dedica a donar consells i lliçons de moral des de la postura del que no fa res, i les seves opinions es veuen legitimades d'una manera desproporcionada. No ha volgut tornar a entrenar cap equip des que va deixar la banqueta del Camp Nou per por a que el seu mite i la seva aurèola de mestre no s'ensorrin. Aleshores els seus consells a l'ombra i observacions a l'ús perdrien credibilitat. La credibilitat que per mi va perdre l'any següent de la funesta final d'Atenes, a l'omplir el vestidor de jugadors mediocres com Eskurza, José Mari, Sánchez Jara, Escaich i Korneiev (recordem aquella gran cançó de l'Arús: "me sube la biculerina, el nuevo siete es una mina").

En aquest sentit tinc dues teories: o bé l'amic Johan és va creure tan divinitzat que es veia capaç de guanyar títols amb aquests jugadors, incloent-hi Busquets a la porteria, demostrant així la seva genialitat, o bé estava tan emprenyat amb en Núñez que com a venjança li va omplir el vestidor de paquets, un llegat de què va ser difícil desprendre's.

Així, si de veritat vol tenir ascendència sobre el destí del Barça, entri a la junta directiva, que segur que el reben amb els braços oberts. Una altra opció seria la d'entrenar algun altre equip, que podria tornar a fer-ho, eh! Això sí, aquestes dues opcions comporten el risc de fracassar i la conseqüent caiguda del mite Cruyff. Sigui com sigui, Johan, el que fa ara perjudica el club i irrita l'entorn, el seu estimat entorn. Si cap d'aquestes opcions li fa el pes, deixi's estar d'alliçonaments i tanqui la boca, dediqui's a jugar a golf i no emprenyi més. El Barça li agrairà i jo també.

Woody Allen

"Alguns matrimonis acaben bé, d'altres duren tota la vida"