Blogia

El weblog de L'ESCURÇÓ NEGRE

Un dia a la tele

Divendres passat dia 4 vaig tenir la gran oportunitat de passar un dia als estudis de Televisió de Catalunya a Sant Joan d'Espí. Amb l'excusa de realitzar un reportatge de televisió amb els meus companys de grup, vam tenir ocasió d'adentrar-nos en les entranyes de la televisió, i creieu-me que val la pena. L'objectiu de la nostra sessió de meta-periodisme era realitzar un making-off del programa "La Nit al Dia", així que ens vam plantar a TVC a les quatre de la tarda i no en vam sortir fins ben entrada la matinada, un cop s'acaba el programa i tot l'equip se'n va cap a casona a descansar.

I tot gràcies a l'amabilitat de la gent que hi treballa, especialment de la directora Rosa Marqueta, i de la presentadora Mònica Terribas, que no només ens van obrir la porta, sinó que a més de fer la seva feina van ser molt atentes amb nosaltres. Menció a part mereix la nostra professora i treballadora també de TVC Esther Fernández, que ens va haver de socórrer de les urpes d'un guarda de seguretat amb poca feina que no ens deixava gravar a l'exterior.

Només volia dir que tot el que vaig aprendre en una tarda no té preu, i a més vaig disfrutar com un animal. Càmera en mà, tot l'equip ens explicava el funcionament del programa, des de la periodista de cultura Gemma Ruiz fins al realitzador Pere López, passant per la productora Cristina Ribas, ens van anar describint i interpretant els entresitjos d'un programa de televisió de qualitat com aquest, amb un estil tan definit i innovador a l'hora d'informar. Són uns cracks. Poder parlar amb ells, fer d'home del temps o de presentador, putinejar per la redacció, entrar als mega-vetats consells de redacció, o coses com ara entrar i sortir del plató del "Telenotícies" o de "La Nit al Dia" en directe i quan volguéssim no es poden fer cada dia. I si un és estudiant de periodisme això encara té un valor afegit. I a més gravar-ho. En fi, ara a veure com surt el reportatge.

Todo El Mundo contra Ibarretxe

Todo <em>El Mundo</em> contra Ibarretxe

Titular de portada de El Mundo d'avui dia 1:

"319 diputados y 22 millones de votos rechazarán hoy el 'Plan Ibarretxe'"

Atenció a la correlació entre diputats i vots, que no votants. Crec que sobren els comentaris.

El Pla de la discòrdia

El Pla de la discòrdia

Ara que Govern i partits han vist que el Pla Ibarr.etxe (arxiu executable basc com diu Arcadi Espada) va de debò, que no és una utopia nacionalista, ni paper mullat, ni una eina de pressió per treure més quota d’autogovern, i que el lehendakari no està disposat a cedir cap contrapartida, s’han encès totes les llums d’alarma. “Unim-nos contra Satan”, deuen haver-se dit Zapatero i Rajoy, per tal de fer front a les intencions secessionistes d’Ibarretxe. I és que com deurien anar les coses en la reunió que van mantenir a La Moncloa els dos presidents perquè a l’endemà Zapatero decidís congraciar-se amb la causa del PP i pactar amb Rajoy per fer front comú al problema. I llavors va Ibarretxe i té la gosadia de sol·licitar una reunió conjunta a tres bandes per seguir dialogant. “Juntos sí, pero no revueltos!” Aquesta és la resposta que va rebre.

Quina és l’arrel d’aquesta negativa a negociar amb Ibarretxe fins després que el Pla se sotmeti a votació al Congrés? Segons el meu parer, molt em temo que, tal com va apuntar l’amic Principito (cliqueu el link que hi ha a la columna de l’esquerra) aquest fet es deu al suport de Batasuna a la causa d’Ibarretxe. Un flac favor perquè de l’equació x = Batasuna + Pla Ibarretxe en surt com a resultat que x = ETA, i, és clar, això no pot ser. Llavors passen coses com que María San Gil, presidenta del PP basc, afirma que “els que legitimen el Pla Ibarretxe amb una mà, posen les bombes amb l’altra”. I es va quedar tan ampla. I de fet no ens resulta gens estrany sentir manifestacions com aquesta.

En aquest sentit, els polítics, alguns, i els mitjans de comunicació, també alguns, hi han contribuït decisivament. Nacionalisme. És una paraula que sona a connotacions negatives, que té una càrrega semàntica peiorativa en tant que porta el significat de violència implícit, i això gràcies a l’erosió que han anat causant certs discursos polítics i mediàtics, quan en essència no té res a veure amb violència. Així, el nacionalisme porta al Pla Ibarretxe, el Pla Ibarretxe a Batasuna, i Batasuna a ETA. I ETA al costat obscur, com els Jedi. I és clar, aquesta terna conceptual resulta del tot inadmissible. I San Gil diu coses com que Ibarretxe posa les bombes i aquí no ha passat res.

Un cop donat l’axioma d’Ibarretxe = ETA, en el qual el Govern s’escuda, ja tenim tots els impediments possibles per una negociació. No obstant, les coses no són així ni de bon tros. És molt important saber distingir entre el Pla Ibarretxe per un cantó, i Batasuna o ETA per l’altre; l’únic que tenen en comú és la voluntat d’independència del País Basc. Pel que fa a la resta, res a veure. Mentre que Ibarretxe ho vol aconseguir per la via democràtica, els altres prou que sabem com ho fan, malauradament. I negar una evidència com aquesta embolicant la troca és un primer pas cap a l’engany i porta a fets com els del passat dissabte, en què un grup d’exaltats va intentar atonyinar el ministre Bono, segurament degut a que en el seu imaginari l’equació que abans mencionava no ha quedat ben resolta. Així doncs, la solució per posar fi al terrorisme no és asseure’s i esperar; s’ha d’actuar. Decidir com està a les mans dels polítics, i el que és segur, reitero, és que la solució no vindrà per sí sola. Ara bé, asseure's a dialogar amb terroristes? Aquesta és la pregunta del milió. Qui ho ha intentat n'ha sortit escaldat. A veure què passa demà al Congrés.

Autoregulació "Made in Spain"

El passat 9 de desembre, el Govern i les cadenes de televisió van subscriure el codi per l'autorregulació de continguts, consistent, a grans trets, en que els peixos grossos de les respectives cadenes es van comprometre de paraula a autocontrolar els continguts dels seus programes, especialment en horari infantil. Doncs bé, un més i mig més tard, com era de preveure, aquest pacte s'ha confirmat a totes llums insuficient, la qual cosa només fa que confirmar que entre poder tenir les mans plenes de bitllets, tot prosseguint amb els continguts i el tractament escombraries, o mantenir la fidelitat a la paraula donada, no hi ha color.

Així doncs, a la vista que les televisions no estan posant tota la carn a la graella a l'hora d'erradicar certs continguts (Oh! Quina sorpresa, no ho hagués dit mai!) avui hem rebut la reparadora notícia que ahir es va constituïr el Comitè d'Autoregulació per tal de solventar aquestes deficiències. I quin elenc de notables, il·lustríssims i prohoms conformarà aquest comitè? Doncs un membre de cada cadena, un integrant de les associacions de la premsa i un representant de les productores. Aquí els tenim. A saber: Julio Sánchez, director de programes d'Antena 3; Manuel Villanueva, director de continguts de Tele 5; Pablo Romero, director de programació de Sogecable; Juan Jesús Buhigas, director gerent de TVE; Nativel Preciado, vocal de l'Associació de Premsa de Madrid; i Josep Maria Mainat, director de Gestmusic.

De tot això m'en sorgeixen dues preguntes i/o reflexions. La primera. Què hi fa en Mainat, un trinco o Gestmusic -com es vulgui, tant és- amb potestat per decidir la idoneïtat i l'adequació dels continguts que s'han d'emetre per televisió, si segons el seu criteri la televisió de qualitat, eufemisme de salconduït que li permet omplir-se les butxaques, és burlar-se de deficients psíquics, debatre durant més d'una hora algun presumpte agenollament d'una desconeguda davant un pseudo-famós o tancar any rere any un grapat d'arreplegats famolencs àvids de diners i fama, ja sigui en forma d'atemptats al bon gust musical o d'"experiment sociològic" a Guadalix? Si és que un fet així només seria comparable al nomenament d'el Dioni com a cap de seguretat del Banc d'Espanya.

La segona. Si l'experiment d'arrencar el compromís de les pròpies cadenes ha fracassat de totes totes, com és que els escollits per posar fi a aquest problema estructural, i que em temo que serà endèmic, tornen a sortir de les pròpies cadenes, quan ja han fet el que els hi ha donat la gana? Per simplificar la qüestió; el Govern fa comprometre les televisions a reduïr els continguts escombraries i aquestes no ho fan, i llavors, per arreglar-ho, què millor que crear un ens satèl·lit, que no independent, format pels mateixos que ja s'han tapat les orelles una vegada, per arreglar-ho. Brillant, oi? I jo vaig i m'ho crec! És redundar en l'error, elevar-lo al quadrat. En aquest sentit, el Comitè d'Autoregulació està abocat al fracàs per definició, em sobra aquest prefix auto-, ja que fins que aquesta tasca no es dugui a terme des de fora els mitjans no tindrà èxit en la seva escomesa.

I mentrestant el Govern anar donant pals de cec i fent la vista grossa amb una qüestió tant seriosa i que pot deslegitimar un cop més futures decisions que prengui, i tot gràcies a pràctiques endogàmiques com aquesta. Estareu d'acord amb mi que l'endogàmia és una pràctica inherent a la política, se sigui sociata, pepero, convergent, botifler, carlista, whig o torie, tant se val. I també convindreu amb mi que així mateix passa amb l'espectre mediàtic d'aquest país. Ara bé, la presa de pèl se surt de mare quan aquestes dues disfuncions interactuen i es retroalimenten, ja sigui deliberadament o per omissió, com és el cas. Amb el seu silenci el Govern legitima les deficiències del Comitè d'Autoregulació, que fins que no passi a ser de Regulació serà "Made in Spain". Així doncs, seguirem passant per l'embut catòdic un cop més.

Aquest és el meu Periódico

El passat dilluns dia 10 El Periódico ens iluminava amb el següent titular de portada:

"El Govern ressucitarà l'òrgan metropolità que Pujol va abolir el 1987"

Sí senyor! Feia dies que no veia un titular tant genuí de El Periódico, amb aquest enfoc tant neutral. Per què especificar en el titular quin és l'òrgan que Pujol va abolir l'any 87, quan tothom ho sap? Tant bon punt es llegeix el titular, tothom dedueix que l'ens metropolità que el llavors President Pujol es va carregar, i al qual el titular es refereix, és el Consell Metropolità, llavors existent sota una altra nomenclatura; oi que sí? Aquí, indubtablement, la importància del fet rau en què Maragall, en el seu rol de salvador patri, refà totes les desgràcies que el doble del mestre Yoda va ocasionar-li a ell i al país. Per què donar importància en el titular a la creació de l'òrgan en sí, que és realment la notícia, quan es pot aprofitar l'avinantesa per, de retruc, anar erosionant la ment del lector amb informacions subliminals en contra del rival, entenent per rival Convergència, és clar. I això no m'ho trec de la màniga, que consti. Un dels objectius del diari en la seva fundació l'any 1978, segons va manifestar el seu director Antonio Franco, era treure Pujol del poder. Els hi ha costat 25 anys i moltes portades com aquesta aconseguir-ho, i, és clar, ara que manen els seus ja no s'han d'amagar de res. Ben al contrari, no fos cas que l'enemic aixequés el cap.

Que es deixin estar d'eufemismes, els de El Periódico, i que en portada, a dalt, hi posin ben gran la paraula editorial, que això és el que són els seus titulars. Amb aquestes notícies tan cridaneres no caldria que fessin servir tant color, que li confereix un aspecte pamfletari, per cridar l'atenció. I tot això ho diu un que no està adscrit a cap partit polític. Creieu-me.

Sobre el fenomen blog

"Los 'blogs' ganan adeptos, pero la mayoría sigue sin conocerlos
Un 7% de los 120 millones de adultos que viven en EEUU y usan Internet dicen haber creado uno

Los blogs comienzan a consolidarse en Estados Unidos como parte de la cultura cibernética pese a que la mayoría de los ciudadanos no sabe lo que son. Pese a su aparente popularidad, solo un 38% de los internautas dice tener idea de lo que significa el término blog y un 62% confiesa no saber de qué le hablan. Los autores de estas páginas, los bloggers, son en su mayoría hombres (el 57%) y jóvenes (un 48% es menor de 30 años), y usan conexión de banda ancha (el 70%)."

Efectivament. Tal com es fa ressò aquest breu aparegut recentment a El País, el blog és un fenomen a l'alça. Al meu parer, aquest fet vé motivat principalment per una causa: la globalització de les comunicacions que ha suposat Internet ha creat una major motivació en la gent a l'hora d'escriure les seves idees, en tant que ara poden ser difoses a través de la xarxa. Posem per cas les típiques converses de bar entre amics, on a tothom li agrada dir la seva i que se l'escolti. Gràcies als blogs, tots aquests pensaments poden arribar a un ventall de públic més ampli i, no ens enganyem, la majoria de gent pretén, quan exposa alguna cosa, arribar a una audiència àmplia, ja que la comunicació porta implícita la persuasió en major o menor mesura. Així, no és d'estranyar aquest auge, ja que qualsevol pot dir la seva gràcies als blogs, format que s'adequa perfectament al propòsit, perquè aquests no entenen de jerarquies en relació a classes socials, ideologia política,... Tothom pot dir la seva amb l'afegit de tenir una audiència potencial.

En aquest sentit, els blogs han crescut tant que als Estats Units es convida als bloggers més prolífics, és a dir, els que gaudeixen d'un nombre de visitants més elevat a la seva bitàcora, a participar de les rodes de premsa pre-electorals, talment com un mitjà de comunicació més. Els polítics saben de l'impacte de les opinions dels articulistes donada la seva àmplia audiència i els hi dónen un tracte equitatiu en veure que poden incidir en la opinió pública. No obstant, i per acabar, l'èxit dels weblogs rau en el fet que no cal tenir aspiracions tan elevades per crear-ne un, només amb la voluntat de vehicular en forma de prosa els pensaments propis ja n'hi ha prou.

Amb tots vostès, el senyor Sostres

Gran article el de Salvador Sostres al diari Avui d'avui, valgui la redundància. És un clar exemple de metasobèrbia (concepte que m'acabo d'inventar per la patilla), és a dir, criticar una cosa adoptant exactament la mateixa postura, en aquesta cas la sobèrbia. Tot i això, deixa ben retratats els il·lustres personatges que ens manen. Ahí va.


"Què us esperàveu, els agenollats?

Després d'un any de ser al poder és normal que molts càrrecs socialistes i d'Esquerra hagin perdut ja el temor i la prudència i tinguin la temptació de la supèrbia. De l'arrogància que dóna la poltrona, o l'uniforme, o el cotxe oficial, o la pistola. També els càrrecs convergents van tenir la temptació d'aquesta supèrbia, i van exercir-la. Convergència va tenir un cap de programes a Catalunya Ràdio que va dir-me un dia que mentre ell manés jo no hi treballaria mai. I bé, mentre amb el canvi de govern aquest noi ha caigut als soterranis de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, on pel que es veu s'entreté fent uns estudis completament inútils, jo segueixo sent l'articulista més llegit de Catalunya. Els qui deuen la seva feina al servilisme i a l'obediència, a la limitació intel·lectual que els converteix en persones de confiança del poder perquè el poder no vol que pensis, aquesta gent hauria de triar frases més humils per adreçar-se als genis. Convé que no oblideu, nois: el soterrani és la vostra norma i aquest poder que circumstancialment teniu, el teniu precisament per ser la gran rata pudent i mesquina que sou. El soterrani, el soterrani on també quedaran degradats els càrrecs socialistes que ja comencen a exercir la supèrbia oblidant només que són el gos de presa d'un poder que determinades feines prefereix delegar-les a la tracció animal. També un director de Catalunya Ràdio posat per Convergència, extraordinàriament curt i desagradable, va amenaçar-me amb expressions tan grolleres com les de l'altre i avui té enormes dificultats per trobar feina (les que d'altra banda corresponen al seu nivell mental). Nois, què us esperàveu? Aquests que teniu càrrec per la vostra facilitat a l'hora d'agenollar-vos i de xuclar, què creieu que tindreu quan els vostres amos deixin de manar."

Toma ya!

Els orígens de l'Escurçó Negre

Els orígens de l'Escurçó Negre

El cínic, àcid, mesquí i punyent Escurçó Negre, sens dubte el meu personatge de ficció preferit, sorgeix de la brillant ment del còmic anglès Rowan Atkinson, altrament conegut com a Mr. Bean, i els seus orígens es remunten allà per l'any 1983. Edmund Blackadder, personatge encarnat per Atkinson, és el fill bastard del fictici rei Ricard IV, que a la sèrie és coronat com a tal després de la batalla de Bosworth Field l'any 1485. Si en la realitat va ser Enric VII Tudor qui va guanyar la batalla, posant així fi a la Guerra de les Dues Roses entre els Lancaster i els York, en la ficció és Ricard IV qui accedeix al tron degut a un cúmul de casualitats provocades per qui us imagineu, cosa que s'explica en el primer capítol de la nissaga. Amb tot, els esforços de l'Escurçó se centren en derrocar el seu pare per aconseguir la màxima quota de poder, ja que com a fill només disposa de l'ostentós títol de supervisor dels vàters reials. Bé, ara ja sabeu qui és el pseudònim sota el que m'amago. Si voleu saber més us recomano mirar els capítols.