Periodisme i actualitat

Reportatge

Les regles del joc

La ludopatia és una addicció que afecta entre un 6 i un 8% de la població

Entrar en un bar per fer-hi el cafè de bon matí o prendre-hi la cervesa de mitja tarda és una activitat ben quotidiana i molt arrelada a la cultura mediterrània. Al pagar la consumició, en rebre aquelles quatre monedes de canvi que no faran més que nosa al pantaló, qui no ha provat mai de jugar-se-les en una màquina escurabutxaques? Probablement a causa de l’atracció que crea la melodia que emeten, és una temptació a la qual algun dia s’hi acaba sucumbint. Igual que a la de posar els peus per primera vegada en un bingo o un casino, un cop fets els 18 anys i si l’economia ho permet.

La majoria de vegades, qui llença unes monedes a les escurabutxaques és simplement un jugador ocasional que busca matar la curiositat, sentir per uns instants l’emoció de poder guanyar diners de manera relativament fàcil. Ara bé, hi ha casos en què l’atracció pel joc va més enllà i es converteix en un problema greu d’addicció. És el que es coneix amb el nom de ludopatia, una patologia que s’ha detectat en un marge d’entre un 6 i un 8% dels espanyols.

La ludopatia figura en la llista de trastorns impulsius elaborada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Tècnicament es defineix com “el fracàs crònic i progressiu en controlar l’impuls de jugar”, segons apunta Marga Barrera, psicòloga de l’Ajurec, un centre privat de Barcelona on van molts jugadors patològics a tractar-se. En aquest sentit, “la vivència personal de l’acte de jugar i la necessitat que se’n tingui determinen si hi ha addicció o no”.

Per detectar una ludopatia hi ha tres símptomes bàsics: dependència, tolerància i síndrome d’abstinència. Això és el que els hi va passar precisament a l’Antoni i a en Joan. Tots dos van traspassar el llindar que separa l’oci de la patologia. El primer es va enganxar a les escurabutxaques, mentre que el segon hi va començar jugant per passar després a apostar quantitats astronòmiques al casino. Són dues cares d’una mateixa moneda.

L’Antoni va començar a jugar desmesuradament a les escurabutxaques, en opinió de la seva ex dona Iolanda, “a causa del lloc on treballava, a Sant Adrià de Besòs, i dels seus companys”. En un principi no es va adonar del problema que tenia el seu marit, fins que un dia “em van trucar del banc dient-me que devia uns diners d’un crèdit, quan jo els havia pagat. Aleshores vaig anar-hi i em vaig endur una bona sorpresa”.

La Iolanda es va trobar que l’Antoni “havia demanat un crèdit per poder jugar, i com estava tant enganxat va demanar-ne un altre a un banc diferent per poder retornar l’inicial, però no va arribar a pagar-lo mai perquè també s’ho va gastar a les màquines. En total devíem 12.000 euros”. I és que tal com sosté Barrera, el procés típic d’una persona ludòpata és el de “tenir uns primers contactes amb el joc que solen ser premis, malgrat que després es perden diners. A partir d’aquí es juga per recuperar-ho tot i cada cop es perd més”.

El cas d’en Joan és ben diferent, però comparteix amb l’Antoni el fet que la bola de neu es va anar fent grossa. Ell va començar als 14 anys, quan “anava als bars i jugava a les escurabutxaques”. Cal tenir en compte que les dades més recents indiquen que un 2’5% dels joves entre 14 i 17 anys pateixen el mateix problema. I d’on pot treure un noi de 14 anys tants diners? “Doncs em buscava la vida venent haixix”. Així fins a arribar als 16, edat en què ja venia drogues de síntesi i petites dosis de cocaïna.

Però això no és tot. Tot just arribar als 18, “vaig començar a traficar amb grans quantitats de cocaïna i armes per arreu d’Espanya, cosa que em permetia apostar al casino cada cop quantitats més grans. Em podia arribar a gastar 1.200 euros en una nit i 30.000 al mes”. En efecte, una constant en els addictes al joc és la necessitat d’anar incrementant cada cop més les quantitats que es juguen, tal com passa amb en Joan i l’Antoni.

Si això no s’aconsegueix perquè no es disposa de recursos econòmics suficients, l’afectat comença a demanar diners. Marga Barrera se sorprèn d’alguns pacients que van tenir “una habilitat increïble per treure diners de qualsevol lloc. Jo m’he trobat amb gent que demanava pel carrer al primer que passava. Vés a saber què els hi explicaven”.

Fins i tot es pot acabar delinquint, com és el cas d’en Joan, que tenia una tàctica molt ben definida cada dia que anava al casino i ho perdia tot: “Em fixava en qui guanyava molts diners, el seguia i quan sortia l’atracava a punta de pistola. Al dia següent jugava aquells diners, que tornava a perdre. I així un dia rera un altre”.

Si bé en Joan i l’Antoni comparteixen un mateix problema, tal com ha quedat palès la seva situació és ben diferent. Són dos persones representatives dels diferents perfils de persones addictes al joc que hi ha. Com en el cas del segon testimoni, qui s’enganxa a les màquines escurabutxaques sol ser un home de classe mitjana o baixa, mentre que als bingos hi solen acudir dones de classes socials heterogènies, i els casinos capten l’atenció d’homes dels estrats més alts de la societat, o que almenys tinguin molts diners. En aquest últim grup hi entra en Joan.

Però el joc que s’endú el primer lloc a l’hora de captar addictes són les escurabutxaques. Segons la terapeuta de l’Ajurec, això és degut a la seva proximitat –a gairebé tots els bars n’hi ha– i a la velocitat amb què es desenvolupa l’aposta: “Està molt estudiat que com més breu és el temps que passa entre que fiques la moneda i que s’obté un resultat, més enganxa”. Un altre factor que contribueix a atraure els clients cap al joc és l’anomenat interval variable, és a dir, el fet de no saber mai quan tocarà el premi. Fins i tot s’han fet estudis que demostren l’efectivitat d’aquesta incertesa.

Possiblement per aquests motius l’Antoni va arribar a trobar-se en aquest carreró sense sortida. Després que la Iolanda anés a aclarir les coses a l’entitat bancària, li va costar acceptar la seva addicció, però “finalment em va reconèixer que estava enganxat a les escurabutxaques i que tenia molta por d’haver-m’ho dit”. En aquell moment, a l’igual que li passava a en Joan, l’encara marit de la Iolanda presentava algunes de les seqüeles que la seva malaltia pot comportar, com són una alt grau d’estrès i ansietat. També es mostrava molt solitari i a vegades agressiu en ser interpel•lat sobre què li passava.

D’aquesta manera, l’aspecte familiar és el que més se’n ressent de la problemàtica amb el joc. “Tot això va implicar un canvi en la nostra relació de parella. Perds la confiança en aquella persona”. No obstant, la Iolanda va prendre una decisió que ella qualifica de valenta. “Quan va reconèixer el problema va dir que se’n volia sortir, i jo, amb tota la meva família en contra, vaig creure que l’havia d’ajudar, perquè si tens algú que et recolza te’n surts abans”. De manera que el primer que va fer va ser prendre-li totes les targetes de crèdit i trucar a Fora de Joc, una altra associació d’ajuda a ludòpates.

En el cas d’en Joan, el motiu que el va fer anar a un centre d’ajuda va ser ben diferent. Els esdeveniments es van precipitar al desembre de l’any 2003, quan va patir un accident de moto. Circulava per la carretera de l’Arrabassada de Barcelona tot just dos dies després d’haver sortit airós d’una persecució amb els Mossos d’Esquadra. Al ser traslladat a l’hospital de la Vall d’Hebron van avisar la seva família i el cos policial català el va localitzar. Aleshores no va tenir elecció. Tal com recorda, “o entrava al centre de rehabilitació o anava directe a la presó Model”.

En les associacions que ajuden els ludòpates a rehabilitar-se, com Ajurec i Fora de Joc, es fan teràpies en grup un cop a la setmana i individuals cada quinze dies. L’objectiu que Marga Barrera i els psicòlegs d’altres centres persegueixen és “transmetre pautes a través de la gent que porta temps sense jugar. També reforcem temes de personalitat com l’autoestima, les relacions amb la família, els amics i la parella”. En definitiva, es pretén crear un sentiment d’empatia entre els afectats per tal que siguin conscients que hi ha altra gent que està passant pel mateix.

Un tractament que a l’Antoni li va anar molt bé, tot i que va recaure quan duia cinc mesos al centre, un fet habitual segons la psicòloga de l’Ajurec. Després de tres anys i d’exercicis com “entrar en una sala de màquines escurabutxaques i posar-s’hi al davant, cada vegada més temps, per aprendre a controlar-se”, va acabar del tot la teràpia. Malgrat tot, no va ser fàcil. “Moltes vegades l’havia d’agafar i treure’l de la sala perquè veia que començava a suar i es posava molt nerviós”, recorda la Iolanda.

Pel que fa a en Joan, actualment porta un any i quatre mesos en un centre de rehabilitació, del qual no vol que n’aparegui el nom per raons personals. Tot i que al principi va incórrer en nombroses faltes, manifesta que “ja no tinc res a veure amb el que era abans”. Bona prova d’això és que fa tres mesos que ha trobat feina i ha recuperat l’afecte i la confiança de la seva família. No obstant, afegeix que “he fet progressos, encara que amb el joc em costa aguantar-me”.

En aquest sentit, Marga Barrera manté que “la clau de l’èxit d’una teràpia la té la pròpia persona”. I més encara si es té en compte el comportament poc ètic d’alguns bars i casinos. “Sabem que hi ha casos en què els propietaris dels bars deixen jugar a menors i faciliten diners a gent que es veu que hi està enganxada. Pel que fa a bingos i casinos, deixen entrar gent que s’hi ha autoprohibit l’accés”.

Tot i els pals a les rodes que suposa el fet que les peticions de les associacions no es respectin, la gent que acaba el tractament no sol recaure per no tornar a patir el calvari pel qual ha passat. No obstant, segons la psicòloga, “un ex addicte al joc sempre es pot tornar a enganxar, perquè mai s’està curat del tot”. Almenys avui dia, gent com l’Antoni i en Joan ja són plenament conscients de quines són les regles del joc.

Entrevista a Miquel Reniu

“A la llengua no se li ha de donar corda”

Miquel Reniu, ex Director General, considera que el català no és una cosa mecànica

La política i la docència en història antiga són dues activitats que han vertebrat la vida de Miquel Reniu. Les inquietuds polítiques van sorgir als 16 anys a l’abric de l’entorn familiar, amb les figures del seu pare, membre del Front Nacional de Catalunya, i del seu oncle, militant d’Unió Democràtica, que el van introduir al Front Nacional.

Ja a la universitat, va destacar com a estudiant de Filosofia i Lletres, cosa que va fer que Joan Maluquer el volgués orientar cap a l’ensenyament universitari. De fet així va ser, fins que després d’una estada docent a La Sorbona de París i d’impartir classes a la Universitat Autònoma, va conèixer un personatge que el va marcar.

De la mà d’un Josep Pallach a qui Reniu li deu la manera de ser, socialdemòcrata i catalanista, aterra al PSUC. Quan Pallach mor, Heribert Barrera, amic del seu pare, l’introdueix a Esquerra Republicana, on va estar fins a l’afer Colom. Aleshores Reniu va fer les maletes cap a Convergència i Unió per estar en desacord amb l’orientació que prenia ERC. Un canvi que li va permetre ser, entre altres coses, Director General de Nous Ensenyaments, de Política Lingüística, i membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

De la política en l’era de Pujol a la docència en l’etapa de Maragall. Així es resumeix el gir que va patir la vida laboral de Miquel Reniu arrel del canvi de govern a la Generalitat. Ara que és professor d’Història Contemporània a l’IES Miquel Biada de Mataró, la política no ha quedat pas en un segon terme, ja que, tal com manté Reniu, en el seu cas és més una vocació que una professió.

Devia ser difícil deixar forçosament la política per tornar a les aules.
Menys del que em pensava. La política ha significat molt per a mi, però també tinc una vessant de docent que he recuperat, ja que fa anys havia estat professor d’universitat. De fet, molts cops m’he trobat havent de triar entre fer una cosa o una altra, i en diverses ocasions he navegat entre les dues aigües. Tot i que la docència m’atrau, trobo a faltar aquell component d’activitat política, encara que segueixo sent militant de CIU.

Aquesta forta vinculació amb la política li ha permès dur a terme tasques de molta rellevància.
Suposo que ho dius per les dues direccions generals. La primera experiència va ser la de Director General del Departament d’Ensenyament. Un càrrec apassionant en el primer govern de la Generalitat, quan es van començar a fer els primers traspassos de competències. D’aquí vaig passar a dirigir un organisme nou per impulsar i regular les noves professions en el camp de les noves tecnologies. Després va ser quan vaig passar al Departament de Cultura, a la Direcció General de Política Lingüística.

Li va costar fer aquest canvi d’Ensenyament a Cultura?
Jo m’hi vaig resistir. Quan el conseller Joan Guitart va passar a Cultura se’m volia endur. Jo no volia anar-hi perquè no era el meu camp i m’hagués quedat a Ensenyament. El Conseller va insistir-hi molt, però qui realment em va convèncer va ser el president Pujol. Un dia, durant un viatge al Brasil, a l’aeroport de Rio de Janeiro, se’m va endur a part i em va dir: “Escolta, Reniu, has de assumir això. El Conseller t’ho demana i jo també t’ho demano”. I no et pots pas negar quan el President t’insta a prendre una decisió com aquesta. I vaig accedir-hi.

Se’n penedeix del canvi?
És cert que em va costar, però els vuit anys que vaig estar a Política Lingüística com a Director General van ser la millor experiència de la meva vida. Va ser un honor i molt gratificant el tirar endavant, tant com vaig poder en aquell moment, la normalització de la llengua catalana. Tot i que penso que no sóc jo qui n’ha de fer el balanç, vam fer moltes coses, com ara crear el Consorci per la Normalització Lingüística per fer del català una llengua de prestigi, moderna i democràtica potenciant-la en tots els àmbits.

Considera adequat destinar diners públics a la llengua quan hi ha altres àrees que potser en necessiten més?
El dia que Catalunya perdi la llengua perdrà molt de la seva raó de ser. Penso que la identitat nacional es defineix molt per la llengua, i en aquest sentit el català s’ha de mantenir i progressar. Per tant, si hem d’esmerçar recursos per alguna cosa important és per salvar la identitat, que és una primera necessitat. Si Catalunya la perd, penso que ho perd tot. Més m’estimo que deixin de fer unes quantes carreteres que perdre la raó de ser.

Què li sembla la nova campanya engegada pel Govern per potenciar l’ús del català?
Aplaudeixo aquesta iniciativa, encara que la visc amb certa perplexitat perquè no l’entenc. No veig que la forma de la campanya encomani allò que deia abans: prestigi i modernitat. L’efecte mecànic de la dentadura i l’eslògan, “dóna corda al català”, transmeten la sensació que la llengua és quelcom artificial que s’ha de posar en marxa. No obstant, a la llengua no se li ha de donar corda, és una cosa natural, fàcil, que ha de néixer espontàniament. Per tant, el missatge hauria de ser tot el contrari al que s’està transmetent.

Veu perillar la llengua amb la creixent onada migratòria?
No en tinc cap dubte. Fins i tot països que tenen una fortalesa lingüística més gran que el nostre han actuat amb més contundència davant una onada migratòria, com per exemple el Quebec. A Catalunya, una persona pot viure sabent castellà i prou, cosa que fa perillar la llengua. S’hauria de fer un esforç més gran en aquest sentit perquè el català sigui la llengua d’ús de la immigració que arriba. Per això és important que la Generalitat tingui competències en matèria d’immigració.

Ara que ja fa més d’un any del canvi de Govern, quin balanç en fa?
El tripartit va tenir una primera part nefasta, un període de crisi darrera crisi. Penso que en aquests darrers mesos han pres una via de més normalitat i s’han assentat una mica, malgrat l’afer del Carmel. Tot el que n’ha girat a l’entorn ha posat de relleu la incapacitat de l’executiu per dur a terme una política eficaç. Sense anar més lluny, hem assistit no fa gaire a un protocol que dictava directrius als mitjans sobre com havien de fer la comunicació dels fets del Carmel, cosa que recorda èpoques del passat. Amb tantes crisis, el tripartit practica allò tan vell de qui dia passa, anys empeny, per tant no puc fer un balanç positiu.

Doncs encara queden gairebé tres anys per arribar al final d’aquesta legislatura.
No sé si s’arribarà al final de mandat. Són moltes les fractures que hi ha; dóna més la sensació de ser un govern tri-repartit, on cadascú fa la seva, i no pas tripartit. Així és molt difícil que es pugui mantenir; si ho fa és per l’interès de les persones que l’integren. Qualsevol crisi de les que hem passat serien suficients perquè l’executiu s’hagués trencat. Tal com van les coses, d’aquí un any podríem tenir eleccions, ja que la feina d’un govern no és superar crisis sinó manar, i això encara s’ha fet poc. No he vist cap proposta de lleis, amb la qual cosa l’eficàcia de les accions de govern és baixa.

Aquesta divergència de criteris també s’ha vist en el referèndum de la Constitució Europea.
Quan dic que el Govern dóna la sensació d’estar tri-repartit em refereixo a exemples com aquest. El partit majoritari en el Govern de la Generalitat, els PSC, s’ha mostrat partidari de votar sí a la Constitució. D’altra banda, els altres dos partits que conformen l’executiu, ERC i Iniciativa, hi han votat en contra. Aquestes incongruències no fan més que il•lustrar desavinences, que després es traslladen a les accions de govern.

No obstant això hi havia gent que creia necessari un canvi.
Penso que la política que s’havia fet a Catalunya era bona, i la prova és que la va votar la majoria. Així que crec que era necessari un canvi de persona, però no de política. En aquells moments, en què s’havia retirat un president que havia governat 25 anys, la gent va votar un canvi de persona, però no estava descontenta amb com anaven les coses. Veurem què passa amb el nou estatut.

Parlant de l’estatut, quines expectatives en té?
Hi ha una ocasió històrica: governa a l’Estat i a Catalunya un mateix partit, el PSOE, que es proclama federalista. Ja estaria bé que anéssim cap a un estatut federal on Espanya no es definís com a nació única, sinó com un ens amb la suma de les seves parts. En aquest sentit, hauria de reconèixer la identitat nacional de Catalunya. Però la manera en què es vol portar a terme això és la del cafè per a tothom, sobretot amb el tema del finançament, ja que el que es planteja és un estatut homologable a totes les autonomies. Si el nou estatut no ha de significar un nou pas endavant en la línia d’autogovern és molt millor aturar-lo.

Algunes consideracions sobre el desastre del Carmel

Tot just fa un mes de l'ensorrament de les obres d'ampliació de la línia 5 del metro al barri del Carmel, i l'assumpte encara cueja. La cosa va per llarg, em temo, sobretot pels veïns, que al cap i a la fi són la part afectada; els hi fan un túnel a sota casa i els hi tiren a terra per una sèrie de negligències. I la qüestió ha pres unes dimensions desproporcionades, no tant per l'esfondrament en sí, que també, sinó sobretot per la inoperància governamental a l'hora de tractar el cas. No se'n salva ningú, de totes les parts implicades.

Pocs dies després de l'ensorrament, el Govern i l'Ajuntament van fer tornar els veïns a casa i van sorgir noves esquerdes que van obligar evacuar de nou la zona. Primer error. Dies després, davant les queixes veïnals, l'alcalde Clos visita el barri. No se li acut altre cosa, en ser interpel·lat pels afectats a raó del problema, que espetar a tots aquells que s'han quedat sense casa, en part per culpa seva, que "el que han de fer és deixar de fotre merder i anar a l'hotel a mirar la tele". Una tele que Maragall, Clos, Nadal i cia. han intentat manipular, dictant una sèrie de directrius sobre com tractar informativament el cas, perquè la seva incompetència no es noti.

Però anem als inicis. Sota mandat convergent s'inicien les obres. L'empresa pública GISA en tenia la concessió. Per anar més ràpid en la construcció, salta per alt l'estudi geològic pertinent i que corresponia al túnel de servei, que és el que s'ha enfonsat. No sabem si les presses venien per part del Govern i eren pròpies de la concessionària pública. També desconeixem si CIU ignorava la falta d'un estudi geològic o si va fer la vista grossa.

Arribats al canvi de mandat a la Generalitat, els socialistes cometen unn greu error. Si t'has passat 25 anys a l'oposició criticant a tort i dret tot el que fan els convergents, per incorrecte, inapropiat, i un llarg etcètera, doncs coi, quan arribes al poder, la lògica diu que el millor és revisar allò que has estat criticant per mal fet, per tal d' arreglar-ho. I en el cas del túnel del Carmel no es va fer, i així ha anat la cosa.

I per acabar-ho de rematar, el dijous passat, en la sessió extraordinària del Parlament, va el President i deixa sobre la taula la possibilitat que CIU cobrés el ja famós 3% de comissió. Ah, me n'oblidava. Instants més tard Maragall ho va retirar. És com si jo et clavo un calbot amb tota la intenció i després et demano perdó. I tu, és clar, ets tant ingenu que vas i em perdones, no et fot. Jo no dic que el tema de les comissions sigui mentida, no ho sé. Només crec que per fer una acusació d'aquesta mena s'han d'aportar proves, i més si qui la fa és el president de la Generalitat. En fi, tot un cúmul de despropòsits que ara tenen difícil solució.

Todo El Mundo contra Ibarretxe

Titular de portada de El Mundo d'avui dia 1:

"319 diputados y 22 millones de votos rechazarán hoy el 'Plan Ibarretxe'"

Atenció a la correlació entre diputats i vots, que no votants. Crec que sobren els comentaris.

El Pla de la discòrdia

Ara que Govern i partits han vist que el Pla Ibarr.etxe (arxiu executable basc com diu Arcadi Espada) va de debò, que no és una utopia nacionalista, ni paper mullat, ni una eina de pressió per treure més quota d’autogovern, i que el lehendakari no està disposat a cedir cap contrapartida, s’han encès totes les llums d’alarma. “Unim-nos contra Satan”, deuen haver-se dit Zapatero i Rajoy, per tal de fer front a les intencions secessionistes d’Ibarretxe. I és que com deurien anar les coses en la reunió que van mantenir a La Moncloa els dos presidents perquè a l’endemà Zapatero decidís congraciar-se amb la causa del PP i pactar amb Rajoy per fer front comú al problema. I llavors va Ibarretxe i té la gosadia de sol·licitar una reunió conjunta a tres bandes per seguir dialogant. “Juntos sí, pero no revueltos!” Aquesta és la resposta que va rebre.

Quina és l’arrel d’aquesta negativa a negociar amb Ibarretxe fins després que el Pla se sotmeti a votació al Congrés? Segons el meu parer, molt em temo que, tal com va apuntar l’amic Principito (cliqueu el link que hi ha a la columna de l’esquerra) aquest fet es deu al suport de Batasuna a la causa d’Ibarretxe. Un flac favor perquè de l’equació x = Batasuna + Pla Ibarretxe en surt com a resultat que x = ETA, i, és clar, això no pot ser. Llavors passen coses com que María San Gil, presidenta del PP basc, afirma que “els que legitimen el Pla Ibarretxe amb una mà, posen les bombes amb l’altra”. I es va quedar tan ampla. I de fet no ens resulta gens estrany sentir manifestacions com aquesta.

En aquest sentit, els polítics, alguns, i els mitjans de comunicació, també alguns, hi han contribuït decisivament. Nacionalisme. És una paraula que sona a connotacions negatives, que té una càrrega semàntica peiorativa en tant que porta el significat de violència implícit, i això gràcies a l’erosió que han anat causant certs discursos polítics i mediàtics, quan en essència no té res a veure amb violència. Així, el nacionalisme porta al Pla Ibarretxe, el Pla Ibarretxe a Batasuna, i Batasuna a ETA. I ETA al costat obscur, com els Jedi. I és clar, aquesta terna conceptual resulta del tot inadmissible. I San Gil diu coses com que Ibarretxe posa les bombes i aquí no ha passat res.

Un cop donat l’axioma d’Ibarretxe = ETA, en el qual el Govern s’escuda, ja tenim tots els impediments possibles per una negociació. No obstant, les coses no són així ni de bon tros. És molt important saber distingir entre el Pla Ibarretxe per un cantó, i Batasuna o ETA per l’altre; l’únic que tenen en comú és la voluntat d’independència del País Basc. Pel que fa a la resta, res a veure. Mentre que Ibarretxe ho vol aconseguir per la via democràtica, els altres prou que sabem com ho fan, malauradament. I negar una evidència com aquesta embolicant la troca és un primer pas cap a l’engany i porta a fets com els del passat dissabte, en què un grup d’exaltats va intentar atonyinar el ministre Bono, segurament degut a que en el seu imaginari l’equació que abans mencionava no ha quedat ben resolta. Així doncs, la solució per posar fi al terrorisme no és asseure’s i esperar; s’ha d’actuar. Decidir com està a les mans dels polítics, i el que és segur, reitero, és que la solució no vindrà per sí sola. Ara bé, asseure's a dialogar amb terroristes? Aquesta és la pregunta del milió. Qui ho ha intentat n'ha sortit escaldat. A veure què passa demà al Congrés.

Autoregulació "Made in Spain"

El passat 9 de desembre, el Govern i les cadenes de televisió van subscriure el codi per l'autorregulació de continguts, consistent, a grans trets, en que els peixos grossos de les respectives cadenes es van comprometre de paraula a autocontrolar els continguts dels seus programes, especialment en horari infantil. Doncs bé, un més i mig més tard, com era de preveure, aquest pacte s'ha confirmat a totes llums insuficient, la qual cosa només fa que confirmar que entre poder tenir les mans plenes de bitllets, tot prosseguint amb els continguts i el tractament escombraries, o mantenir la fidelitat a la paraula donada, no hi ha color.

Així doncs, a la vista que les televisions no estan posant tota la carn a la graella a l'hora d'erradicar certs continguts (Oh! Quina sorpresa, no ho hagués dit mai!) avui hem rebut la reparadora notícia que ahir es va constituïr el Comitè d'Autoregulació per tal de solventar aquestes deficiències. I quin elenc de notables, il·lustríssims i prohoms conformarà aquest comitè? Doncs un membre de cada cadena, un integrant de les associacions de la premsa i un representant de les productores. Aquí els tenim. A saber: Julio Sánchez, director de programes d'Antena 3; Manuel Villanueva, director de continguts de Tele 5; Pablo Romero, director de programació de Sogecable; Juan Jesús Buhigas, director gerent de TVE; Nativel Preciado, vocal de l'Associació de Premsa de Madrid; i Josep Maria Mainat, director de Gestmusic.

De tot això m'en sorgeixen dues preguntes i/o reflexions. La primera. Què hi fa en Mainat, un trinco o Gestmusic -com es vulgui, tant és- amb potestat per decidir la idoneïtat i l'adequació dels continguts que s'han d'emetre per televisió, si segons el seu criteri la televisió de qualitat, eufemisme de salconduït que li permet omplir-se les butxaques, és burlar-se de deficients psíquics, debatre durant més d'una hora algun presumpte agenollament d'una desconeguda davant un pseudo-famós o tancar any rere any un grapat d'arreplegats famolencs àvids de diners i fama, ja sigui en forma d'atemptats al bon gust musical o d'"experiment sociològic" a Guadalix? Si és que un fet així només seria comparable al nomenament d'el Dioni com a cap de seguretat del Banc d'Espanya.

La segona. Si l'experiment d'arrencar el compromís de les pròpies cadenes ha fracassat de totes totes, com és que els escollits per posar fi a aquest problema estructural, i que em temo que serà endèmic, tornen a sortir de les pròpies cadenes, quan ja han fet el que els hi ha donat la gana? Per simplificar la qüestió; el Govern fa comprometre les televisions a reduïr els continguts escombraries i aquestes no ho fan, i llavors, per arreglar-ho, què millor que crear un ens satèl·lit, que no independent, format pels mateixos que ja s'han tapat les orelles una vegada, per arreglar-ho. Brillant, oi? I jo vaig i m'ho crec! És redundar en l'error, elevar-lo al quadrat. En aquest sentit, el Comitè d'Autoregulació està abocat al fracàs per definició, em sobra aquest prefix auto-, ja que fins que aquesta tasca no es dugui a terme des de fora els mitjans no tindrà èxit en la seva escomesa.

I mentrestant el Govern anar donant pals de cec i fent la vista grossa amb una qüestió tant seriosa i que pot deslegitimar un cop més futures decisions que prengui, i tot gràcies a pràctiques endogàmiques com aquesta. Estareu d'acord amb mi que l'endogàmia és una pràctica inherent a la política, se sigui sociata, pepero, convergent, botifler, carlista, whig o torie, tant se val. I també convindreu amb mi que així mateix passa amb l'espectre mediàtic d'aquest país. Ara bé, la presa de pèl se surt de mare quan aquestes dues disfuncions interactuen i es retroalimenten, ja sigui deliberadament o per omissió, com és el cas. Amb el seu silenci el Govern legitima les deficiències del Comitè d'Autoregulació, que fins que no passi a ser de Regulació serà "Made in Spain". Així doncs, seguirem passant per l'embut catòdic un cop més.

Amb tots vostès, el senyor Sostres

Gran article el de Salvador Sostres al diari Avui d'avui, valgui la redundància. És un clar exemple de metasobèrbia (concepte que m'acabo d'inventar per la patilla), és a dir, criticar una cosa adoptant exactament la mateixa postura, en aquesta cas la sobèrbia. Tot i això, deixa ben retratats els il·lustres personatges que ens manen. Ahí va.


"Què us esperàveu, els agenollats?

Després d'un any de ser al poder és normal que molts càrrecs socialistes i d'Esquerra hagin perdut ja el temor i la prudència i tinguin la temptació de la supèrbia. De l'arrogància que dóna la poltrona, o l'uniforme, o el cotxe oficial, o la pistola. També els càrrecs convergents van tenir la temptació d'aquesta supèrbia, i van exercir-la. Convergència va tenir un cap de programes a Catalunya Ràdio que va dir-me un dia que mentre ell manés jo no hi treballaria mai. I bé, mentre amb el canvi de govern aquest noi ha caigut als soterranis de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, on pel que es veu s'entreté fent uns estudis completament inútils, jo segueixo sent l'articulista més llegit de Catalunya. Els qui deuen la seva feina al servilisme i a l'obediència, a la limitació intel·lectual que els converteix en persones de confiança del poder perquè el poder no vol que pensis, aquesta gent hauria de triar frases més humils per adreçar-se als genis. Convé que no oblideu, nois: el soterrani és la vostra norma i aquest poder que circumstancialment teniu, el teniu precisament per ser la gran rata pudent i mesquina que sou. El soterrani, el soterrani on també quedaran degradats els càrrecs socialistes que ja comencen a exercir la supèrbia oblidant només que són el gos de presa d'un poder que determinades feines prefereix delegar-les a la tracció animal. També un director de Catalunya Ràdio posat per Convergència, extraordinàriament curt i desagradable, va amenaçar-me amb expressions tan grolleres com les de l'altre i avui té enormes dificultats per trobar feina (les que d'altra banda corresponen al seu nivell mental). Nois, què us esperàveu? Aquests que teniu càrrec per la vostra facilitat a l'hora d'agenollar-vos i de xuclar, què creieu que tindreu quan els vostres amos deixin de manar."

Toma ya!