El weblog de L'ESCURÇÓ NEGRE"I HAVE A CUNNING PLAN, MY LORD"https://theblackadder.blogia.comesSun, 10 Dec 2023 12:02:20 +0000BlogiaConferència Oest/ Pacific Divisionhttps://theblackadder.blogia.com/2007/011401-conferencia-oest-pacific-division.phphttps://theblackadder.blogia.com/2007/011401-conferencia-oest-pacific-division.phpPHOENIX SUNS: El bàsquet amb majúscules; l’esport de la cistella en essència pura. És impossible que algú vegi jugar aquest conjunt i no s’hi afeccioni. De la mà de Mike D’Antoni, els Suns aporten llum al joc controlat i aposten per l’ofensiva total, amb una premissa clara: guanya qui fa un punt més que el rival, no importa quants. Atacs ràpids i efectius, ritme frenètic i joc exterior són les línies mestres del projecte, on juguen tots oberts. El resultat? Doncs ser finalista de conferència el curs passat, i això amb la màxima estrella, Amaré Stoudemire, lesionada tota la temporada. Aquest any no hi ha límit, doncs. Però la pedra angular per tal que tot això funcioni és el doble MVP Steve Nash. Sense ell no s’entén el joc dels de Phoenix. Nash és la prova que per molt físic que s’estigui tornant aquest esport, al final el que compta és el talent i la intel·ligència. Ell imprimeix ritme i caràcter i fa infinitament millors els qui l’envolten a la pista. A la pintura, ha fet que Stoudemire passi de ser un bon jugador a imparable. Ells dos simbolitzen les opcions d’anell. Al perímetre, Nash, líder en assitències, ha convertit Raja Bell en bon atacant, a banda de l’extraordinari defensor que ja era. El brasiler Barbosa continua progressant jugant més de ‘2’ que de base pur, i ja pot ser considerat artilleria pesada. Qui ja és una realitat és el comodí Boris Diaw, jugador de millor progressió el 05-06, i és que el gal, un ‘2-3’, va jugar molts partits de center per suplir Stoudemire. I a dintre, a fora, i a tot arreu hi ha Shawn ‘The Matrix’ Marion, garantia en defensa, treball i intensitat. Polivalència i regularitat en tots els sentits. Per si no n’hi havia prou, ara s’ha afegit a la bateria exterior und es qui més endolla, ‘L’Electricista’ Jalen Rose. A la zona Stoudemire és amo i senyor: anota com i quan vol, captura i intimida. Una força de la natura; tot el contrari que Nash com a jugador de bàsquet, i complementaris a la perfecció. Amb ell, l’altre interior pur del roster, l’ex-Knick Kurt Thomas, donarà minuts de qualitat, sobretot en partits travats. Definitiu. Nash, Stoudemire i Marion són tres all-star per a una plantilla que aquest any veurà sortir el sol al seu zènit. PRONÒSTIC: Campions de la NBA.


LOS ANGELES CLIPPERS: Excel·lent arsenal ofensiu. Els Clips també van estar entre els millors el curs passat en rebots i taps, cosa que demostra que el fet que freguessin les 50 victòries no va ser casualitat. La plantilla amb prou feines ha canviat, per tant cal esperar un rendiment semblant, però el líder espiritual, Sam Cassell va sumant anys i les lesions poden aflorar. Si és així, Elton Brand haurà de demostrar el potencial MVP que és amb la seva àmplia gamma de recursos. La resta de components del planter rendeixen si aquests dos pilars també ho fan. Són el motor de tot l’engranatge. Mobley és bo però està sobrevalorat, Magette pot ser imparable però ha de controlar els seus tirs; és el darrer vestigi de l’era de ‘al salir de clase’. Livingston creix com a jugador i relleva amb garanties Cassell, i Tim Thomas té un potencial molt superior al que dóna. El joc interior està en mans de Brand i també ara de Chris Kaman, que progressa any rere any. Com a mínim aquest Clippers han fet que els afeccionats es preguntin quin és el primer equip de L.A. Bon material; s’hauran de disputar la plaça amb Lakers, Warriors i Kings. PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

SACRAMENTO KINGS: Sense ser un mal equip, ben poc rastre queda d’aquell equip que ara fa tres temporades practicava el millor bàsquet del món. D’aquella època ja només en queden el base Mike Bibby, vingut a menys no per qualitat, sinó per la davallada en actitud conseqüència dels objectius baixos, i Brad Miller, tres quarts del mateix. La mala gestió dels traspassos –dubtós caràcter de molts jugadors- en té la culpa. Bibby ara només mostra les espurnes de l’excel·lent jugador que és molt de tant en tant. Almenys Kevin Martin ha insuflat aire fresc i comença a ser una peça important al teler amb la seva anotació. També al perímetre hi ha el jugador clau en tots els sentits, Ron Artest. Pura dinamita. Caràcter imprevisible i inestable, estar en mans d’aquest jugador –l’MVP defensiu l’avala- és una arma de doble tall. Decisiu per bé o per mal. A la pintura, un Abdur-Rahim a les últimes i un Kenny Thomas correcte i prou lluitaran –i no en sentit figurat perquè s’odien- per acompanyar Brad Miller, que també sembla que passi per allà; rendiment molt per sota del que podria donar. Taylor i Williamson són dos ‘4’ calcats, purs anotadors que es fabriquen cada cistella i prou. Plantilla mal gestionada, amb jugadors massa semblants; problemàtica. Toca treure’s palla del damunt i tornar a començar. Les poques opcions passen per un Artest a ple rendiment i una resurrecció de Bibby i Miller. PRONÒSTIC: 1era ronda de playoff.

GOLDEN STATE WARRIORS: Un Baron Davis a ple rendiment no serà suficient en uns Warriors que, amb el retorn del darrer coach que els va dur als playoffs, Don Nelson, correran més que mai. S’imposa la tàctica del ‘Run TMC’ clàssica de Nelson, on Davis, Dunleavy i Richardson intentaran emular Tim Hardaway, Mitch Richmond i Chris Mulllin. No obstant, Davis és irregular, Dunleavy no se sap si encara està verd o és que no dóna per a més, i Richardson, sense deixar de ser un notable jugador, no és un líder. La pilota es mourà bàsicament pel perímetre –així són els equips de Nelson- on la bona notícia és el bon rendiment d’Ellis, tot un recolzament per a Davis. També bona notícia, a la pintura, és l’aportació del letó Biedrins, que s’uneix a la consistència del versàtil set peus Troy Murphy, peça polivalent i preuada. De la resta, poca cosa. La mà de Nelson es notarà, però els de la badia d’Oakland no són els Mavericks de Nowitzki i la cosa no rutllarà. Els playoffs es divisaran de prop, encara que si Davis no rendeix al 100%, ni en parlem. PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

LOS ANGELES LAKERS: Pilotes a Kobe. Així es resumeix la tàctica d'aquest Lakers liderats per Bryant –se m’acaben els adjectius- a la pista i pel ‘mestre Zen’ Phil Jackson a la banqueta –9 anells l’avalen. I és que totes les pilotes passaran per les mans del dorsal 8 més famós de l’NBA. Un jugador capaç de fer ell solet 12 triples o d’anotar 81 punts en un partit, cosa que ho diu tot, encara que sense Shaq al costat s’ha vist qui era realment la peça clau del tricampionat. De llarg, Lamar Odom serà el segon d’a bord i la millor ajuda per a Bryant amb la seva polivalència. Si està motivat és un jugador de gran nivell. La resta de l’arsenal són jugadors de segona fila. Smush Parker puja la pilota i poca cosa més, Radmanovic ha d’aportar més recursos que se sumin al seu tir de tres, Jackson traurà tot el partit a Mo Evans i Walton necessita més minuts per sumar. A la pintura, Brown va ser el número 1 del draft de 2001, el de Gasol, i els Wizards encara es pregunten per què el van escollir a ell. Això ho diu tot respecte del seu suposat potencial: discret. Bynum sorprendrà positivament. L’ex-blaugrana Williams, Vujacic, Mihm Cook i Turiaf seran testimonials. Bryant no hauria de ser suficient, però passat el primer terç de campanya els resultats fan ser optimistes. PRONÒSTIC: 1era ronda de playoff.

]]>Sun, 14 Jan 2007 23:18:00 +0000Conferència Oest/ Nothwest Divisionhttps://theblackadder.blogia.com/2006/122701-conferencia-oest-nothwest-division.phphttps://theblackadder.blogia.com/2006/122701-conferencia-oest-nothwest-division.phpPORTLAND TRAIL BLAZERS: Que et posin sobrenom és el millor que et pot passar si ets jugador de bàsquet, i això és el que li ha succeït a Sergio Rodríguez, és a dir, a ‘Spanish Chocolate’ –per les seves semblances amb Jason Williams. Això vol dir que has aterrat amb bon peu a la lliga i que se n’espera molt d’un. Tot i això –i l’espectacular balanç d’assitències per minut que reparteix- Sergio sembla no trobar-se a l’equip més indicat en aquests moments per demostrar tot el seu talent. És el darrer base de la rotació i no és un jugador del gust de McMillan, estendard del bàsquet control i defensiu. Amb minuts, Sergio demostrarà tot el seu talent. Portland és un equip amb tendència als conflictes i a l’autodestrucció; el líder absolut d’aquests ‘Jail’ Blazers és Zach Randolph, clar exponent d’aquest tarannà. Amb Randolph a la pintura hi haurà la brega de Przybilla, i el potencial estancat de Magloire, peça que podria ser important si recupera el seu millor nivell. LaFrentz continuarà oferint la meitat del que podria donar, i Aldridge és un extraordinària elecció de draft que necessita oporunitats. Al backcourt, jovetut al poder, perquè amb Sergio hi ha Jarret Jack, teòric base titular, i Brandon Roy, un dels ferms candidats a rookie de l’any. Miles –talent desaprofitat i conflictes constants- és baixa per lesió per tot l’any. Travessia del desert a Oregon. PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

DENVER NUGGETS: Allen Iverson acaba d’aterrar a Colorado i això canvia les coses en uns Nuggets que estan de pega amb la pèrdua per tota la temporada de Kenyon Martin, i ara amb les seqüeles de la batalla del Madison en forma de 15 partits de sanció a Carmelo Anthony, fins ara el màxim anotador en el que va de temporada. A canvi, George Karl ja no podrà comptar amb el notable base André Miller ni amb Joe Smith, peça prescindible. Això descompensa una plantilla que era equilibrada i que tindrà com a únic base de garanties el més petit de la lliga, Earl Boykins, que també és un encistellador i no pas un director. Amb dos anotadors del calibre de Melo i ‘The Answer’, caldran dues pilotes per poder jugar i l’experiment no funcionarà. El volador JR Smith i Eddie Nájera tocaran poca pilota acompanyant els dos all-star. A dins, la lesió de K-Mart farà que Marcus ‘Samurái’ Camby s’hagi de multiplicar, perquè el brasiler Hilario tot just torna després d’un any en blanc i Evans és rebot i poca cosa més. A creuar els dits perquè Camby estigui en plenitud. En un vestidor mal avingut, els de Denver es quedaran on sempre en el dur Oest malgrat Iverson. PRONÒSTIC: 1era ronda de playoff.

MINNESOTA TIMBERWOLVES: La gran oportunitat de Garnett va passar ara fa dues temporades, quan gaudia de la companyia de Cassell, Sprewell i d’un Olowokandi amb bona actitud. Ara l’anell ja queda molt lluny. Impossible, i més en aquest equip on KG s’haurà de multiplicar i ni així aconseguiran retardar les vacances. A Garnett només l’acompanyaran l’intermitent Mike James i l’excel·lent secundari i espectacular Ricky Davis. Caldrà veure com evoluciona el novell Randy Foye. Mark Blount és un correcte complement per a KG prop del cèrcol. Amb la resta de jugadors, el desert. Baker està acabat; el talentós Eddie Griffin i Marko Jaric acomodats; McCants, Hassell i Hudson ‘ni fu ni fa’; i Madsen si no fos per actitud no té talent ni per jugar professionalment a aquest esport. Mals temps als grans llacs, i Garnett reclama reconstrucció urgent o traspàs, perquè ja ha fet els 30. PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

UTAH JAZZ: Per molt que em pesi, el ‘tacañón’ Jerry Sloan és un tros d’entrenador, i ha demostrat que la seva sort no anava lligada a entrenar Stockton i Malone. Prova d’això és l’inici fulgurant de campanya que han fet els Jazz amb una plantilla simplement correcta. Joc controlat, defensa i minimitzar les errades són les ensenyes identitàries d’uns Jazz que han sorprès i que ho seguiran fent. El principal poder de Utah rau en el joc interior, amb un Carlos Boozer jugant a nivell d’MVP i demostrant que ha superat el seu propi llistó. És el líder. Amb ell, de fora a dins hi ha el turc Okur, jugador en franca progressió des que es va lliurar del jou de Larry Brown a Detroit; progressa adequadament però s’ha d’aplicar més en defensa. Collins, com el seu bessó dels Nets, és garantia de treball, cosa que també haurà de fer Araujo si vol jugar. Al perímetre, bona part de culpa del bon paper dels Jazz la té l’eclosió del sophomore Deron Williams, que ha aportat fiabilitat en la direcció i també anotació. Qui no acaba d’explotar del tot és Kirilenko, en teoria l’estrella de l’equip, però que sembla que s’ha estancat en els últims temps. Tot i això, segueix sent una potència latent. Des de la banqueta tindrà un paper destacat un consistent Harping. També apareixerà un veterà Derek Fisher que mostrarà saber fer i tirs clau. El rol de Giricek perdrà importància si no s’aplica al 100% a les dues bandes de la pista. La bona arrencada ha generat confiança i pot fer que la ratxa s’allargui i porti els Jazz a les eliminatòries pel títol. PRONÒSTIC: 1era ronda de playoff.

SEATTLE SUPERSONICS: Ray Allen, Rashard Lewis i poca cosa més. Així es pot resumir el que són els Seattle Supersonics, molt lluny d’aquell equip que va lluitar per l’anell contra els Bulls de Jordan ara fa vuit anys. En atac, totes les pilotes passen per les mans dels dos exteriors: l’excel·lent llançador Allen, i Lewis, qui juga més a prop de cistella però que no defuig els triples. Per la resta, Ridnour oferirà alguna espurna de qualitat en la direcció, i Watson impulsarà la defensa, perquè el que és l’atac...fluix, fluix. Qui pot aportar aire fresc és el francès Gelabále, un ex Madrid que s’adapta perfectament al patró de joc NBA pel seu físic i que a més sap mirar cistella sense por. La peça clau a la pintura és Chris Wilcox, ara amb pressió per rendir a causa del seu elevat contracte. La feina anirà a càrrec de Fortson i Collison. Per tipus del jugadors, fidels al nom de la franquícia, s’imposa practicar un joc sònic, ràpid, per lluitar per alguna cosa. No obstant, l’arsenal és escàs i per tant les opcions dels Sonics són més aviat inexistents. PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

]]>Wed, 27 Dec 2006 18:32:00 +0000Conferència Oest/ Southwest Divisionhttps://theblackadder.blogia.com/2006/120401-conferencia-oest-southwest-division.phphttps://theblackadder.blogia.com/2006/120401-conferencia-oest-southwest-division.phpMEMPHIS GRIZZLIES: Amb Pau Gasol lesionat fins al gener... eclipsi total. Quan el crack de Sant Boi torni, el balanç ja serà definitiu per a una possible remuntada i els Grizzlies ja hauran signat la seva sentència. Mentrestant, a fer la travessia del desert. Però no ens enganyem, la mala trajectòria dels de Memphis no es deu únicament a la baixa del seu all-star. La plantilla es va debilitar la temporada passada i enguany encara ho ha fet més. En dues campanyes, han fet les maletes ‘Chocolate Blanco’ Williams, Posey, Bonzi Wells, Watson, Lorenzen Wright, Bobby Jackson i Shane Battier. Només han arribat un Stoudamire en decadència i dubtosa actitud, que es va perdre l’any passat sencer per lesió, un altre veterà de capa caiguda, Eddie Jones, i l’únic que se salva, Atkins. Insuficient de totes totes. Quan Gasol torni, l’acompanyaran –si segueix a Memphis- a banda dels esmentats, el saltarí i poca cosa més Stromile Swift, i el grec Tsakalidis, només un tronc. Escàs suport a la pintura. Tot i que juguen de ‘4’, no són interiors els correctes i regulars Brian Cardinal i Hakim Warrick. Al perímetre, l’actual Millor Sisè Home, Mike Miller, és un excel·lent jugador... però no un líder. S’està demostrant aquesta temporada, on pateix per llençar, ja que no gaudeix dels espais que li obria Gasol. La bona notícia és el novell Rudy Gay, una excel·lent aposta que no salva la mala gestió de West des dels despatxos. La prova d’això és que els Grizzlies, millor defensa de l’NBA l’any passat, han perdut les urpes i en el moment d’escriure aquestes línies són el pitjor equip de la competició. Per tot, hora de la reconstrucció en un equip veterà. Reconstrucció amb Gasol... o sense. PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

SAN ANTONIO SPURS: Favorits al títol, sempre favorits. Aquest és l’estigma que acompanya els texans des que va escollir al draft un dels jugadors més determinants de la darrera dècada, Tim ‘Siglo XXI’ Duncan. Amb alguns alts i baixos, els Spurs sempre han estat a les últimes rondes de la fase decisiva de la temporada des del 1999, i tota la culpa la té Duncan. Des d’aleshores, tres anells (1999-2003-2005) adornen les mans del jugador que més i millor utilitza el tauler de tota la lliga a l’hora d’anotar. Líder indiscutible, bé de salut senzillament és imparable. Però ‘Siglo XXI’ no està sol ni de bon tros. El secunden ni més ni menys que dos all-star del calibre de Manu Ginóbili, i Tony Parker, capaços també de decantar un partit ells solets. La química d’equip és fantàstica en un grup comandat pel sergent Popovich, que juga de memòria i on la bateria d’efectius continua. Tot i que la banqueta ha perdut potencial respecte de l’any passat amb les baixes de Mohammed, Van Exel i Nesterovic, cal apuntar diversos noms. Oberto serà el center titular amb tot per demostrar –i ho farà. Bruce Bowen, la personificació de l’especialista en treball, farà el de sempre: defensar, defensar i defensar. Des del banc, Finley brillarà amb més intermitències que de costum perquè els anys pesen. Brent Barry és intensitat i regularitat; jugador del gust de Popovich. Vaughn i Udrih es repartiran els minuts que deixi Parker. I per últim, un figura, ‘Ese extraño elemento llamado...’ Robert Horry. Sis anells de campió amb tres equips diferents ho diuen tot d’aquest il·lustre veterà que aporta mentalitat guanyadora, triples decisius, solvència... Sembla que no passin els anys. Durant la regular season dormitarà, però quan ensumi els playoffs, ratatatata!! Horry 100%. Bloc sòlid i sense fissures. El conjunt més difícil de batre de l’NBA sens dubte. PRONÒSTIC: Semifinals de conferència.

HOUSTON ROCKETS: A defensar s’ha dit! Jeff Van Gundy, l’entrenador dels nostres pitjors malsons, té a les seves mans la millor plantilla de què ha disposat mai, millor fins i tot que la dels Knicks de les finals del 99. Amb ‘Por qué eres tan bueno’ McGrady i Yao Ming sans –l’any passat només van poder jugar plegats uns 25 partits- les opcions dels Rockets es dispararan. Material de primera no n’hi falta a Van Gundy. Per posar una mica de pega, només coixeja una mica la direcció, perquè Mike James i Luther Head són anotadors però no bons directors de joc; passa el mateix amb el grec Spanoulis. Però Ming s’està sortint en aquest inici de temporada i està signant les millors mitjanes de la seva carrera; ja no hi ha res nou a dir d’aquest 2.26 amb una agilitat extraordinària. Mentrestant, McGrady s’està reservant força per descansar la seva esquena i es dedica més aviat a jugar a mig gas i repartir joc més que no pas a anotar. Però quan el cosí de Vince Carter ensumi els playoffs, allà hi serà per demostrar que és un dels millors. A banda, els Rockets són molt més i s’han mogut en el mercat de manera fantàstica, ja que han adquirit dues peces com Shane Battier, extraordinari jugador d’equip que fa de tot i bé, i Bonzi Wells, que es troba davant la darrera oportunitat de lluir de veritat i enterrat d’una vegada per totes al seva fama de conflictiu. A ells s’hi afegeix un jugador físic i potent com Kirk Snyder. Secundant Ming, a la pintura hi trobem Juwan Howard. Si demostra actitud, serà important. Tot i tenir ja 40 anys, l’etern Mutombo gaudirà dels seus minuts, en què en tindrà prou de plantar-se enmig de la zona per intimidar i ser un relleu de qualitat per a la ‘Muralla Xinesa’. I és que la caixa d’eines de Van Gundy té de tot; sense excuses doncs. La parella McGrady-Yao Ming és de les millors exterior-interior de la competició i això s’ha de notar; l’experiència de quedar-se fora de playoffs de l’any passat no es pot tornar a repetir. PRONÒSTIC: Semifinals de Conferencia.

NEW ORLEANS HORNETS: Les abelles de Nova Orleans prometen picar fort als rivals aquesta temporada. Si l’any passat ja van superar les expectatives que s’havien dipositat en aquest equip, enguany és la campanya de la consolidació d’un projecte guanyador. De la mà d’un Chris Paul extraordinari –anotació, direcció i espectacle que encara aniran a més- aquests Hornets lluitaran per entrar als playoffs en la divisió més dura de tota l’NBA. L’adquisició de Pedja Stojakovic, sobrat de talent i classe, ha estat providencial, però haurà de recuperar actitud i rendir com l’MVP que va estar a punt de ser perquè les opcions dels de Nova Orleans siguin reals. Important al perímetre és l’aportació de Desmond Mason, bastant més que un saltarí. Com a clar sisè home els Hornets comptaran amb els punts de l’ex-Grizzlie Bobby Jackson, tota un assegurança anotadora. La pintura és gairebé tota de Tyson Chandler, peça de dubtosa predisposició a l’esforç, però que si es posa les piles és un gran rebotador; aquí, no obstant, també s’esperen els seus punts per donar equilibri. També l’acompanyarà David West sota l’anella, bon element que aporta regularitat en moltes vessants. Rasual Butler és massa intermitent. I aquí s’acaben els Hornets, ja que la resta de jugadors seran testimonials, o ho haurien de ser si es vol entrar a les eliminatòries. La bateria és molt bona però encara pot resultar insuficient en tractar-se d’una rotació poc àmplia, i la fatiga passarà factura als moments clau de la temporada perquè els primeres espases jugaran molts minuts. Si estiguessin a l’Est com fa uns anys, clar conjunt de playoff, però a l’Oest s’hauran de jugar les garrofes amb els Lakers, els Warriors i els Kings. PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

DALLAS MAVERICKS: Equipàs amb majúscules, els Mavs van perdre les finals de la temporada passada i estan assedegats de venjança. Ara ja només val l’anell, sinó no hi haurà consol pel propietari més extravagant de l’NBA, Mark Cuban. I per aconseguir-ho hi ha en cartera el jugador de bàsquet total. El millor del món no és americà; no, no! És alemany i es diu Dirk Nowitzki. 213 centímetres que juguen de base, de pivot pur, per fora, per dins, de cara, d’esquena, anota quan i com vol, reboteja, defensa, mana,... ho fa tot. I a més, enguany es vol treure l’espina de la mala sèrie final del 2006 i que encara recorda en els seus malsons. Com sempre, la millor versió de Dirk portarà els de Dallas cap a dalt de tot. A banda del potencial MVP, la bateria és inacabable. Josh Howard –braços infinits- segueix en una progressió espectacular i s’apropa al nivell d’all-star, cosa difícil a l’Oest. Sembla que no hi ha límits per a ell. En la direcció sobresurt el cada vegada més centrat i madur Jason Terry, un autèntic ‘jugón’ que ha deixat l’individualisme enrere i es dedica a desplegar el seu millor repertori de direcció. Ells dos són els grans lloctinents de Nowitzki, i el secunden en els moments decisius. Continuem amb l’artilleria. Devin Harris, elèctric, posarà sobre el parquet intensitat i les seves acrobàtiques penetracions. Stackhouse és un sisè home de luxe i anotació pura al perímetre. Quan calguin tasques d’intendència i feina bruta, Buckner s’aplicarà en les seves arts. Devean George tindrà pocs minuts que haurà d’aprofitar. Amb Nowitzki – sí, en teoria és un ‘4’-, al joc interior hi ha Dampier com a center titular, una peça important per rebot, defensa i intimidació; amb bona predisposició, una roca. Diop li robarà minuts; tot i que és menys fort, és més àgil. Els pivots purs a Dallas hi són per treballar i prou. I quan es vulgui córrer i jugar tots oberts a l’estil Don Nelson, per això hi haurà la recent adquisició d’Austin Croshere, jugador que no va trobar el seu lloc a Indiana, però d’indiscutible qualitat i d’un estil de joc parell al dels Mavs. ‘El Petit Coronel’ Avery Johnson afronta la seva primera temporada completa com a entrenador; la seva mà s’ha notat sobretot en l’evolució de Terry i en el fet que ara l’equip no juga tan ràpid els atacs i s’aplica infinitament més en defensa. El resultat va ser la final de l’any passat, i aquest curs... Totes les opcions de nou; contra Suns o Spurs, només petits detalls decidiran. PRONÒSTIC: Finalistes de conferència.

]]>Mon, 04 Dec 2006 14:46:00 +0000Conferència Est/ Southeast Divisionhttps://theblackadder.blogia.com/2006/112601-conferencia-est-southeast-division.phphttps://theblackadder.blogia.com/2006/112601-conferencia-est-southeast-division.phpMIAMI HEAT: Els actuals campions, però... aconseguiran un grapat de jugadors que superen la trentena, alguns ja amb l'anell que tant buscaven, motivar-se? Aquesta és la pregunta del milió. La resposta a partir del mes d’abril. A partir de l’abril perquè és quan comencen els playoff; l’hora de la veritat, on els Heat s’hi classificaran amb la gorra i apretant només al final de la fase regular, com ja van fer l’any passat per aconseguir una bona posició als encreuaments. La raó? Doncs no desgastar físicament un grup d’il·lustres veterans. Els precedents van resultar positius. De les ganes i motivació dels veterans dependrà la sort de l’equip i el revalidar anell, perquè Wade és el jugador franquícia i una assegurança, i rendirà com el que és: l’actual MVP de les Finals i una superestrella. El talent més gran de l’NBA actualment? Amb permís d’un tal Steve Nash, possiblement sí. Per tant, Payton, ja amb l’anell que no va obtenir als Lakers, Zo Mourning, encara bregant com ningú sota el cèrcol, i sobretot el més gran, Shaq -38, 36 i 34 anys respectivament- tenen el bicampionat a les seves mans. Però la bateria continua. Walker s’ha adaptat perfectament a un paper secundari i això és un luxe venint d’un ex-allstar encara en plenitud. Haslem és la brega personificada que complementa Shaq. Al backcourt, ‘Chocolate Blanco’ Williams ja no és el base esbojarrat de fa uns anys i la seva maduració ha tingut premi. Posey és un excel·lent complement que aporta defensa i, quan cal, punts. La marxa d’aquests dos darrers a Memphis per Eddie Jones encara la lamenta Gasol. Amb motivació i salut, que tremolin els rivals. PRONÒSTIC: Finalistes de conferència.

ATLANTA HAWKS: Els falcons seguiran volant baix aquesta temporada. El franctirador Joe Johnson està pitjor que Gary Coper a Solo ante el peligro després del retorn d’Al Harrington als Pacers. Shelden Williams és una bona elecció de draft que ve a omplir les que van ser les carències més grans dels Hawks l’any passat: defensa i rebot. Williams és un bon taponador i s’aplicarà en aquestes facetes. Factors necessaris per a un equip que tampoc veu cistella amb facilitat tret del probable allstar Johnson, sempre que les victòries arribin a un mínim. El factor X serà Marvin Williams; potencial enorme i rendiment misteriós. Speedy Claxton i Tyronn Lue faran córrer l’equip i anotaran en moments de sequera per descarregar Johnson. L’espectacle va a càrrec dels Josh -Smith i Childress-, i també de Salim Stoudamire. A la pintura, sense ser un mal jugador, els dies de glòria de l’ex-Grizzlie Lorenzen Wright –si és que mai n’hi ha hagut- ja han passat. La bona notícia és la progressió del georgià Pachulia el curs anterior. Tot i això, el trio interior es presumeix insuficient per combatre les torres d’altres esquadres. Mals temps pels Hawks. PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

WASHINGTON WIZARDS: El mag dels Wizards és el senyor ‘Juan Palomo; yo me lo guiso y yo me lo como’ Gilbert Arenas, el jugador amb més manies de tota l’NBA, capaç fins i tot d’instal·lar-se a casa seva una càmara aïllada que reprodueix les condicions d’oxigen en alçada. Arenas és un genuí anotador i l’ànima dels mags, que seguirà tirant-se fins i tot les sabatilles d’esport en un equip clarament run and gun, que l’any passat ja va ser un dels millors atacs de la competició. Arenas geni i figura. En l’atac l’acompanyaran l’espectacular i efectiu Antawn Jamison i Caron Butler, un atlètic de rol secundari a qui escau ser la tercera opció en atac i compleix amb escreix. Els hi donaran els relleus per encistellar el millorat Antonio Daniels, Jarvis Hayes i DeShawn Stevenson. I a partir d’aquí, arriba l’eclipsi, perquè la majoria de punts arribaran des del perímetre, ja que l’únic home de solvència per anotar prop de cistella és el lituà Songaila. La resta –Haywood, Etan Thomas i Booth- només aporten feina bruta i actitud, però són poc talentosos. A més, tot el que guanyen en atac, els Wizards ho perden en defensa. Molt poc esperit de sacrifici i escàs balanç defensiu després dels seus ràpids atacs. Per tot això són una esquadra un pèl descompensada, molt forta en alguns aspectes i dèbil en d’altres. Els playoff són possibles però molt complicats en un Est cada vegada més difícil. PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

CHARLOTTE BOBCATS: Els Bobcats tenen molt bona pinta... a dos o tres anys vista, perquè ara són una plantilla molt jove que encara ha d’aprendre molt, tot i que talent n’hi ha. I és que no cal oblidar que la franquícia afronta tot just el seu tercer any de vida, i això es nota. Bons elements però. Per començar, a Charlotte tindran el plaer de veure les evolucions del que serà el bigoti més famós de la liga i probable rookie de l’any: Adam Morrison. Ha estat la seva elecció del draft i gran aposta d’enguany. Raó no els faltava, perquè Morrison està rendint des de ja i poc a poc elevarà les seves prestacions d’anotador. Ni la severa diabetis que pateix pot amb aquest amant dels ideals comunistes. Les pilotes calentes aniran a les seves mans. L’altre gran pilar és Emeka Okafor, de qui ja s’espera molt en la seva tercera temporada. Un autèntica bèstia a la zona a l’estil de Dwight Howard, però més tècnic. A banda d’això, bons complements que són alguna cosa més que això. Al backcourt, Brevin Knight dirigeix i roba pilotes, Felton està que se surt i Wallace és un portent físic que vola i defensa –canell dubtós però. Pel que fa a l’argentí Hermann, veurem de quants minuts disposa per poder aclimatar-se i lluir. Li cal confiança. Fent companyia a Okafor hi trobem l’eslovè Brezec, en any de contracte i que per tant és garantia de bon rendiment, més encara que a l’any passat. Garantia de regularitat en punts i rebots a la pintura. Brega ja no tanta, però per això ja hi ha Voskuhl. La incògnita és Sean May; si rendeix i millora, atenció als Bobcats. Amb tot, encara és aviat per un roster que apunta maneres. Mentrestant miraran d’esgarrapar les victòries que puguin. PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

ORLANDO MAGIC: Són la gran incògnita de l’Est. Tant poden fer playoff com quedar-ne fora estrepitosament, tot i que els bon inici de campanya augura bones sensacions. Dwight Howard és una autèntica bèstia que dominarà qualsevol zona que trepitgi. La seva meta és promitjar 20-15, perquè els punts també arribaran d’altres bandes, com per exemple el seu company a la zona Darko Milicic, que als Magic ha sortit de l’oblit on era a Detroit – Larry Brown, veuràs la perla que vas deixar escapar!- i ara començarà a brillar. Battie serà el contrapunt de lluita i defensa a Milicic, perquè Howard sí que ho fa tot. A l’exterior, Jameer Nelson és la revelació, i Arroyo és desequilibrant. Bona direcció d’equip doncs. Turkoglu sembla que ha deixat de banda el seu joc anàrquic d’abans i serveix l’equip de manera efectiva com millor sap fer: amb punts. Garrity tindrà pocs minuts per llençar els seus triples, i el rol de Trevor Ariza, sòlid i versàtil complement, dependrà del factor G. I és que la gran clau de tot l’engranatge la té Grant Hill. Si els turmells el respecten per primera vegada en sis anys i ofereix algunes espurnes del jugador que va arribar a ser, les opcions dels Magic es dispararan, ja que estem parlant d’un superclasse i un dels potencialment jugadors més complets de l’NBA. A les mans –o millor dit, als turmells- de Hill recauen les opcions d’Orlando. Davant la incertesa de Hill i la de Webber –amb els Sixers es jugaran la darrera plaça de playoff... PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

]]>Sun, 26 Nov 2006 23:59:00 +0000Conferència Est/ Central Divisionhttps://theblackadder.blogia.com/2006/112001-conferencia-est-central-division.phphttps://theblackadder.blogia.com/2006/112001-conferencia-est-central-division.phpDETROIT PISTONS: La baixa del buc insígnia d’aquests Bad Boys versió 2.0 i quatre vegades MVP defensiu de la lliga, Ben Wallace, farà que els de la Motown baixin un esglaó, i potser dos. Ara són un molt bon equip en lloc d’un súper-equip. L’entrenador Saunders el va tenir assegut a la banqueta els darrers sis minuts de la final de conferència de l’any passat contra els Heat i ho ha pagat car. L’afro més famós de l’NBA, un jugador tot cor i fúria ha fet les maletes per enrolar-se als Bulls. El seu substitut, Nazr Mohammed, sense ser un mal jugador, no es pot ni comparar a ‘Big Ben’, però amb ell els Pistons confirmaran una tendència que ja es va notar l’any passat: jugaran més ràpid i no es basaran tant en la defensa. Jugadors per fer-ho en tenen de sobres. Començant pel magnífic director d’orquestra  i MVP de les finals del 2004 Chauncey Billups, seguint pel millor jugador de la lliga sense pilota i incansable ‘RIP’ Hamilton, passant pel complet i polivalent Prince, i acabant en ‘Etiqueta Negra’ Wallace, classe i imprevisibilitat a parts iguals. McDyess –un gust veure’l jugar- ajudarà Wallace a anotar des de la pintura com a sisè home, i pel que fa a banqueta poca cosa més, tret que Saunders deixi mostrar espurnes d e talent a l’argentí Delfino. I és que pel que fa a la rotació els Bad Boys també s’han debilitata en els últims temps al marxar gent com Okur, Williamson, Campbell, Mo Evans o Chucky Atkins. Malgrat tot, moltes opcions d’èxit en un equip que se sol superar. PRONÒSTIC: Semifinals de conferència.

CHICAGO BULLS: Plantilla impressionant dels Bulls, el millor equip que han tingut des de la retirada del número 23. Wallace és el complement perfecte a una esquadra jove i molt talentosa que enguany sembla no tenir sostre. Tot empenta i fúria en una rotació que serà molt àmplia i on qualsevol podrà decidir en atac... i en defensa. En defensa perquè els rivals s’ho pensaran dues vegades abans de trepitjar la pintura dels de Chicago, amb ‘Big Ben’ i PJ Brown –contrapunt veterà al conjunt i complement ideal de Wallace- esmolant els ganivets per repartir estopa a tort i dret. La zona serà un malson per als contraris. Quan necessitin punts des de dins Sweetney ho arreglarà, i el notable rookie Tyrus Thomas posarà el seu granet de sorra des de ja mateix. Al perímetre, els Bulls tenen un excel·lent director de joc en Kirk Hinrich, base sobri i intel·ligent que sap repartir joc i anotar quan cal. Si Wallace és el líder a dins, a fora ho és ‘La Perla Negra’ Ben Gordon, un jugador extraordinari, de ratxes, això sí, però que són demolidores. Ha de millorar en defensa. La bateria continua amb Duhon, el cor del  ‘Chapu’ Nocioni, la intensitat, defensa i físic de Luol Deng, i quan calguin tasques d’intendència, allà estarà Griffin. L’experiència necessària per aspirara a cotes altes aquests Bulls l’aniran agafant a mesura que avanci la temporada. El cel és el límit. PRONÒSTIC: Finalistes de l’NBA.

CLEVELAND CAVALIERS: LeBron James és capaç de fer el que vulgui i més; a banda, ja no és el jugador egoista dels inicis i segueix millorant fins a cotes insospitades. Molt complet en totes les facetes del joc, ‘L’Escollit’ pot portar el seu equip molt amunt i apunta a MVP; ja ho va demostrar l’any passat en posar contra les cordes tot uns Pistons. Per tant, la clau del que puguin fer aquests Cavs la tenen sobretot els seus principals escuders, Ilgauskas i Larry Hughes. El primer és determinant si les lesions el respecten i aportarà l’equilibri interior-exterior tan necessari; el segon va perdre’s la meitat de la temporada per lesió i va arribar malament als playoffs. Si recupera el seu millor nivell, les opcions de LeBron i companyia pujaran molts enters. Però l’arsenal no s’acaba aquí. Els millors dies de Wesley ja han passat, tot i que encara té alguna cosa a dir. Damon Jones clavarà els seus triples i res més. ‘El Obdiente’ Eric Snow mostrarà el que sempre ha fet: disciplina i treball, a més de direcció. I Donyell Marshall és el més semblant a Robert Horry que hi ha a la lliga. A dintre, Gooden és tot empenta i intensitat, igual que passa amb ‘O Rei do Palau’ Anderson Varejao. Quan calgui brega allà hi serà ‘Cumbres Borrascosas’ Pollard. Si tot aquest ventall de secundaris es mostra regular, LeBron brillarà encara més i el llistó de l’any passat es pot superar. PRONÒSTIC: Semifinals de conferència.

MILWAUKEE BUCKS: Sense tenir un mal equip, aquests Bucks no pinten ni la meitat de bé que el curs passat, on tenien un cinc inicial molt potent i més equilibrat que enguany. Tot i que Villanueva és una bona adquisició a mitjà termini, les baixes de TJ Ford i Jamaal Magloire es notaran i força. Ara sí, Redd és el líder indiscutible i llançarà més que mai. De moment ha començat fort la temporada i és el màxim anotador -57 punts en un partit inclosos. Amb ell Bogut haurà de prendre més responsabilitat i demostrar definitivament per què va ser número 1 del draft. Bobby Simmons també ha de fer una passa endavant, perquè sembla que el jugador de més progressió d’ara fa dos anys s’hagi estancat. Per la resta, el canoner Charlie Bell pujarà en minuts i ajudarà Redd a anotar des del perímetre. Molt coixos en direcció, defensa i rebot, això es paga car. PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

INDIANA PACERS: El coach Rick Carlisle sembla entestat a dilapidar amb els Pacers el prestigi que s’havia guanyat amb els Pistons. Última oportunitat per a un equip que en els darrers cinc any semblava destinat a arribar a cotes més altes del que realment ha fet. Quan semblava que s’havien recuperat de l’espectacular batussa de l’any passat, a Stephen Jackson no se li acut altra cosa que començar a  disparar trets pel carrer quan el van assaltar. Torna el complet i polivalent Al Harrington, però el gran error va ser no retenir Pedja Stojakovic a final de la campanya passada. ‘El Otro’ O’Neal, Jermaine, és la peça vital per qualitat i experiència, però no està al seu millor nivell i les opcions dels Pacers passen per les seves mans. Stephen Jackson està  ala corda fluixa i s e li podria buscar un traspàs si no se centra. Aquesta tripleta sustenta el conjunt, perquè Jamaal Tinsley és un jugador sobrevalorat, i si els Mavericks han deixat marxar Marquis Daniels és perquè és només un jugador correcte, però no decisiu. Contra els seus principis, Carlisle farà córrer més l’equip, per això Foster trepitjarà parquet només en partits travats. El vestidor és un polvorí i això és un inconvenient important que pot dur el conjunt a l’autodestrucció si no es comença bé. A més, la infravaloració que Carlisle dóna a Saras Jasikevicius tampoc ajuda gaire. Tal com estan les coses, només una explosió del lituà en pista podria fer donar un canvi de rumb a la situació. PRONÒSTIC: Fora de playoffs.

]]>Mon, 20 Nov 2006 20:55:00 +0000Conferència Est/ Atlantic Divisionhttps://theblackadder.blogia.com/2006/111601-conferencia-est-atlantic-division.phphttps://theblackadder.blogia.com/2006/111601-conferencia-est-atlantic-division.phpTORONTO RAPTORS: Un dels principals atractius de la competició sobretot per als aficionats de l’estat espanyol. El que va ser un dels pitjors equips de la temporada passada enguany millorarà i molt. I bona part de culpa la té l’europeització de la plantilla de la mà de Maurizio Gherardini, qui ha portat Garbajosa i Bargnani, número 1 del draft, a l’equip. De retruc també ha arribat el doble MVP europeu Anthony Parker. Rotació completa i equilibrada amb dos cincs possibles de garanties; bona bateria tant d’exteriors com d’interiors. El tècnic Sam Mitchell vol fer 100 llançaments a cistella per partit, una aposta molt arriscada per un joc ràpid però conseqüent amb els jugadors de què disposa, sobretot l’elèctric i veloç base titular, TJ Ford. Al perímetre, més qualitat amb un Morris Peterson a l’alça i un Anthony Parker que demostrarà perquè ha dominat a Europa. Calderón pujarà encara un esglaó més i també els seus minuts en pista. Tampoc s’ha d’oblidar el recent fitxat Fred Jones, amant dels vols acrobàtics sobre els cèrcols rivals. A la pintura, Garbajosa –si és que la trepitja gaire- aportarà minuts de qualitat i punts clau, Bargnani ha d’anar pas a pas i aprendre de l’autèntica estrella de l’equip, Chris Bosh, cada vegada més complet i determinant en totes les vessants del joc. A poc que hi posi una mica d’empenta, ‘Orxaterias’ Nesterovic també serà important. L’Air Canadà Centre veurà aquest any un equip guanyador i un bàsquet total, que pot superar fins i tot els dies de ‘Vinsanity’. Apunta a equip revelació amb majúscules. PRONÒSTIC: 1era ronda de playoff. 

NEW JERSEY NETS: Carter, Kidd i alguna cosa més. Això és el que deuen pensar aquests dos megacracks de l’esport de la cistella. A les mans d’aquests dos astres està el destí de l’equip de l’altra banda del riu Hudson, però si hi ha algú capaç d’arribar a una final acompanyat de misèria i companyia són ells. O ara o mai, perquè als 33 anys Jason Kidd pot començar a deixar enrere els seus millors dies, tot i que per aquesta temporada encara li queda corda i molta a aquest especialista en triples dobles i a aconseguir fites que semblen inabastables, com les finals del 2002 i 2003. Carter se sortirà perquè acaba contracte i Kidd el farà encara millor. Jefferson els secundarà a un molt bon nivell perquè és molt més que un atleta saltimbanqui. L’eslovè ex-Benetton Bostjan Nachbar haurà de fer un pas endavant i demostrar la seva classe d’extraordinari tirador. Prop del cèrcol Krstic ja és un jugador regular i fiable en punts, rebots i intimidació. En ell recau l’equilibri interior-exterior de l’equip, ja que Collins és simplement un molt bon treballador, i el veteraníssim Cliff Robinson només pot ja mostrar alguna espurna del que un dia va arribar a ser. PRONÒSTIC: 1era ronda de playoff. 

BOSTON CELTICS: Un clàssic en hores baixes. L’equip amb més títols, setze, de l’NBA viu dies de nostàlgia, sobretot amb la recent mort del mític Rec Auerbach, l’home del puro. Si exceptuem el suport esporàdic de Wally Szczerbiak a l’hora d’anotar, el fidel, sacrificat i excels Paul Pierce està massa sol a l’hora de suportar el pes dels celtes. Tot i això, no s’amagarà en cap moment i signarà uns números del que és: un superclasse. Telfair és un bon jugador que ha de progressar encara més. Les derrotes faran que el rookie Rajon Rondo tingui minuts i aprengui, ja que és un jugador que a tres anys vista pot ser determinant. Pel que fa al joc interior, les cames de ‘Pescaderias’ Ratliff, autèntic especialista en ‘pinchos de merluza’ ja no són el que eren, tot i que encara demostrarà coses i actitud. Per la resta, millor ni mirar, perquè Olowokandi és un dels jugadors amb més classe i talent innat que menys ha rendit en base a les seves possibilitats. El número 1 del draft del 98 ‘se dejaba llevar’. PRONÒSTIC: Fora de playoffs. 

PHILADELPHIA 76ERS: En Iverson està la resposta. Per molt que els 76ers acabessin de començar la pretemporada i que el nivell a Europa hagi pujat, si perds contra un Barça en plena crisi, mal presagi. Des de les finals del 2001 l’equip ha anat en caiguda lliure per una mala gestió en els moviments de jugadors. L’únic que ha mantingut el nivell anotador és Iverson, cada vegada més sol, però que sempre respondrà en lideratge. Cansat de la situació, des de fa unes temporades és centre de rumors de traspàs. Totes les pilotes passaran per les seves mans i la majoria no en sortiran. Bon cinc inicial però la rotació pràcticament s’acaba aquí. El tirador Kyle Korver ha començat fort els primers partits sortint des de la banqueta i pot ser important com a sisè home. Green ha de dirigir més l’equip i deixar l’anotació per altres. Iguodala seguirà sortint a les tres mejores jugadas i Ollie és una garantia de treball i saber fer sense floritures. Sota els taulers, Webber manté intacta tota la seva qualitat, però els anys no perdonen i s’haurà de dosificar, sobretot pels seus malmesos genolls; és com tenir un base dins la zona. Dalembert és intens fins la sacietat i aporta intangibles com intimidació, a més de rebots i taps. Bon complement a Webber. Una nova temporada sense Iverson als playoff seria molt dura i definitiva. Si superen les 38 victòries de l’any passat... PRONÒSTIC: 1era ronda de playoff. 

NEW YORK KNICKS: L’organista del Madison es mereix alguna cosa millor que el que ha vist les darreres temporades. Individualment, jugador per jugador la plantilla és excel·lent, però també ho era la temporada anterior i Larry Brown va acabar al carrer. Una altra cosa és parlar d’un equip conjuntat. Ara Isiah Thomas baixa dels despatxos a la banqueta per dirigir els homes que ell va fitxar. Amb una bateria d’homes importants de deu unitats. Stephon ‘Starbury’ i Steve Francis generaran joc i anotació des de fora. La resta se l’hauran de repartir ‘Racheado’ Richardson i un infravalorat Crawford. El petit i espectacular Robinson seguirà volant a la gran poma. Al joc interior, Frye millorarà encara més, Rose segueix guanyant-se el pa amb la suor del seu front, ‘La Tormenta’ Cato és intensitat i força pures, però qualitat deficient, just al contrari que Eddy Curry, en qui recaurà el major pes ofensiu. En un vestidor viciat, la mà esquerra de Thomas serà clau; si la tensió no aflora hi ha esperança. PRONÒSTIC: 1era ronda de playoff.]]>Thu, 16 Nov 2006 00:06:00 +0000That’s entertainmenthttps://theblackadder.blogia.com/2006/111401-that-s-entertainment.phphttps://theblackadder.blogia.com/2006/111401-that-s-entertainment.phpJa fa dues setmanes que ha començat un dels espectacles més grans del món, l’NBA. Temporada d’incertesa i sense grans canvis pel que fa als traspassos, tret de comptades excepcions. Des d’aquest blog analitzarem en els propers dies i per entregues el que donarà de sí aquest curs basquetbolístic a l’altra banda de l’Atlàntic -en què han aterrat dos nous campions del món espanyols i més estrangers que mai- i ens aventurarem a fer pronòstics del que passarà a final de temporada. Molt atents doncs els fans del bàsquet i de l’esport com jo. “Porqué la vida puede ser maravillosa”.

]]>Tue, 14 Nov 2006 20:37:00 +0000Algunes reflexions polítiqueshttps://theblackadder.blogia.com/2006/111101-algunes-reflexions-politiques.phphttps://theblackadder.blogia.com/2006/111101-algunes-reflexions-politiques.phpDoble o res. Aquesta és l’aposta que va fer CiU per a la campanya electoral de les darreres eleccions al Parlament. Conscients que a la mínima possibilitat el tripartit es reeditaria, els think tanks de la coalició nacionalista van centrar la seva estratègia de campanya enfocada a la única sortida possible per aconseguir les seves aspiracions: la majoria absoluta. Es feia difícil pensar que el tripartit no sumaria 68 escons si CiU només assolia la majoria relativa, ja que la única sortida aritmètica alternativa a una d’aquestes dues opcions hauria estat una forta pujada del PP.  

M’explico. Calia arriscar, i l’estratègia agressiva i efectista –no tant com s’ha dit- de DVDs i notaris no buscava altra cosa que l’avantatge més gran possible respecte dels altres partits, sobretot del PSC. No valia una victòria simple, perquè això portaria CiU precisament on és ara, a l’oposició. Així que calia jugar fort. Tot té un per què. Doble o res. Però al final no va resultar ni una cosa ni l’altra perquè els convergents no han fracassat -48 escons avalen aquesta tesi-, però tampoc governen, la seva prioritat. Semblen haver entrat en una situació d’espiral que es pot repetir en futures ocasions. 

Pel que fa al tripartit, poca cosa se li pot objectar pel que fa a la legitimitat de la seva conformació. Són les regles del joc i cal respectar-les. Enlloc diu que la força més votada hagi de governar, per molt frustrant que sigui per qui ha guanyat. Ara bé, sorprèn la celeritat amb que s’ha posat d’acord les tres formacions d’esquerres: PSC, ERC I IC-V.  

Això fa sospitar alguna cosa, i per tant, permet recriminar-ne d’altres. El pacte és legítim fins a cert punt. Tots tres partits sustenten el seu acord en l’argument que plegats representen més de la meitat de la gent que va anar a votar. D’acord. Però totes tres formacions han hagut de cedir algunes contrapartides a canvi d’arribar a un consens per governar. És a dir, què deu pensar ara un votant d’Iniciativa que va donar suport als ecologistes perquè s’oposaven al 4art Cinturó? Ara aquest projecte ja s’ha tirat endavant. És només un exemple, però veieu per on vaig. Aquest hipotètic vot hagués recaigut igualment en aquest partit en cas d’haver-ho sabut abans?  

El que vinc a dir és que el problema de base és no haver anunciat amb antelació la intenció de reeditar el tripartit, perquè llavors possiblement hi hagués hagut una redistribució del vot i a hores d’ara el tripartit potser no representaria la major part de l’electorat català. Passa tres quarts del mateix amb l’equidistància de Carod-Rovira, que es va esfumar tan bon punt es van tancar les urnes. Sembla que la rivalitat històrica per apropiar-se l’exclusivitat del nacionalisme català continua, i velles traïcions no s’obliden. A banda, ERC ha sortit viva després dels vaivens del tripartit i Carod tindrà una segona oportunitat; la conselleria en cap i la vice-presidència són dues cares d’una mateixa moneda i deixen a les dues bandes satisfetes.

I per últim tenim Iniciativa, l’únic partit que ha pujat. Fixeu-vos si està malament la cosa que mantenir-se en un segon pla és beneficiós. Simplement amb això n’hi ha prou. Caldrà esperar com se’n surt ara en Saura amb Interior, una conselleria amb molt més desgast i més problemàtica que l’anterior. Una arma de doble tall vaja, el regalet de Montilla, qui ha anat repartint joc al seu gust tot i que el seu partit ha patit una davallada de les que fan època. Curiós com funciona la política. De tot això ara n’hem de dir Entesa Catalana de Progrés. 

Pel que fa al PP, poca cosa a dir. Piqué és molt Piqué, i si anés a les llistes d’un altre partit tindria molt a dir. El PP català té un electorat estable, sense grans moviments, i una política que es renova poc. Això es reflexa a les urnes, i aquest cas no ha estat una excepció. Finalment, la visita al notari de CiU no li ha passat factura perquè plegats tampoc haurien sumat pas aquests dos partits. 

Finalment hi ha Ciutadans, la revelació. Haurem d’esperar per veure si hi ha alguna cosa més que l’argument lingüístic darrera d’aquest nouvinguts al món de la política –els diputats, que no els ideòlegs. De moment, ja van circulant correus electrònics respecte d’un dels que trepitjaran el Parlament. Seran la mosca collonera de l’hemicicle català. I Arcadi Espada, un dels seus intel·lectuals fundadors que van llançar la pedra i han amagat la mà que sosté que “la sociedad política catalana, y en general el espacio institucional catalán, es monolingüe. A diferencia de la sociedad a secas, que es bilingüe". Doncs potser perquè aquesta societat política catalana i les institucions són monolingües que la societat a seques no és monolingüe però en l’altre sentit, ja m’enteneu.


NOTA: Aquells més observadors haureu pogut constatar que aquest més que prescindible blog s’ha cenyit a grans trets a la Llei electoral que controla l’ordre i la durada de les informacions polítiques en funció dels escons de cada partit, no fos cas... Tot i això, no hi estic gens d’acord, però s’ha de ser conseqüent; per què aquesta regulació només es duu a la pràctica a televisions i ràdios, i no pas a la premsa, on l’espai també es símbol s’estatus?

]]>Sat, 11 Nov 2006 19:13:00 +0000Nova onada al waterpolohttps://theblackadder.blogia.com/2006/030401-nova-onada-al-waterpolo.phphttps://theblackadder.blogia.com/2006/030401-nova-onada-al-waterpolo.phpEl moment de canvis que es viu en aquest esport, amb la pujada de nous talents i els acords amb televisió, pot fer que deixi de nedar a contracorrent

Sona el despertador. Són quarts de vuit del matí. En Xavi posa el peu a terra i fa el mateix que qualsevol persona de bon matí. Abans de sortir de casa, però, posa una tovallola, un banyador, roba de gimnàs, i tota la resta d’estris necessaris per fer esport, a la seva bossa. Ara ja sí, en Xavi està llest per anar cap a classe. Al voltant de les nou, arriba al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, on està cursant la diplomatura de Ciències Empresarials. Cap a ales 11, a mig matí, surt de classe per agafar el cotxe i atendre la seva següent obligació.

A grans trets, la rutina d’en Felipe és la mateixa que la d’en Xavi. Casualment, també acudeix al campus de Ciutadella, tot i que els estudis que està duent a terme són els de la llicenciatura d’Administració i Direcció d’Empreses. En el seu quefer diari, en Felipe també carrega amb la bossa a l’esquena, plena amb la mateixa indumentària que la d’en Xavi. Als voltants de les 12, també abandona la facultat i es dirigeix cap a la Barceloneta, el seu lloc de treball i alhora del que és la seva gran passió, compartida amb el seu bon amic Xavi.

Tota aquesta rutina diària no tindria res de diferent respecte de la d’altres milers d’estudiants universitaris si no fos per una raó de pes. Felipe Rocha Perrone, un noi de 19 anys cepat i que ronda el metre i 80 centrímetres d’alçada, i Xavier Garcia Gadea, un xicot que gairebé arriba als dos metres, més aviat prim i esquerrà, són, respectivament, el primer i segon classificats en la taula de golejadors de la Divisió d’Honor de la lliga nacional de waterpolo, el màxim nivell d’aquest esport que es pot practicar a l’estat espanyol.

A banda d’això, en Felipe va ser nomenat jugador més valuós de la passada Copa del Rei, que es va endur el seu equip, el CN Atlètic-Barceloneta, tot just fa un mes. Fins l’any passat compartia equip amb en Xavi, que enguany també ha canviat d’aires i ha marxat al CN Terrassa. Tots dos jugaven al club degà del waterpolo espanyol, el CN Barcelona, el vigent campió de lliga, on encara militen els seus respectius germans grans. Tots dos es van llançar per primer cop a una piscina als sis o set anys, i es van iniciar en la natació, l’escola per la que ha passat tot bon waterpolista i la manera típica de fer el salt.

Amb el temps, la UE Horta, primer club d’en Xavi, en veure que creixia molt, el va fer jugar a waterpolo. Va ser aleshores quan el va anar a buscar el club de l’Escullera per fitxar-lo, esquadra amb la que ha guanyat dues lligues i un Trofeu LEN, l’equivalent a la Copa de la UEFA futbolística. El cas d’en Felipe és força diferent. Ell, com el seu germà Kiko, té la doble nacionalitat brasilera i espanyola; va començar al Guaranaba de Brasil, per passar després al Botafogo. Va ser en Kiko el pioner que li va aplanar el camí per anar a jugar també al CN Barcelona, al seu costat.

Això no és tot, i és que el jugador egarenc ja compta amb una cinquantena d’internacionalitats amb Espanya a les seves esquenes, i ha participat en uns Jocs Olímpics –Atenes’04– i dos Mundials –Barcelona’03 i Montreal’05. En Felipe, per la seva banda, va ser internacional per primer cop l’any 2001, com en Xavi, però amb Brasil, selecció amb la qual va acudir als mundials de Barcelona. El debut amb Espanya el va fer l’estiu passat a Montreal. Així doncs, per que practiquen waterpolo, i no futbol o bàsquet, és el motiu pel que passen inadvertits, per exemple, al bar de la seva facultat.

En opinió d’en Xavi, “hi ha alguns esports que estan supravalorats. Tampoc pretenem això, però la dedicació d’uns i altres és diferent. Tampoc és l’esforç més dur del món, però entre els esports d’equip sí que potser és el més dur, perquè jugues en un medi –l’aquàtic– que no és el teu i requereix més hores extra d’entrenament”. Efectivament, la rutina d’entrenaments és poca cosa menys que espartana: “entrenem de 12 fins a dos quarts de tres. Per la tarda fas el que pots, perquè cap a les set o les vuit, depenent del dia, tornes a entrenar, fins a les 10 de la nit. Arribes molt cansat a casa. Menys dimecres, tots els dies fem dobles sessions, i els dissabtes partit. De vegades, fins i tot també juguem entre setmana”, comenta en Felipe.
 
Com afirma el jugador del Barceloneta, “el waterpolo no és un esport valorat. Espanya ho ha guanyat tot”, i malgrat això no s’aconsegueix arribar a la gent. “El problema és que és un joc difícil d’entendre perquè no es veu el que passa sota l’aigua. Per això no enganxa. És un esport que només surt a la llum quan hi ha olimpíades o mundials. Per la resta, no existeix”, afegeix en Xavi.

En la mateixa línia es manifesta Pere Robert, president de la divisió de waterpolo de la Reial Federació Espanyola de Natació (RFEN) i delegat de la selecció. Robert, que va ser 345 vegades internacional i ha participat en tres Jocs Olímpics com a jugador durant la dècada dels 80, i en quatre més com a delegat, sosté que “és molt difícil vendre el nostre esport, però hem de buscar situacions favorables al waterpolo: enviar informació a la premsa, buscar fórmules que facin les competicions més atractives,” i un llarg etcètera.

La RFEN és el màxim òrgan a l’hora d’organitzar totes les competicions –calendaris, sancions, etc– i de gestionar la selecció nacional. Per pactar aquests calendaris i no perjudicar ningú, els clubs hi tenen un representant. Però actualment, tal com matisa Robert, “el waterpolo ha crescut i hi ha un pastís maco que els clubs volen aprofitar”. És per aquest motiu que en l’actual temporada s’ha constituït l’Associació de Clubs de Waterpolo (WPA). La WPA està formada pels 12 clubs que integren la Divisió d’Honor, la qual cosa implica el suport dels 135.000 socis que tenen entre tots, i compta amb el reconeixement de la pròpia RFEN, del Comitè Olímpic Espanyol (COE) i del Consejo Superior de Deportes (CSD).

La WPA està presidida per Alfons Cànovas, que alhora és vicepresident de l’Associació Mundial de Clubs i vicepresident de l’Atlètic–Barceloneta, el club d’en Felipe. Cànovas reconeix que “fa molts anys que es portava en ment aquesta idea, i després de dos intents anteriors que no van reeixir, els clubs ens hem posat d’acord”. Els objectius que pretén aconseguir la WPA són “protegir els interessos dels clubs, és a dir, tenir molt més pes en els decisions que es prenen; gestionar amb la RFEN la lliga nacional i fer-hi sentir la nostra veu, ja que volem gestionar allò que generem –jugadors, la lliga, entrenadors i infraestructures”.

Com matisa Cànovas, “la nostra funció és diferent, ja que fem una promoció d’elit”, mentre que la RFEN “treballa a tots els nivells”. No obstant, Pere Robert veu amb bons ulls l’aparició de l’Associació de Clubs, i considera “normal que s’organitzin amb l’objectiu de promocionar el nostre esport i de buscar recursos que no siguin només el finançament que prové de la massa social dels clubs”. Uns recursos, que, per exemple, poden ser els espònsors, un dels punts febles del waterpolo. El president de la WPA té molt clar que els patrocinadors que els equips han pogut aconseguir en aquests anys són “per caritat o amiguisme”, i apunta que la clau per canviar la dinàmica actual és que “aquest espònsor vegi rendibilitzada la seva despesa econòmica”.

Però per tal que això sigui possible, s’ha de solventar el gran taló d’Aquiles del polo aquàtic: la presència als mitjans de comunicació. Com apunten en Xavi i en Felipe, “es tracta d’un esport difícil d’entendre pels profans, i això el fa poc mediàtic”. Tot i aquesta circumstància, el màxim responsable de waterpolo de la RFEN reconeix que, conjuntament amb la WPA, “hem anat de bracet a diversos llocs per buscar solucions als dos problemes pendents del waterpolo espanyol: els recursos econòmics i la repercussió als mitjans”. “Volem tot allò que fem se sàpiga; si no es reflexa mediàticament, no existeix. Intentem canviar aquesta dinàmica, però costa”, afegeix Cànovas.

Efectivament, costa. Jordi Payà és el gerent del Club Natació Catalunya, un dels clubs “de tota la vida”, i va viure en primera persona l’època daurada de la selecció espanyola. Entre altres títols, va guanyar l’or als Jocs Olímpics d’Atlanta’96. Payà creu que “no tenim mercat dins del mon de l’esport i, per tant, no pots vendre una cosa que no té mercat. Una possibilitat seria que dels nous canals de la TDT, algun apostés pel waterpolo”, ja que considera que “és la única manera d’arribar al públic”, tot i que “és un esport mediàticament difícil; a sota aigua no veus res i calen moltes càmeres per veure tot el joc. Això és car”.

Un dels llocs on WPA i RFEN han anat per vendre el waterpolo ha estat la Televisió de Catalunya. No obstant, les negociacions “van ser un fracàs absolut” en paraules de Pere Robert, perquè “no van acceptar la nostra proposta, que era molt bona. Incloïa l’exclusivitat dels partits de competició europea dels clubs catalans”, entre altres coses. On sí s’ha aconseguit una important millora és amb Televisió Espanyola. L’ens públic emet un resum setmanal de la jornada de lliga, de sis minuts i mig de durada i produït per la pròpia associació, que es nodreix dels 9 mil euros que cada club aporta. A més, fins la data, TVE ha emès un total de 16 partits, xifra rècord per aquest esport. Actualment, a la WPA “estem en converses amb Localia, Recoletos i Telemadrid”.

Part d’aquests 9 mil euros que paguen els clubs es destinen a publicitat. En paraules de Pere Robert, “els clubs no havien fet res en premsa fins fa cinc anys, quan comencen a intentar difondre aquest esport. Ara s’adonen que han de promocionar el waterpolo als mitjans de comunicació i destinen un percentatge del seu pressupost al seu gabinet de premsa”. En la mateixa línia es manifesta el president de la WPA, qui sosté que “és molt important destinar diners a la repercussió de l’esport”.

Presència als mitjans i la promoció de l’esport. Aquests són els dos punts febles del waterpolo i eix central de l’acció de l’Associació de Clubs. Malgrat els esforços fets en aquest sentit, la WPA va trobar un entrebanc en unes dures declaracions de Gabi Hernández, jugador de l’Atlètic –Barceloneta i de la selecció nacional, en què, per dir-ho d’una manera suau, es mostrava escèptic sobre la utilitat de l’associació. Declaracions qualificades de “desafortunades” per Cànovas, en tant que “no ajuden gens el waterpolo; entenc que després de sis mesos puguis dir que la WPA no és el que esperaves, però no fer-ho el dia després de la presentació”.

Un cop passat aquest marge de temps, els balanç que en fan les parts implicades és força positiu. Tot i que Jordi Payà afirma ser “pessimista, però la WPA em pot fer canviar d’opinió”, en Felipe Perrone és del parer que “el canvi que veig amb la WPA és que hi ha més partits televisats”. “S’ha notat un esforç, però s’ha de professionalitzar molt més tot plegat”, afegeix en Xavi. Alfons Cànovas valora que “fins ara ho estem fent bé”, ja que “hem elevat uns objectius mediàtics dels quals estàvem per sota, i és molt important aquesta repercussió”.

Per la seva part el seleccionador espanyol, Rafa Aguilar, sosté que la creació de l’Associació de Clubs “és un primer pas” per fer créixer el waterpolo. “Hem de moure els mecanismes per donar-nos a conèixer. Hi ha accions encaminades a millorar-ho”, i agrega que “estem en el bon camí”. No només el sorgiment de la WPA és un símptoma que el waterpolo està en un moment de canvi. Aguilar, anterior entrenador del CN Terrassa, simbolitza part d’aquest tornar a començar en un esport que s’ha hagut d’anar reinventant constantment per raons de supervivència.

Dimarts passat, dia 21 de febrer. Piscina de la Nova Escullera, especialment construïda per albergar el mundial de Barcelona’03. Dos quarts de nou del vespre. Es disputa el partit més interessant de la jornada, un CN Barcelona – CN Terrassa, 2on contra 3er de la classificació. En unes instal·lacions magnífiques, comença el partit. En Xavi disputa l’esprint inicial per la possessió de pilota i el guanya.

A la grada, però, amb prou feines es supera el centenar de persones, i a jutjar per les reaccions, es tracta de les nòvies, familiars i amics dels jugadors, a banda de la gent del waterpolo, és a dir, altres jugadors i entrenadors. El partit és ràpid, vibrant i amb gols. Guillermo Molina decideix el matx en favor dels cenebistes amb un xut a falta d’un segon per a la conclusió. Ha estat una falta directa des dels cinc metres. És el 12 a 11 definitiu.

Molina no hagués pogut xutar directament a porteria si no arriba a ser per la implantació, a nivell internacional, de les noves regles aquesta temporada. I és que abans la distància mínima per servir directament una penalització eren els set metres. Actualment, els quarts s’han allargat fins als vuit minuts en lloc dels set anteriors; la possessió s’ha escurçat cinc segons –de 35 a 30–; i no hi ha córner en cas que un defensor toqui la pilota. Tot orientat en gran mesura, precisament, a “intentar fer el waterpolo més atractiu, televisiu”, al gran públic per arreglar el seu escàs arrelament mediàtic, apunta el gerent del “Cata”.

Una nova reglamentació que, malgrat que “en un principi tothom estava espantat per la nova dinàmica que comporta”, valora Cànovas, “s’ha anat assentant i fa el waterpolo més dinàmic; les normes són encertades perquè s’ha guanyat en velocitat”. En Felipe també és de la opinió que el ara el waterpolo “és més dinàmic i atractiu per la gent; més vistós”. “T’has d’adaptar a tot”, es resigna en Xavi. “Les noves regles beneficien a uns i perjudiquen a altres”, i això que ell és un jugador dels considerats “nedadors”. “Tot sigui per tal que el waterpolo creixi. Això ha fet canviar els entrenaments”.

En la mateixa línia que el jugador esquerrà es manifesta Pere Robert: “El joc és més viu, ràpid i atractiu. A més, físicament és molt més exigent. Tot i això, “les regles són positives, però encara hi ha clubs que no s’hi ha adaptat”. Per aquest motiu, Rafa Aguilar considera que el allò que les noves regles poden aportar “encara s’ha de veure. Amb la Copa del Món d’aquest estiu” ja es podrà fer una valoració. El seleccionador ha seguit el partit ben atent des de la grada i xerra amb els seus col·legues.

Aguilar va ser nomenat entrenador de l’equip nacional el gener de 2005, mig any després dels Jocs Olímpics d’Atenes. Ell mateix afirma que en aquell moment hi va haver “el sentiment que una generació s’havia esgotat i que s’havia de començar de nou”. I és que el millor equip de la història de l’esport espanyol va arribar a la fi del seu cicle. Una selecció espanyola que en el període de 10 anys –de 1991 a 2001– va aconseguir 3 medalles d’or i 3 de plata entre Mundials i Jocs Olímpics. La darrera d’elles va arribar quan ningú donava res per l’equip, després que el considerat unànimement millor jugador de la història, el mític Manel Estiarte, es retirés a Sydney’2000.

I quins són els motius perquè Espanya aconseguís arribar a quatre finals mundialistes consecutives? Jordi Payà, integrant d’aquell fantàstic equip, ho té ben clar: “Si hi ha alguna cosa semblant a un miracle, és el que ha fet Espanya en waterpolo. Hi va haver una generació fantàstica”. Per això s’ha de tenir clar, com adverteix Rafa Aguilar, que “repetir el que ha fet la generació anterior és molt complicat”. En Xavi opina que “va sortir una generació d’or. En el moment en que ells s’han anat retirant, hem baixat una miqueta el llistó”. En Felipe corregeix. “No és només això; és qüestió de cultura del waterpolo, perquè guanyem a països amb moltes més llicències que nosaltres”.

A en Rafa Aguilar li ha tocat liderar aquest canvi generacional. Un canvi generacional liderat per jugadors com en Xavi Garcia o en Felipe Perrone, que creuen “que el canvi està garantit”. En aquest mateixos termes s’expressa Aguilar, qui no dubta en assentir que “hi ha bons jugadors. Hem d’apostar pels joves; el DNI no ha de ser el criteri de selecció. Hi ha equip per estar lluitant amb els millors i d’aquí uns anys intentar lluitar per guanyar, perquè ara som un equip jove”.

Així mateix, Cànovas aclara que “ara estem en un cicle de canvi, on una generació s’ha acabat i ha de pujar gent jove amb molta qualitat. Se’ls hi ha de donar confiança per tal que assoleixin objectius més alts. Tal com vaticina Robert, “l’objectiu d’aquest equip que es va crear ara fa un any és aconseguir medalla als Jocs Olímpics de Pequín’08, però abans s’ha de tenir paciència. Com es va tenir anteriorment amb una fornada de jugadors que “vam allargar al màxim” pels bons resultats.

De moment, els resultats donen la raó als que recomanen esperar. I és que la selecció nacional, amb en Felipe i en Xavi a les seves files, va quedar cinquena al passat Campionat del Món de Montreal’05. Un resultat que per en Xavi “està molt be, perquè sabem de la importància que té després del canvi generacional”, tot i que es queixa que “per la premsa no és el mateix que guanyar”. En aquest sentit, Cànovas opina que “hem de seguir treballant i insistint per millorar aquest lloc”. Com apunta el seleccionador, “l’ambient del waterpolo ha entès que es necessita temps”, i es mostra “molt satisfet per l’ambient i pels resultats”, alhora que Payà admet que “la nova fornada m’ha sorprès gratament pels seus resultats”.

Amb, l’arribada de Rafa Aguilar, lògicament, hi ha hagut canvis, no només pel que fa a les cares, sinó també en els mètodes d’entrenament. En Xavi troba que la principal diferència respecte de l’anterior etapa, comandada per Joan Jané, és la manca d’una “rutina d’entrenaments molt marcada. L’ambient també és diferent; gent nova amb més motivació, a l’igual que l’entrenador”. En aquest ordre de coses, en Felipe valora positivament el “canvi en la manera d’entrenar. S’han aplicat noves tecnologies per millorar els moviments dins de l’aigua i corregir errors”.

Per aquest motiu, i per promocionar l’esport, fa poques dates es va celebrar el 2on Congrés del Waterpolo, cita en la qual les noves tecnologies van tenir un pes molt important. Pere Robert fa cinc cèntims d’alguns dels nous mètodes d’entrenament introduïts. “Hi ha jugadors que tenen el camp de visió més reduït que d’altres, i això es pot millorar amb una sèrie d’exercicis. També es pot quantificar la massa muscular ideal d’un porter i fer-lo arribar a aquests guarismes per tal que salti més, però sense que perdi reflexes i agilitat”. Com es pot veure, el waterpolo s’està modernitzant, tot i que, segons apunta Robert, encara queden partidaris, amb perdó, “del pit i collons”.

Robert dóna també altres raons per explicar l’èxit del waterpolo espanyol. “Hi ha hagut sempre grans equips, però no hi ha hagut mitjans. A partir de l’any 92, amb els Jocs Olímpics de Barcelona, es crea el Plan ADO, una assignació econòmica per als esportistes encara vigent i que “està a expenses dels resultats que obtinguis”, com recorda en Felipe. Unes dotacions que Robert considera “suficients”. Això va permetre a les generacions anteriors i a les actuals treballar amb tranquil·litat. Rafa Aguilar creu que l’ADO “no només ajuda, sinó que és la màxima assignació per als esportistes”.

El màxim responsable de l’àrea de waterpolo de la RFEN afegeix que “un altre factor clau és que es van concentrar tots els recursos a Barcelona; vol dir que hi havia jugadors, diners i infraestructures al mateix lloc”. Precisament la concentració geogràfica de la pràctica del waterpolo i “la dificultat de trobar la instal·lació on es practica”, segons Rafa Aguilar, són altres causes per que aquest esport no arreli. I és que per Jordi Payà “als col·legis no hi ha piscines i així és difícil arribar als nens”. El mèrit és doble si es té en compte que països on el waterpolo és l’esport nacional, com Hongria, “ens multipliquen per 100 els practicants”.

Les xifres són un dels punts calent amb què els responsables del waterpolo a Espanya han hagut de nedar a contracorrent. Pel que fa a la distribució de l’esport en el territori, els números canten per si sols. Com observen en Xavi i en Felipe, “el waterpolo és un esport poc diversificat. Gairebé tots els equips són catalans. Ara s’està arreglant una mica i ja hi ha equips d’Aragó, Madrid, Canàries, València, etc.”

Com apunta Robert, Catalunya i Madrid eren el focus de la pràctica waterpolística a Espanya, amb un 65% de les llicències federatives”. Actualment, aquesta tendència gairebé s’ha capgirat i la resta de comunitats compta amb el 51% dels practicants. “El waterpolo ha tingut una expansió molt potent a la resta d’Espanya. Les úniques assignatures pendents són Extremadura, La Rioja i Astúries. Ha estat un canvi espectacular”.

Efectivament, segons les estadístiques facilitades per la RFEN, Espanya compta en l’actualitat amb 10 mil practicants de waterpolo, xifra que dobla la de fa 10 anys enrere. El delegat de la selecció explica que “vam fer un canvi espectacular l’any 1998, després de guanyar el Mundial de Perth”. Per aquelles dates, la RFEN comptava amb unes 5 mil llicències i un total de 300 equips. Progressivament, aquests guarismes han anat en ascens fins a arribar a les 10 mil llicències abans esmentades, i als 572 equips censats. Un canvi espectacular, certament. Robert fins i tot no dóna crèdit, i afirma que “si m’arriben a dir fa vuit anys que estaríem on estem, hagués pensat que ni somiar-ho”.

Malgrat el creixent optimisme que regna en aquest sentit, com s’ha vist no tot va amb la corrent a favor. Durant els anys daurats, els clubs “no van saber rendibilitzar els èxits de la selecció. No van saber gestionar bé el que tenien ni donar a conèixer el que feien a la gent”, critica el dirigent de la WPA. Tal com raja. Aquest és una de les llacunes que explica per què els èxits de la selecció no s’han traslladat als clubs pel que fa a competicions europees.

En Xavi Garcia té molt clares les raons: La potentíssima lliga italiana es menja el mercat de jugadors foranis.“Gràcies als espònsors que tenen, paguen una quantitat de diners que aquí no és possible”, i afegeix que “cada setmana fan un partit en prime time, divendres a la nit”. En Felipe atribueix l’èxit dels clubs a Europa “als jugadors nacionals que tinguis. Amb la selecció guanyem i som superiors a Itàlia, però la seva lliga és més potent perquè tenen els millors estrangers, ja que guanyen el doble”.

Jordi Payà atorga aquest èxit italià a que “en el seu dia van saber diversificar l’esport dins el país, cosa molt important per les televisions. A més, tenien molts espònsors, degut a que una llei establia desgravacions fiscals a aquelles empreses que invertissin en clubs esportius”, però matisa que “ara estan passant una crisi molt gran i ha baixat el nivell esportiu, sobretot el de la selecció”.

Amb la salvetat del Trofeu LEN de fa dues temporades aconseguit pel CN Barcelona, amb en Xavi a les seves files, cal remuntar-se al 1995 per trobar més títols. En una temporada plena d’èxits, CN Catalunya i CN Barcelona van guanyar respectivament la seva primera Copa d’Europa i el primer Trofeu LEN. Dos més dos són quatre. Donant la raó a en Felipe, totes dues esquadres comptaven cadascuna amb dos dels millors estrangers del món – Milanovic i Gocanin els primers; Vujasinovic i Sostar els segons–, a banda de copar la base de la selecció espanyola. Al CN Catalunya també hi destacava Jordi Payà, tot i que avui dia, aquests èxits han quedat ben lluny, i la realitat del club de Gràcia és ben diferent.

Els problemes del “Cata” es van iniciar l’abril de 2004, amb un accident fortuït. Com rememora el seu gerent, “va caure una part del sostre de la piscina, unes biguetes que amenaçaven perill. Aleshores, l’Ajuntament i els Bombers van aconsellar tancar la instal·lació”. Les piscines Pau Negre daten del 1973 i són municipals. El CN Catalunya n’és el gestor i en té la concessió fins el 2025.

La caiguda de part del sostre “va propiciar que es rescatés un projecte del club de l’any 99 per remodelar tota la instal·lació; es crea una corrent d’opinió en el si del club que ens porta a pensar que, ja que s’havien d’invertir tants diners, valia la pena posar tota la instal·lació al dia. El projecte de remodelació i ampliació està aprovat però falten els diners per tirar-lo endavant, ja que ho ha d’afrontar el club”, recorda Payà, que afegeix que “el final està molt a prop, no podem esperar més”.

Malgrat això, abans de la caiguda del sostre la situació al CN Catalunya ja no era òptima. “Es van obrir instal·lacions al voltant, i les nostres es feien velles. Llavors molts socis van marxar i no podíem invertir tant en l’equip de waterpolo, que es nodreix de les quotes que aquests paguen. El 2002 ja vam anar reduint la despesa en aquests sentit”. Si el Catalunya comptava amb set mil socis l’any 2004, ara en té censats cinc mil. L’equip de waterpolo va tocar fons amb l’incident de la piscina, quan “es va decidir treure l’equip professional i renunciar a la primera divisió perquè era inviable econòmicament” si el club volia sobreviure. “Va ser molt dur. Els jugadors es van haver de buscar equip, i el sentiment de pena va ser molt gran”, es lamenta Jordi Payà.

El passat mes de desembre, el “Cata” es va trobar amb l’aigua al coll, moment en què “esportistes de renom del club, socis i treballadors van iniciar una cursa mediàtica demanant un bombolla d’oxigen i sol·licitant una mica de repercussió als mitjans”, per la falta de diners. Uns actes que sembla que han fet efecte. El gerent afirma que per ara “no hi ha la resposta definitiva, però sembla que anem ben encaminats. Últimament, les institucions s’han mullat i creiem que en les properes setmanes s’aconseguirà el finançament – sis milions d’euros– que el CN Catalunya necessita.

Per reclamar aquests ajuts, Jordi Payà reivindica que “des del club fem una tasca social. Per aquí han passat mils i mils de nens”. A més, el Catalunya  és “una institució amb història, fundada l’any 1931”, a banda d’afirmar que “hem guanyat molts títols en la raó primordial d’existència del club: la practica de la natació i el waterpolo”. Això tenint en compte que “en el nostre esport, la inversió és a fons perdut, no té retorn”. I tota aquesta feina perquè “tenim molta il·lusió en tornar el club al lloc on li pertoca, que no és on està ara”.

En aquest context, Payà opina que “ens hem de posar una creueta tots els ens estimem aquest esport i hem intentat fer alguna cosa, perquè no hem sabut, o no es pot, posar aquest esport al nivell que es mereix, tant mediàtic com d’influència en els nens, de fer-lo arribar al públic”. Pere Robert li dóna parcialment la raó al gerent del CN Catalunya en afirmar que “hi ha l’espina que, tot i que les coses han anat bé, no hem estat capaços de tenir recursos amb l’esforç que s’ha fet” encara que matisa que “les coses han anat rodades”. En canvi, en Xavi Garcia és del parer que “el millor encara està per venir”. Potser perquè ell, juntament amb en Felipe, simbolitzen el futur d’aquest esport.

Creació de la WPA, les noves regles, la nova fornada a la selecció i els acords amb televisió. Són alguns dels punts en què s’està treballant i que fan albergar esperances a totes les parts implicades, encara que pels jugadors “tots aquests canvis és massa d’hora per avaluar-los”. Com afirma Alfons Cànovas, “estem en un moment de canvi que requereix un nou impuls, que ha de venir donat pel canvi de reglamentació i pels esforços de la RFEN i els clubs per promocionar el waterpolo. Hem de tenir total confiança en els nous jugadors i donar-los temps”.

Rafa Aguilar li dóna la raó. Ell també manté que, no obstant haver “passat certa desil·lusió, estem en un moment d’agafar impuls perquè les inversions són raonables i surten jugadors”. Jugadors com en Xavi o en Felipe, que esperen, amb el temps que es reclama, que “tot vagi cap amunt i es vegi un canvi positiu”. De moment, “el nostre objectiu és, amb conjunció i experiència, lluitar de tu a tu amb Sèrbia i Hongria, els grans dominadors del waterpolo, a les olimpíades de Pekín’08”.

]]>Sat, 04 Mar 2006 14:35:00 +0000Saura es mostra convençut que l’acord per l’Estatut és imminenthttps://theblackadder.blogia.com/2006/012901-saura-es-mostra-convencut-que-l-acord-per-l-estatut-es-imminent.phphttps://theblackadder.blogia.com/2006/012901-saura-es-mostra-convencut-que-l-acord-per-l-estatut-es-imminent.phpL’acord entre els partits catalans i el Govern central per l’Estatut té data límit: l’1 de Febrer, dia en que es faran tots els possibles perquè les negociacions arribin a bon port. Així de rotund s’ha mostrat el conseller de Relacions Institucionals i Participació Ciutadana, Joan Saura, qui no ha dubtat en afirmar que “l’Estatut està en un bon camí; sóc optimista”. El conseller ha afegit que, malgrat que “el text del preàmbul és inacceptable, s’ha avançat molt. Tenim un bon Estatut a tocar”.

D’aquesta manera, Saura es desentén de l’ultimàtum llançat pel Congrés per tal que s’arribi a un pacte el més aviat possible i sosté que “el PSOE no malmetrà la possibilitat d’un bon acord per un o dos dies”. Tot i l’optimisme del líder d’Iniciativa per Catalunya- Els Verds, aquest ha assenyalat que encara “hi ha dues pedres, dos obstacles, que s’han d’apartar: el finançament i la definició de Catalunya coma nació” a l’articulat.

Així, en la roda de premsa celebrada a la Universitat Pompeu Fabra, Saura ha explicat l’acord de les forces polítiques per deixar per l’últim punt de la negociació la inclusió del terme “nació” al preàmbul. Una inclusió que està resultant polèmica i origen d’interpretacions errònies per part del Govern. Al respecte, el conseller ha volgut matisar que “nació no implica sobirania ni estat”, alhora que ha criticat l’actitud d’algun ministre, en tant que “si al senyor Bono li preguntés la diferència entre nació i nacionalitat històrica, tindria dificultats a explicar-m’ho”.

Aquesta no és la única queixa que ha expressat Saura, ja que al seu parer “ni el president del Govern ni el PSOE ni saben ni han dit quin model d’estat volen. Han de dir clarament que aposten per un model d’estat federal si és el que volen. Del que es tracta és d’avançar cap a un model d’estat”. Uns dubtes i un hermetisme que, segons el líder d’IC-V, entorpeixen la negociació.

Pel que fa a l’altre punt calent de l’estira i arronsa per l’Estatut, el del finançament, el conseller opina rotundament que “el que tenim és insuficient per arreglar certs problemes” i que el finançament s’ha d’adaptar als nous temps perquè “Catalunya ha canviat molt”. Per aquest motiu Saura troba inadequat el paper del ministre d’Economia, Pedro Solbes, qui “no juga net” a l’hora d’explicar el paper que tindria l’Agència Tributària catalana; l’agència recapta però envia els diners a Madrid. Aleshores Catalunya rep un tant per cent, “que és el que s’està negociant” perquè augmenti. Un tant per cert que es basa en un hipotètic principi de solidaritat que “no existeix”.

Per últim, Saura també ha tractat breument qüestions com el retorn dels papers de Salamanca, tot censurant aquells que critiquen que amb el retorn de part de l’arxiu s’ha trencat la unitat d’aquest,  perquè “qui la va trencar va ser Franco amb les armes”. En aquest sentit i també en relació a l’Estatut, el conseller s’ha mostrat molt disconforme amb l’actitud del Partit Popular, que “ha dit moltes mentides durant els últims 18 mesos” i “ha utilitzat Catalunya per erosionar el Govern de Zapatero”.

]]>Sun, 29 Jan 2006 00:11:00 +0000El Secretari de Presons, Albert Batlle, reconeix que les penitenciaries són velles i estan massa pleneshttps://theblackadder.blogia.com/2005/111401-el-secretari-de-presons-albert-batlle-reconeix-que-les-penitenciaries-son-velles-i-estan-massa-plenes.phphttps://theblackadder.blogia.com/2005/111401-el-secretari-de-presons-albert-batlle-reconeix-que-les-penitenciaries-son-velles-i-estan-massa-plenes.phpLes presons catalanes estan massificades i les instal·lacions no són les més adequades a causa de la seva precarietat. Això és el que es desprèn de les declaracions del Secretari de Presons de la Generalitat de Catalunya, Albert Batlle, fetes aquest matí en roda de premsa a la Universitat Pompeu Fabra. Batlle ha afirmat que “a Catalunya el problema augmenta perquè es tenen poques presons i les instal·lacions estan obsoletes.” En aquest sentit, ha declarat que “una de les prioritats és la millora de la salut de la gent que hi ha ingressada”.

Com a causa d’aquest problema, el Secretari ha apuntat que “totes les reformes del Codi Penal han endurit les penes”, cosa que fa que tot i que “Espanya no és més insegura que els països del nostre entorn, el percentatge de presos és més elevat”. I és que a Catalunya, un 0’14% de la població són reclusos. Per Batlle, el fet que s’endureixi el Codi Penal és pervers perquè responen (les reformes) a impactes mediàtics”. Aquesta pressió des dels mitjans de comunicació no ha ajudat, no obstant, a que la política penitenciària sigui coneguda perquè “han donat una imatge distorsionada a través dels tòpics”.

Solventar aquest problema es presenta com una tasca difícil, ja que Batlle s’ha queixat que “el 65% de les penes són superiors a 5 anys”. Així es fa difícil aplicar la obligació marcada per la Constitució Espanyola de “resocialitzar els presos”, perquè “fer polítiques de reinserció amb persones amb condemnes tant llargues és molt difícil”. Tot i això, el Secretari de Presons ha semblat contradir-se al destacar com un altre element que dificulta la reinserció el fet “d’estar molt bé a les presons”, la qual cosa contrasta amb les afirmacions anteriors sobre la precarietat de les instal·lacions.

El Secretari ha posat especial èmfasi en què “la política penitenciària no és una política de seguretat sinó social, de caràcter paliatiu del fracàs d’altres polítiques socials”, i ha insistit que des de la Generalitat “s’intenta que els centres penitenciaris funcionin com a centres educatius”, intentant així que “els presos puguin accedir al treball, encara que les condicions són molt precàries”.

Pel que fa a les polèmiques recurrents sobre la ubicació de les presons, Batlle sosté que “els llocs on hi ha centres penitenciaris són els més segurs”, a banda d’explicar la necessitat que les presons “han d’estar a Barcelona per garantir la funcionalitat”. Per últim, el Secretari de Presons ha deixat en l’aire una possible solució a la massificació als centres de reclusos; “el control electrònic pot ser una via d’accés al medi obert”, ha declarat.

]]>Mon, 14 Nov 2005 00:14:00 +0000Masllorens (CpC) manté que la crisi de govern no ha d’afectar l’Estatuthttps://theblackadder.blogia.com/2005/102901-masllorens-cpc-mante-que-la-crisi-de-govern-no-ha-d-afectar-l-estatut.phphttps://theblackadder.blogia.com/2005/102901-masllorens-cpc-mante-que-la-crisi-de-govern-no-ha-d-afectar-l-estatut.phpEl diputat al Parlament pel Partit Socialista de Catalunya (PSC)- Ciutadans pel Canvi (Cpc) i ponent de l’Estatut, Álex Masllorens, ha manifestat aquesta tarda que la defensa del text a Madrid no corre perill. Masllorens s’ha mostrat ferm davant els dubtes generats arrel de la crisi de govern que s’ha encetat aquesta setmana, a causa dels canvis en les conselleries proposats pel president de la Generalitat, Pasqual Maragall.

En una roda de premsa celebrada a l’auditori de la Universitat Pompeu Fabra, el ponent del text estatutari ha opinat que “aquesta setmana s’ha obert una crisi”. I és que les desavinences en el sí del tripartit han sortit a la llum arran de la filtració a la premsa dels canvis que el president Maragall pretén dur a terme en l’executiu català. En aquest sentit, cal assenyalar que el proper dos de novembre és la data fixada pel debat sobre el text al Congrés dels Diputats a Madrid. No obstant, Masllorens considera que “això no hauria d’afectar la unitat d’acció davant l’Estatut”.

Malgrat tot, Masllorens s’ha mostrat escèptic davant el fet que al Congrés es mantingui l’Estatut tal com ha arribat a Madrid. Al seu parer, “dins el Partit Socialista (PSOE) hi ha desequilibris”, ja que molts diputats “opinen que el text no és aprovable tot i les modificacions”.  Per a que això no passi, el ponent va explicar que més de 20 diputats al Parlament aniran a Madrid a defensar el tractat català. Amb tot, el diputat ha apuntat com a possible retallada la polèmica definició de Catalunya com a nació, però ha valorat que a Madrid no s’hauria de considerar això com un intent d’escissió, ja que “la població de Catalunya no es declara independent”.

En el cas que el Congrés aprovi l’Estatut, aquest s’ha de sotmetre a referèndum perquè el votin els ciutadans. Però abans, les forces polítiques catalanes l’han de revisar, de manera que “hi pot haver una reorientació dels partits que el van votar” abans de portar-lo al Congrés. Per Masllorens, “es pot donar que un dels partits recomani el vot negatiu a causa de les modificacions”.

Així, el diputat va assenyalar dos possibles escenaris en funció de com surti l’Estatut de Madrid. Si els quatre partits que el van votar segueixen promouen el “sí” en el referèndum tot i les possibles retallades, “no hi haurà crisi”. En cas contrari, “si els partits van dividits” i el resultat de la consulta popular és negatiu, el partit que promogui el “no” “sortiria reforçat”. D’aquesta manera, Masllorens va apuntar que el president Zapatero “té dues apostes dificilíssimes per ell”, com són l’etern problema del País Basc i que a Catalunya s’aprovi l’Estatut.

]]>Sat, 29 Oct 2005 13:17:00 +0000Les Olimpíades vistes des de l’aiguahttps://theblackadder.blogia.com/2005/102001-les-olimpiades-vistes-des-de-l-aigua.phphttps://theblackadder.blogia.com/2005/102001-les-olimpiades-vistes-des-de-l-aigua.php
Però els esports no són l’única categoria de què consten els Premis World Press Photo. El concurs compta amb un total d’11 apartats. Entre alguns destaquen, a banda dels esports, els de natura, espectacles i conflictes bèl·lics, que engloben temes d’actualitat durant el 2004, com són la Guerra a l’Iraq, les arribades d’immigrants en pasteres, el tsunami al sud-est d’Àsia o les mateixes Olimpíades.

Els guardons, que premien anualment les millors fotografies periodístiques, han donat com a guanyadores 189 imatges. Aquestes estan actualment exposades al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins el diumenge 16 d’Octubre. Enguany, les 189 instantànies seleccionades han sortit d’unes 70.000 que un total de 4.600 fotoperiodistes han presentat a concurs. Entre aquests dos centenars de fotografies, el jurat compost per experts independents i renovat any rera any n’ha destacat dues en cada categoria.

Tot i que el concurs recorre cada any 80 ciutats de 40 països diferents, feia set anys que no aterrava a Barcelona perquè una exposició així “no és fàcil de portar”, segons argumenta Silvia Omedes, responsable de projectes de Photographic Social Vision. Aquesta entitat és afí a la política que promouen els premis World Press Photo, en el sentit que la funció del fotoperiodisme, apunta Omedes, és “posar de relleu la capacitat de la fotografia tant d’informar com d’emocionar”.

Per la responsable de projectes de Photographic Social Vision, és per aquest motiu que “aquesta exposició neix amb l’esperit contrari a la censura”, ja que un dels objectius reconeguts del periodisme fotogràfic és la denúncia social. En aquest sentit, Omedes manté que “els diaris necessiten fotografies d’una altra mena que les d’agència”, perquè “aquestes instantànies impedeixen la crítica”.]]>Thu, 20 Oct 2005 19:54:00 +0000Reniu dubta que alguns dirigents del PSC vulguin tirar endavant l’Estatuthttps://theblackadder.blogia.com/2005/100701-reniu-dubta-que-alguns-dirigents-del-psc-vulguin-tirar-endavant-l-estatut.phphttps://theblackadder.blogia.com/2005/100701-reniu-dubta-que-alguns-dirigents-del-psc-vulguin-tirar-endavant-l-estatut.php
En aquest sentit, el membre de la CCRTV sosté que això porta a un problema “molt greu”. I és que l’únic objectiu que persegueixen els socialistes, segons el conseller, és la consecució d’un tractat que satisfaci les expectatives del govern central i no pas les dels catalans. En definitiva, un Estatut que estigui d’acord amb les tesis dels socialistes espanyols i que no incomodi el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero..

El conseller va insistir que això pot portar a l’aprovació d’un text estatutari que “no fos bo, i subratllo tres vegades això”. Al parer de Reniu, seria millor que divendres no s’aprovés el text que no pas es tirés endavant un “seria un fracàs més gran que l’Estatut que s’aprovés no fos prou bo perquè frustraria les expectatives durant molt de temps, ja que una cosa així no s’elabora per canviar-la al cap de dos o tres anys”. D’aquesta manera, Reniu considera que “s’havia d’haver fet per part dels polítics un esforç per adaptar-se a resoldre els problemes dels ciutadans”, encara que això fos motiu de discrepàncies.

Així, manté que si és necessari, el tractat s’ha de sortir dels límits de la Constitució espanyola. Uns límits que segons Reniu el Govern hauria d’haver reformat sota un prisma federal, és a dir, “hauria de ser lògic que l’Estatut s’hagués fet, ara que el Govern és federalista, també sota una reforma de la Constitució en un sentit federal. Hauria donat un marge més ampli a l’Estatut i també serviria per resoldre el problema basc.”

Pel que fa al finançament, el punt principal de discrepàncies entre les forces polítiques catalanes, Reniu sosté que “hi ha un desequilibri molt gran entre el que es dona i el que es rep” i que la prova d’això és que “l’Estat encara no ha volgut publicar mai allò que prové de Catalunya”. La solució a aquest problema és ben clara pel conseller. “No pot ser que Catalunya visqui sense un finançament semblant al del País Basc, sempre dins de contribuir a la solidaritat territorial de l’Estat”, per tant “s’hauria de crear una agència tributària pròpia amb absoluta llibertat d’acció”]]>Fri, 07 Oct 2005 13:20:00 +0000Edvard Munchhttps://theblackadder.blogia.com/2005/100501-edvard-munch.phphttps://theblackadder.blogia.com/2005/100501-edvard-munch.php"Els meus turments formen part del meu art i de mi. Si no existissin, el meu art també deixaria d'existir"]]>Wed, 05 Oct 2005 20:09:00 +0000"En <em>Hospital Central</em> esto no pasa"https://theblackadder.blogia.com/2005/081501-quot-en-emhospital-central-em-esto-no-pasaquot-.phphttps://theblackadder.blogia.com/2005/081501-quot-en-emhospital-central-em-esto-no-pasaquot-.php
I a transmetre aquestes pautes culturals hi contribueixen en certa mesura els mitjans de comunicació. La plaga de programes que s'emeten a televisió dedicats al safareig són la negació al respecte. Només fan que insistir en el fet que la vida dels altres no val res. I la gent s'ho va empassant. El llindar entre realitat i ficció, d'aquesta manera, ja no està clar i porta a confusions. És difús. I llavors passen coses com que ets lliterer del servei d'urgències d'un hospital i apareix un home que, clar, com que ell va abans que ningú i la resta de gent no té importància, monta en còlera perquè l'has fet esperar mitja hora quan abans estaves atenent a persones que fins i tot tenies al passadís per l'aglomeració. S'hauria d'haver fet fora tothom perquè el senyor pogués entrar a l'instant. "Parece mentira lo mal que está esto. Llevamos aquí media hora y aún no nos han dicho nada. Qué mal trabajan ustedes aquí. En cambio, en Hospital Central esto no pasa. A ver si aprenden."

Doncs molt bé. Quan acabi, ja podrá anar a comprar el que li hagin receptat a la Farmacia de Guàrdia, i si té alguna queixa enviï alguna carta als Periodistas del diari Crónica o fins i tot demani una investigació al Comisario."]]>Mon, 15 Aug 2005 00:11:00 +0000Paul Valéryhttps://theblackadder.blogia.com/2005/080501-paul-valery.phphttps://theblackadder.blogia.com/2005/080501-paul-valery.php"Una mala sintaxi amaga el mal"]]>Fri, 05 Aug 2005 23:14:00 +0000Sostres Compilation Vol. IIhttps://theblackadder.blogia.com/2005/080401-sostres-compilation-vol-ii.phphttps://theblackadder.blogia.com/2005/080401-sostres-compilation-vol-ii.phpAvui, 31/7/05

Sense comentaris per part de l'autor, perquè m'encendria massa.

Farruquito
M'alegra que Farruquito, el ballador flamenc que va atropellar un home i va fugir deixant-lo mort, no hagi d'anar a la presó. És un horror que els genis vagin a la presó. M'irrita el flamenc, em posa nerviós la gent que crida i que es mou tant. Però Farruquito és un geni, venerat pels experts i celebrat pel públic en general. I és de país tercermundista posar els genis a la presó. La sentència del jutge, tal com diuen els familiars de la víctima, pot ser que no sigui justa amb els fets, però és justa amb la humanitat. ¿Això vol dir que penso que hi ha persones que no haurien d'estar subjectes a les exigències que observem els altres? Naturalment que sí, de la mateixa manera que ens aporten més del que aportem nosaltres. Una cosa és un assassí en sèrie, que l'has de detenir per molt que sigui un geni. Però aquests accidents, per lamentables que siguin, no és que no puguin privar de llibertat a Farruquito, sinó que no ens poden privar a nosaltres del seu art. Farruquito té un deute superior a qualsevol altre deute: un deute amb Déu, amb la creació, amb l'art. Siguem clars: al món hi ha persones i gent, exemplars únics i d'altres intercanviables, de la mateixa manera que jo escric i tu llegeixes, i que té més mèrit fer aquest article que tacar-lo amb la melmelada de l'esmorzar. Cada dia mor gent atropellada però no cada dia neix un geni. Segurament Miquel Àngel fou un pederasta considerable, i mereixia càstig, però molt més castigada hauria resultat la humanitat si avui no tinguéssim el David o la Capella Sixtina perquè l'haguessin tancat a la presó. Aquest no és un article en favor de Farruquito, sinó en favor dels interessos de la nostra espècie, que no es pot permetre tenir els seus genis, la seva elit empresonada: més important que el compliment de la llei és la necessitat d'evolució, que només la garanteixen els millors. Les normes dels iguals han de ser per als iguals: i els codis dels genis han de ser necessàriament uns altres si no volem acabar més d'hora que tard devorats tots plegats per l'estancament i la vulgaritat.]]>Thu, 04 Aug 2005 23:55:00 +0000Nuestro tenistahttps://theblackadder.blogia.com/2005/060601-nuestro-tenista.phphttps://theblackadder.blogia.com/2005/060601-nuestro-tenista.php
Ara bé, això només passa quan es guanya; un ídol de masses no pot perdre, sinó deixa de ser-ho. I és quan aquest ídol venç i té èxit que certs mitjans, com TVE i Antena 3, se l'apropien. "Nuestro tenista" o "el ídolo de todos los españoles" són frases habituals en presentar la informació i referir-se als vencedors. És cert que s'han de buscar sinònims per no repetir tota l'estona el cognom. Però trobo totalment inadequada aquesta apropiació pàtria que fan alguns periodistes.

Curiosament, aquests sinònims deixen de ser així i canvien quan el protagonista perd, especialment en el cas dels catalans. Així, per art de màgia, Pedrosa pot passar de ser "nuestro campeón" si guanya una cursa, a convertir-se en "el piloto catalán" si no puja al podi. Insisteixo. Tot i que trobo inadequada l'apropiació nacionalista dels esportistes, quan un fa una aposta, ha de ser conseqüent i mantenir-la tant si es guanya com si es perd. Molt em temo que a Wimbledon, Nadal passarà a ser "el tenista balear".]]>Mon, 06 Jun 2005 14:47:00 +0000Té límits la llibertat d’expressió? (I)https://theblackadder.blogia.com/2005/060401-te-limits-la-llibertat-d-expressio-i-.phphttps://theblackadder.blogia.com/2005/060401-te-limits-la-llibertat-d-expressio-i-.php
Si la història de la humanitat no s’hagués caracteritzat per la voluntat de trencar barreres i anar més enllà, d’avançar i a adaptar-se als nous temps, encara estaríem en l’ època en què s’afirmava que la Terra era plana i que era el centre de l’univers. I qui opinés el contrari, a la foguera. Un lloc que pel que sembla, aquesta associació anacrònica en els seus postulats té reservat a Zapatero per heretge.]]>Sat, 04 Jun 2005 21:14:00 +0000