El weblog de L\'ESCURÇÓ NEGRE

Els papers de Salamanca tornaran a Catalunya. Això és el que ha anunciat la ministra de Cultura Carmen Calvo, gràcies a un acord amb la seva homòloga catalana Caterina Mieras. El Consell de Ministres saldarà demà un deute històric quan aprovi el projecte de llei per que una part de l’arxiu històric de Salamanca torni al seu indret d’origen.

Els documents haurien d’haver estat sempre a Catalunya i no n’haurien d’haver sortit mai. Per molt que l’alcalde i els ciutadans de Salamanca s’encadenin a l’entrada de l’Arxiu de la Guerra Civil i s’entestin a impedir que els papers volin cap Barcelona, no tenen raó en les seves demandes. Quan a algú se li roba una cosa i es té la possibilitat de retornar-li, s’ha de fer. És de sentit comú i de justícia. Dues coses que sembla que els salmantins, encapçalats pel seu batlle, no tenen. Igualment passa amb l’opinió pública de l’estat espanyol, tampoc partidària del retorn.

No hi ha hagut Govern que no hagi tingut sobre la taula la proposta de retorn dels papers a Catalunya, i tots han fet la vista grossa amb aquest tema. Tant se val que fossin de dretes o d’esquerres. Qui té potestat per solucionar aquest problema i no ho fa, perpetua una actuació del franquisme i la legitima. Diu molt del que ha estat la situació política d’aquest país.

S’ha de tenir en compte que entre els documents confiscats a la Generalitat durant la Guerra Civil no només hi ha tractats institucionals, sinó que també hi ha cartes personals. Les famílies dels desapareguts segur que rebran amb els braços oberts qualsevol llegat o record dels seus parents, un dret que no hauran pogut gaudir fins demà, gairebé 30 anys després de la mort de Franco, l’instigador d’aquesta situació.

Finalment ha arribat l’acceptació formal dels matrimonis entre persones del mateix sexe. El Congrés dels Diputats va aprovar dijous en Ple el projecte de llei que permetrà gais i lesbianes segellar la seva unió de manera legal. Tot i la forta oposició d’alguns sectors de la societat, els homosexuals veuen recompensats els seus esforços. Després de força temps clamant per l’equiparació dels seus drets amb els de la resta de ciutadans, ja tenen motius per somriure.

Aquesta aprovació suposa un nou pas endavant en la política progressista del govern de Zapatero, ja que implica posar-se al dia en matèria de demandes socials. Això no vol dir que s’hagi d’acceptar sistemàticament tot allò que la gent reclami, però en aquest cas l’actuació que s’havia de dur a terme era òbvia. Renovar-se o morir, que diu la dita. En aquest sentit, les lleis estan per canviar-les i adaptar-les a les noves necessitats. Els col•lectius homosexuals són una realitat que evolucionava a un ritme diferent al que ho feia la legislació vigent. Ara, aquests dos elements van de la mà gràcies a la futura llei.

És cert que un canvi tan substancial com aquest pot provocar certes reticències inicials; la por a tota novetat va lligada a la condició humana, però no per aquest motiu una societat es queda encallada en el passat. La implantació de la llibertat religiosa també va despertar recels en el seu moment, però a temps vista ningú en discuteix l’encert.

Que gais i lesbianes puguin contraure matrimoni situa Espanya en el camí obert per altres països capdavanters a Europa. Només les faccions més conservadores de la societat, com el PP, Unió Democràtica o l’Església, no han sabut adaptar-se als nous temps i s’hi oposen. No com el Govern, que en aquesta ocasió sí ha sabut sortir de l’armari a temps.

La notícia de l'alcalde de Pontons. Gairebé tots els mitjans , seguint criteris de proximitat, se n'han fet resò. Només ha variat l'enfocament. L'alcalde en qüestió, Lluís Caldentey (PP), ha manifestat la seva negativa a oficiar casaments homosexuals. Possiblement segueix els dictàmens auspiciats pel Vaticà, que va instar els funcionaris espanyols a fer fer allò que precisament ha fet aquest home. El motiu? Els homosexuals són uns "tarats i immorals" que no es poden casar; perquè seria anar contra natura i perquè no estan capacitats per educar fills.

No serà que el tarat és ell? D'acord que el PP va votar en contra del projecte de llei, però d'aquí a l'insult hi ha un món. Però obviem l'insult, oblidem-lo. L'objecció de consciència no existeix en aquests casos i per tant l'alcalde no s'hi pot acollir. Se suposa que els ciutadans el van escollir com a màxim representant perquè fes valer els seus drets i acomplís les lleis, funció inherent a tot batlle, entre moltes altres. No pas perquè s'hi negués, com és el cas que ens ocupa. Deu ser perquè molts segueixen encallats en els temps dels invertidos i desviados.