El weblog de L\'ESCURÇÓ NEGRE

Avui ha aparegut publicat al diari El País un anunci si més no ofensiu. Es tractava d’un advertiment de no vull saber quina associació d’aquestes que, fent gala del seu conservadorisme recalcitrant, insta la població espanyola a rebel•lar-se en contra de la recent aprovació del matrimoni homosexual. Els arguments esgrimits, els de sempre: la ruptura de l’ordre biològic natural, que els fills creixerien corromputs i malèvols, i bla,bla,bla.

Si la història de la humanitat no s’hagués caracteritzat per la voluntat de trencar barreres i anar més enllà, d’avançar i a adaptar-se als nous temps, encara estaríem en l’ època en què s’afirmava que la Terra era plana i que era el centre de l’univers. I qui opinés el contrari, a la foguera. Un lloc que pel que sembla, aquesta associació anacrònica en els seus postulats té reservat a Zapatero per heretge.

No obstant, l’anunci al qual em refereixo a l’article anterior presenta un debat molt més de fons. És lícit publicar un anunci d’aquesta mena? S’ha de recordar que traspassa la barrera de la llibertat d’expressió, ja que els seus arguments anaven més enllà de les simples observacions i proferien gairebé insults. Es titllava els homosexuals de malalts i tarats, que posaven en perill l’espècie humana i el que ells consideren el seu funcionament “normal”.

En la meva opinió, no tot s’ha de mirar sota un prisma de rendibilitat econòmica. Per molts diners que guanyés El País amb la publicació d’aquest anunci, crec inadequat que es doni veu als mitjans a una associació que es dedica a insultar i menystenir aquells qui no combreguen amb les seves idees i no s’ajusten als seus patrons de ciutadà modèlic. L’anunci seria publicable si mostrés la mateixa opinió però sense arribar al llindar de la desconsideració, sinó també seria coartar la llibertat d’expressió. Però arribats a aquest punt, més val deixar-ho córrer i deixar de guanyar alguns calerons, que a vegades surt més a compte. I més tractant-se d’un diari que fa bandera de la seva línia progressista.

Arrel de la victòria del tenista Rafa Nadal al torneig de Roland Garros, estem assistint a un bombardeig mediàtic constant. No ho critico: Nadal ha guanyat un torneig molt important. A més, la nostra societat necessita ídols a qui imitar i voler-s'hi assemblar, i si aquests es renoven constantment, molt millor. En aquest sentit, Rafa Nadal representa sang nova en el món del tenis i s'afegeix als Pedrosa, Alonso, Gasol i companyia com a abanderat de l'esport espanyol.

Ara bé, això només passa quan es guanya; un ídol de masses no pot perdre, sinó deixa de ser-ho. I és quan aquest ídol venç i té èxit que certs mitjans, com TVE i Antena 3, se l'apropien. "Nuestro tenista" o "el ídolo de todos los españoles" són frases habituals en presentar la informació i referir-se als vencedors. És cert que s'han de buscar sinònims per no repetir tota l'estona el cognom. Però trobo totalment inadequada aquesta apropiació pàtria que fan alguns periodistes.

Curiosament, aquests sinònims deixen de ser així i canvien quan el protagonista perd, especialment en el cas dels catalans. Així, per art de màgia, Pedrosa pot passar de ser "nuestro campeón" si guanya una cursa, a convertir-se en "el piloto catalán" si no puja al podi. Insisteixo. Tot i que trobo inadequada l'apropiació nacionalista dels esportistes, quan un fa una aposta, ha de ser conseqüent i mantenir-la tant si es guanya com si es perd. Molt em temo que a Wimbledon, Nadal passarà a ser "el tenista balear".