El weblog de L\'ESCURÇÓ NEGRE
Temas
Archivos
Enlaces
Esports
Oci
Periodisme i actualitat
Blogs
Se muestran los artículos pertenecientes a Marzo de 2006.
El moment de canvis que es viu en aquest esport, amb la pujada de nous talents i els acords amb televisió, pot fer que deixi de nedar a contracorrent Sona el despertador. Són quarts de vuit del matí. En Xavi posa el peu a terra i fa el mateix que qualsevol persona de bon matí. Abans de sortir de casa, però, posa una tovallola, un banyador, roba de gimnàs, i tota la resta d’estris necessaris per fer esport, a la seva bossa. Ara ja sí, en Xavi està llest per anar cap a classe. Al voltant de les nou, arriba al campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, on està cursant la diplomatura de Ciències Empresarials. Cap a ales 11, a mig matí, surt de classe per agafar el cotxe i atendre la seva següent obligació. A grans trets, la rutina d’en Felipe és la mateixa que la d’en Xavi. Casualment, també acudeix al campus de Ciutadella, tot i que els estudis que està duent a terme són els de la llicenciatura d’Administració i Direcció d’Empreses. En el seu quefer diari, en Felipe també carrega amb la bossa a l’esquena, plena amb la mateixa indumentària que la d’en Xavi. Als voltants de les 12, també abandona la facultat i es dirigeix cap a la Barceloneta, el seu lloc de treball i alhora del que és la seva gran passió, compartida amb el seu bon amic Xavi. A banda d’això, en Felipe va ser nomenat jugador més valuós de la passada Copa del Rei, que es va endur el seu equip, el CN Atlètic-Barceloneta, tot just fa un mes. Fins l’any passat compartia equip amb en Xavi, que enguany també ha canviat d’aires i ha marxat al CN Terrassa. Tots dos jugaven al club degà del waterpolo espanyol, el CN Barcelona, el vigent campió de lliga, on encara militen els seus respectius germans grans. Tots dos es van llançar per primer cop a una piscina als sis o set anys, i es van iniciar en la natació, l’escola per la que ha passat tot bon waterpolista i la manera típica de fer el salt. Amb el temps, la UE Horta, primer club d’en Xavi, en veure que creixia molt, el va fer jugar a waterpolo. Va ser aleshores quan el va anar a buscar el club de l’Escullera per fitxar-lo, esquadra amb la que ha guanyat dues lligues i un Trofeu LEN, l’equivalent a la Copa de la UEFA futbolística. El cas d’en Felipe és força diferent. Ell, com el seu germà Kiko, té la doble nacionalitat brasilera i espanyola; va començar al Guaranaba de Brasil, per passar després al Botafogo. Va ser en Kiko el pioner que li va aplanar el camí per anar a jugar també al CN Barcelona, al seu costat. Això no és tot, i és que el jugador egarenc ja compta amb una cinquantena d’internacionalitats amb Espanya a les seves esquenes, i ha participat en uns Jocs Olímpics –Atenes’04– i dos Mundials –Barcelona’03 i Montreal’05. En Felipe, per la seva banda, va ser internacional per primer cop l’any 2001, com en Xavi, però amb Brasil, selecció amb la qual va acudir als mundials de Barcelona. El debut amb Espanya el va fer l’estiu passat a Montreal. Així doncs, per que practiquen waterpolo, i no futbol o bàsquet, és el motiu pel que passen inadvertits, per exemple, al bar de la seva facultat. En opinió d’en Xavi, “hi ha alguns esports que estan supravalorats. Tampoc pretenem això, però la dedicació d’uns i altres és diferent. Tampoc és l’esforç més dur del món, però entre els esports d’equip sí que potser és el més dur, perquè jugues en un medi –l’aquàtic– que no és el teu i requereix més hores extra d’entrenament”. Efectivament, la rutina d’entrenaments és poca cosa menys que espartana: “entrenem de 12 fins a dos quarts de tres. Per la tarda fas el que pots, perquè cap a les set o les vuit, depenent del dia, tornes a entrenar, fins a les 10 de la nit. Arribes molt cansat a casa. Menys dimecres, tots els dies fem dobles sessions, i els dissabtes partit. De vegades, fins i tot també juguem entre setmana”, comenta en Felipe. En la mateixa línia es manifesta Pere Robert, president de la divisió de waterpolo de la Reial Federació Espanyola de Natació (RFEN) i delegat de la selecció. Robert, que va ser 345 vegades internacional i ha participat en tres Jocs Olímpics com a jugador durant la dècada dels 80, i en quatre més com a delegat, sosté que “és molt difícil vendre el nostre esport, però hem de buscar situacions favorables al waterpolo: enviar informació a la premsa, buscar fórmules que facin les competicions més atractives,” i un llarg etcètera. La WPA està presidida per Alfons Cànovas, que alhora és vicepresident de l’Associació Mundial de Clubs i vicepresident de l’Atlètic–Barceloneta, el club d’en Felipe. Cànovas reconeix que “fa molts anys que es portava en ment aquesta idea, i després de dos intents anteriors que no van reeixir, els clubs ens hem posat d’acord”. Els objectius que pretén aconseguir la WPA són “protegir els interessos dels clubs, és a dir, tenir molt més pes en els decisions que es prenen; gestionar amb la RFEN la lliga nacional i fer-hi sentir la nostra veu, ja que volem gestionar allò que generem –jugadors, la lliga, entrenadors i infraestructures”. Com matisa Cànovas, “la nostra funció és diferent, ja que fem una promoció d’elit”, mentre que la RFEN “treballa a tots els nivells”. No obstant, Pere Robert veu amb bons ulls l’aparició de l’Associació de Clubs, i considera “normal que s’organitzin amb l’objectiu de promocionar el nostre esport i de buscar recursos que no siguin només el finançament que prové de la massa social dels clubs”. Uns recursos, que, per exemple, poden ser els espònsors, un dels punts febles del waterpolo. El president de la WPA té molt clar que els patrocinadors que els equips han pogut aconseguir en aquests anys són “per caritat o amiguisme”, i apunta que la clau per canviar la dinàmica actual és que “aquest espònsor vegi rendibilitzada la seva despesa econòmica”. Però per tal que això sigui possible, s’ha de solventar el gran taló d’Aquiles del polo aquàtic: la presència als mitjans de comunicació. Com apunten en Xavi i en Felipe, “es tracta d’un esport difícil d’entendre pels profans, i això el fa poc mediàtic”. Tot i aquesta circumstància, el màxim responsable de waterpolo de la RFEN reconeix que, conjuntament amb la WPA, “hem anat de bracet a diversos llocs per buscar solucions als dos problemes pendents del waterpolo espanyol: els recursos econòmics i la repercussió als mitjans”. “Volem tot allò que fem se sàpiga; si no es reflexa mediàticament, no existeix. Intentem canviar aquesta dinàmica, però costa”, afegeix Cànovas. Efectivament, costa. Jordi Payà és el gerent del Club Natació Catalunya, un dels clubs “de tota la vida”, i va viure en primera persona l’època daurada de la selecció espanyola. Entre altres títols, va guanyar l’or als Jocs Olímpics d’Atlanta’96. Payà creu que “no tenim mercat dins del mon de l’esport i, per tant, no pots vendre una cosa que no té mercat. Una possibilitat seria que dels nous canals de la TDT, algun apostés pel waterpolo”, ja que considera que “és la única manera d’arribar al públic”, tot i que “és un esport mediàticament difícil; a sota aigua no veus res i calen moltes càmeres per veure tot el joc. Això és car”. Un dels llocs on WPA i RFEN han anat per vendre el waterpolo ha estat la Televisió de Catalunya. No obstant, les negociacions “van ser un fracàs absolut” en paraules de Pere Robert, perquè “no van acceptar la nostra proposta, que era molt bona. Incloïa l’exclusivitat dels partits de competició europea dels clubs catalans”, entre altres coses. On sí s’ha aconseguit una important millora és amb Televisió Espanyola. L’ens públic emet un resum setmanal de la jornada de lliga, de sis minuts i mig de durada i produït per la pròpia associació, que es nodreix dels 9 mil euros que cada club aporta. A més, fins la data, TVE ha emès un total de 16 partits, xifra rècord per aquest esport. Actualment, a la WPA “estem en converses amb Localia, Recoletos i Telemadrid”. Part d’aquests 9 mil euros que paguen els clubs es destinen a publicitat. En paraules de Pere Robert, “els clubs no havien fet res en premsa fins fa cinc anys, quan comencen a intentar difondre aquest esport. Ara s’adonen que han de promocionar el waterpolo als mitjans de comunicació i destinen un percentatge del seu pressupost al seu gabinet de premsa”. En la mateixa línia es manifesta el president de la WPA, qui sosté que “és molt important destinar diners a la repercussió de l’esport”. Presència als mitjans i la promoció de l’esport. Aquests són els dos punts febles del waterpolo i eix central de l’acció de l’Associació de Clubs. Malgrat els esforços fets en aquest sentit, la WPA va trobar un entrebanc en unes dures declaracions de Gabi Hernández, jugador de l’Atlètic –Barceloneta i de la selecció nacional, en què, per dir-ho d’una manera suau, es mostrava escèptic sobre la utilitat de l’associació. Declaracions qualificades de “desafortunades” per Cànovas, en tant que “no ajuden gens el waterpolo; entenc que després de sis mesos puguis dir que la WPA no és el que esperaves, però no fer-ho el dia després de la presentació”. Un cop passat aquest marge de temps, els balanç que en fan les parts implicades és força positiu. Tot i que Jordi Payà afirma ser “pessimista, però la WPA em pot fer canviar d’opinió”, en Felipe Perrone és del parer que “el canvi que veig amb la WPA és que hi ha més partits televisats”. “S’ha notat un esforç, però s’ha de professionalitzar molt més tot plegat”, afegeix en Xavi. Alfons Cànovas valora que “fins ara ho estem fent bé”, ja que “hem elevat uns objectius mediàtics dels quals estàvem per sota, i és molt important aquesta repercussió”. Dimarts passat, dia 21 de febrer. Piscina de la Nova Escullera, especialment construïda per albergar el mundial de Barcelona’03. Dos quarts de nou del vespre. Es disputa el partit més interessant de la jornada, un CN Barcelona – CN Terrassa, 2on contra 3er de la classificació. En unes instal·lacions magnífiques, comença el partit. En Xavi disputa l’esprint inicial per la possessió de pilota i el guanya. Molina no hagués pogut xutar directament a porteria si no arriba a ser per la implantació, a nivell internacional, de les noves regles aquesta temporada. I és que abans la distància mínima per servir directament una penalització eren els set metres. Actualment, els quarts s’han allargat fins als vuit minuts en lloc dels set anteriors; la possessió s’ha escurçat cinc segons –de 35 a 30–; i no hi ha córner en cas que un defensor toqui la pilota. Tot orientat en gran mesura, precisament, a “intentar fer el waterpolo més atractiu, televisiu”, al gran públic per arreglar el seu escàs arrelament mediàtic, apunta el gerent del “Cata”. Una nova reglamentació que, malgrat que “en un principi tothom estava espantat per la nova dinàmica que comporta”, valora Cànovas, “s’ha anat assentant i fa el waterpolo més dinàmic; les normes són encertades perquè s’ha guanyat en velocitat”. En Felipe també és de la opinió que el ara el waterpolo “és més dinàmic i atractiu per la gent; més vistós”. “T’has d’adaptar a tot”, es resigna en Xavi. “Les noves regles beneficien a uns i perjudiquen a altres”, i això que ell és un jugador dels considerats “nedadors”. “Tot sigui per tal que el waterpolo creixi. Això ha fet canviar els entrenaments”. En la mateixa línia que el jugador esquerrà es manifesta Pere Robert: “El joc és més viu, ràpid i atractiu. A més, físicament és molt més exigent. Tot i això, “les regles són positives, però encara hi ha clubs que no s’hi ha adaptat”. Per aquest motiu, Rafa Aguilar considera que el allò que les noves regles poden aportar “encara s’ha de veure. Amb la Copa del Món d’aquest estiu” ja es podrà fer una valoració. El seleccionador ha seguit el partit ben atent des de la grada i xerra amb els seus col·legues. Aguilar va ser nomenat entrenador de l’equip nacional el gener de 2005, mig any després dels Jocs Olímpics d’Atenes. Ell mateix afirma que en aquell moment hi va haver “el sentiment que una generació s’havia esgotat i que s’havia de començar de nou”. I és que el millor equip de la història de l’esport espanyol va arribar a la fi del seu cicle. Una selecció espanyola que en el període de 10 anys –de 1991 a 2001– va aconseguir 3 medalles d’or i 3 de plata entre Mundials i Jocs Olímpics. La darrera d’elles va arribar quan ningú donava res per l’equip, després que el considerat unànimement millor jugador de la història, el mític Manel Estiarte, es retirés a Sydney’2000. I quins són els motius perquè Espanya aconseguís arribar a quatre finals mundialistes consecutives? Jordi Payà, integrant d’aquell fantàstic equip, ho té ben clar: “Si hi ha alguna cosa semblant a un miracle, és el que ha fet Espanya en waterpolo. Hi va haver una generació fantàstica”. Per això s’ha de tenir clar, com adverteix Rafa Aguilar, que “repetir el que ha fet la generació anterior és molt complicat”. En Xavi opina que “va sortir una generació d’or. En el moment en que ells s’han anat retirant, hem baixat una miqueta el llistó”. En Felipe corregeix. “No és només això; és qüestió de cultura del waterpolo, perquè guanyem a països amb moltes més llicències que nosaltres”. A en Rafa Aguilar li ha tocat liderar aquest canvi generacional. Un canvi generacional liderat per jugadors com en Xavi Garcia o en Felipe Perrone, que creuen “que el canvi està garantit”. En aquest mateixos termes s’expressa Aguilar, qui no dubta en assentir que “hi ha bons jugadors. Hem d’apostar pels joves; el DNI no ha de ser el criteri de selecció. Hi ha equip per estar lluitant amb els millors i d’aquí uns anys intentar lluitar per guanyar, perquè ara som un equip jove”. Així mateix, Cànovas aclara que “ara estem en un cicle de canvi, on una generació s’ha acabat i ha de pujar gent jove amb molta qualitat. Se’ls hi ha de donar confiança per tal que assoleixin objectius més alts. Tal com vaticina Robert, “l’objectiu d’aquest equip que es va crear ara fa un any és aconseguir medalla als Jocs Olímpics de Pequín’08, però abans s’ha de tenir paciència. Com es va tenir anteriorment amb una fornada de jugadors que “vam allargar al màxim” pels bons resultats. Amb, l’arribada de Rafa Aguilar, lògicament, hi ha hagut canvis, no només pel que fa a les cares, sinó també en els mètodes d’entrenament. En Xavi troba que la principal diferència respecte de l’anterior etapa, comandada per Joan Jané, és la manca d’una “rutina d’entrenaments molt marcada. L’ambient també és diferent; gent nova amb més motivació, a l’igual que l’entrenador”. En aquest ordre de coses, en Felipe valora positivament el “canvi en la manera d’entrenar. S’han aplicat noves tecnologies per millorar els moviments dins de l’aigua i corregir errors”. Robert dóna també altres raons per explicar l’èxit del waterpolo espanyol. “Hi ha hagut sempre grans equips, però no hi ha hagut mitjans. A partir de l’any 92, amb els Jocs Olímpics de Barcelona, es crea el Plan ADO, una assignació econòmica per als esportistes encara vigent i que “està a expenses dels resultats que obtinguis”, com recorda en Felipe. Unes dotacions que Robert considera “suficients”. Això va permetre a les generacions anteriors i a les actuals treballar amb tranquil·litat. Rafa Aguilar creu que l’ADO “no només ajuda, sinó que és la màxima assignació per als esportistes”. Les xifres són un dels punts calent amb què els responsables del waterpolo a Espanya han hagut de nedar a contracorrent. Pel que fa a la distribució de l’esport en el territori, els números canten per si sols. Com observen en Xavi i en Felipe, “el waterpolo és un esport poc diversificat. Gairebé tots els equips són catalans. Ara s’està arreglant una mica i ja hi ha equips d’Aragó, Madrid, Canàries, València, etc.” Com apunta Robert, Catalunya i Madrid eren el focus de la pràctica waterpolística a Espanya, amb un 65% de les llicències federatives”. Actualment, aquesta tendència gairebé s’ha capgirat i la resta de comunitats compta amb el 51% dels practicants. “El waterpolo ha tingut una expansió molt potent a la resta d’Espanya. Les úniques assignatures pendents són Extremadura, La Rioja i Astúries. Ha estat un canvi espectacular”. Malgrat el creixent optimisme que regna en aquest sentit, com s’ha vist no tot va amb la corrent a favor. Durant els anys daurats, els clubs “no van saber rendibilitzar els èxits de la selecció. No van saber gestionar bé el que tenien ni donar a conèixer el que feien a la gent”, critica el dirigent de la WPA. Tal com raja. Aquest és una de les llacunes que explica per què els èxits de la selecció no s’han traslladat als clubs pel que fa a competicions europees. En Xavi Garcia té molt clares les raons: La potentíssima lliga italiana es menja el mercat de jugadors foranis.“Gràcies als espònsors que tenen, paguen una quantitat de diners que aquí no és possible”, i afegeix que “cada setmana fan un partit en prime time, divendres a la nit”. En Felipe atribueix l’èxit dels clubs a Europa “als jugadors nacionals que tinguis. Amb la selecció guanyem i som superiors a Itàlia, però la seva lliga és més potent perquè tenen els millors estrangers, ja que guanyen el doble”. Jordi Payà atorga aquest èxit italià a que “en el seu dia van saber diversificar l’esport dins el país, cosa molt important per les televisions. A més, tenien molts espònsors, degut a que una llei establia desgravacions fiscals a aquelles empreses que invertissin en clubs esportius”, però matisa que “ara estan passant una crisi molt gran i ha baixat el nivell esportiu, sobretot el de la selecció”. Amb la salvetat del Trofeu LEN de fa dues temporades aconseguit pel CN Barcelona, amb en Xavi a les seves files, cal remuntar-se al 1995 per trobar més títols. En una temporada plena d’èxits, CN Catalunya i CN Barcelona van guanyar respectivament la seva primera Copa d’Europa i el primer Trofeu LEN. Dos més dos són quatre. Donant la raó a en Felipe, totes dues esquadres comptaven cadascuna amb dos dels millors estrangers del món – Milanovic i Gocanin els primers; Vujasinovic i Sostar els segons–, a banda de copar la base de la selecció espanyola. Al CN Catalunya també hi destacava Jordi Payà, tot i que avui dia, aquests èxits han quedat ben lluny, i la realitat del club de Gràcia és ben diferent. Els problemes del “Cata” es van iniciar l’abril de 2004, amb un accident fortuït. Com rememora el seu gerent, “va caure una part del sostre de la piscina, unes biguetes que amenaçaven perill. Aleshores, l’Ajuntament i els Bombers van aconsellar tancar la instal·lació”. Les piscines Pau Negre daten del 1973 i són municipals. El CN Catalunya n’és el gestor i en té la concessió fins el 2025. La caiguda de part del sostre “va propiciar que es rescatés un projecte del club de l’any 99 per remodelar tota la instal·lació; es crea una corrent d’opinió en el si del club que ens porta a pensar que, ja que s’havien d’invertir tants diners, valia la pena posar tota la instal·lació al dia. El projecte de remodelació i ampliació està aprovat però falten els diners per tirar-lo endavant, ja que ho ha d’afrontar el club”, recorda Payà, que afegeix que “el final està molt a prop, no podem esperar més”. El passat mes de desembre, el “Cata” es va trobar amb l’aigua al coll, moment en què “esportistes de renom del club, socis i treballadors van iniciar una cursa mediàtica demanant un bombolla d’oxigen i sol·licitant una mica de repercussió als mitjans”, per la falta de diners. Uns actes que sembla que han fet efecte. El gerent afirma que per ara “no hi ha la resposta definitiva, però sembla que anem ben encaminats. Últimament, les institucions s’han mullat i creiem que en les properes setmanes s’aconseguirà el finançament – sis milions d’euros– que el CN Catalunya necessita. Per reclamar aquests ajuts, Jordi Payà reivindica que “des del club fem una tasca social. Per aquí han passat mils i mils de nens”. A més, el Catalunya és “una institució amb història, fundada l’any 1931”, a banda d’afirmar que “hem guanyat molts títols en la raó primordial d’existència del club: la practica de la natació i el waterpolo”. Això tenint en compte que “en el nostre esport, la inversió és a fons perdut, no té retorn”. I tota aquesta feina perquè “tenim molta il·lusió en tornar el club al lloc on li pertoca, que no és on està ara”. En aquest context, Payà opina que “ens hem de posar una creueta tots els ens estimem aquest esport i hem intentat fer alguna cosa, perquè no hem sabut, o no es pot, posar aquest esport al nivell que es mereix, tant mediàtic com d’influència en els nens, de fer-lo arribar al públic”. Pere Robert li dóna parcialment la raó al gerent del CN Catalunya en afirmar que “hi ha l’espina que, tot i que les coses han anat bé, no hem estat capaços de tenir recursos amb l’esforç que s’ha fet” encara que matisa que “les coses han anat rodades”. En canvi, en Xavi Garcia és del parer que “el millor encara està per venir”. Potser perquè ell, juntament amb en Felipe, simbolitzen el futur d’aquest esport. Creació de la WPA, les noves regles, la nova fornada a la selecció i els acords amb televisió. Són alguns dels punts en què s’està treballant i que fan albergar esperances a totes les parts implicades, encara que pels jugadors “tots aquests canvis és massa d’hora per avaluar-los”. Com afirma Alfons Cànovas, “estem en un moment de canvi que requereix un nou impuls, que ha de venir donat pel canvi de reglamentació i pels esforços de la RFEN i els clubs per promocionar el waterpolo. Hem de tenir total confiança en els nous jugadors i donar-los temps”.04/03/2006
Nova onada al waterpolo
Tota aquesta rutina diària no tindria res de diferent respecte de la d’altres milers d’estudiants universitaris si no fos per una raó de pes. Felipe Rocha Perrone, un noi de 19 anys cepat i que ronda el metre i 80 centrímetres d’alçada, i Xavier Garcia Gadea, un xicot que gairebé arriba als dos metres, més aviat prim i esquerrà, són, respectivament, el primer i segon classificats en la taula de golejadors de la Divisió d’Honor de la lliga nacional de waterpolo, el màxim nivell d’aquest esport que es pot practicar a l’estat espanyol.
Com afirma el jugador del Barceloneta, “el waterpolo no és un esport valorat. Espanya ho ha guanyat tot”, i malgrat això no s’aconsegueix arribar a la gent. “El problema és que és un joc difícil d’entendre perquè no es veu el que passa sota l’aigua. Per això no enganxa. És un esport que només surt a la llum quan hi ha olimpíades o mundials. Per la resta, no existeix”, afegeix en Xavi.
A la grada, però, amb prou feines es supera el centenar de persones, i a jutjar per les reaccions, es tracta de les nòvies, familiars i amics dels jugadors, a banda de la gent del waterpolo, és a dir, altres jugadors i entrenadors. El partit és ràpid, vibrant i amb gols. Guillermo Molina decideix el matx en favor dels cenebistes amb un xut a falta d’un segon per a la conclusió. Ha estat una falta directa des dels cinc metres. És el 12 a 11 definitiu.
Malgrat això, abans de la caiguda del sostre la situació al CN Catalunya ja no era òptima. “Es van obrir instal·lacions al voltant, i les nostres es feien velles. Llavors molts socis van marxar i no podíem invertir tant en l’equip de waterpolo, que es nodreix de les quotes que aquests paguen. El 2002 ja vam anar reduint la despesa en aquests sentit”. Si el Catalunya comptava amb set mil socis l’any 2004, ara en té censats cinc mil. L’equip de waterpolo va tocar fons amb l’incident de la piscina, quan “es va decidir treure l’equip professional i renunciar a la primera divisió perquè era inviable econòmicament” si el club volia sobreviure. “Va ser molt dur. Els jugadors es van haver de buscar equip, i el sentiment de pena va ser molt gran”, es lamenta Jordi Payà.
Rafa Aguilar li dóna la raó. Ell també manté que, no obstant haver “passat certa desil·lusió, estem en un moment d’agafar impuls perquè les inversions són raonables i surten jugadors”. Jugadors com en Xavi o en Felipe, que esperen, amb el temps que es reclama, que “tot vagi cap amunt i es vegi un canvi positiu”. De moment, “el nostre objectiu és, amb conjunció i experiència, lluitar de tu a tu amb Sèrbia i Hongria, els grans dominadors del waterpolo, a les olimpíades de Pekín’08”.
.