
Ara que Govern i partits han vist que el Pla Ibarr.etxe (arxiu executable basc com diu Arcadi Espada) va de debò, que no és una utopia nacionalista, ni paper mullat, ni una eina de pressió per treure més quota d’autogovern, i que el lehendakari no està disposat a cedir cap contrapartida, s’han encès totes les llums d’alarma. “Unim-nos contra Satan”, deuen haver-se dit Zapatero i Rajoy, per tal de fer front a les intencions secessionistes d’Ibarretxe. I és que com deurien anar les coses en la reunió que van mantenir a La Moncloa els dos presidents perquè a l’endemà Zapatero decidís congraciar-se amb la causa del PP i pactar amb Rajoy per fer front comú al problema. I llavors va Ibarretxe i té la gosadia de sol·licitar una reunió conjunta a tres bandes per seguir dialogant. “Juntos sí, pero no revueltos!” Aquesta és la resposta que va rebre.
Quina és l’arrel d’aquesta negativa a negociar amb Ibarretxe fins després que el Pla se sotmeti a votació al Congrés? Segons el meu parer, molt em temo que, tal com va apuntar l’amic Principito (cliqueu el link que hi ha a la columna de l’esquerra) aquest fet es deu al suport de Batasuna a la causa d’Ibarretxe. Un flac favor perquè de l’equació x = Batasuna + Pla Ibarretxe en surt com a resultat que x = ETA, i, és clar, això no pot ser. Llavors passen coses com que María San Gil, presidenta del PP basc, afirma que “els que legitimen el Pla Ibarretxe amb una mà, posen les bombes amb l’altra”. I es va quedar tan ampla. I de fet no ens resulta gens estrany sentir manifestacions com aquesta.
En aquest sentit, els polítics, alguns, i els mitjans de comunicació, també alguns, hi han contribuït decisivament. Nacionalisme. És una paraula que sona a connotacions negatives, que té una càrrega semàntica peiorativa en tant que porta el significat de violència implícit, i això gràcies a l’erosió que han anat causant certs discursos polítics i mediàtics, quan en essència no té res a veure amb violència. Així, el nacionalisme porta al Pla Ibarretxe, el Pla Ibarretxe a Batasuna, i Batasuna a ETA. I ETA al costat obscur, com els Jedi. I és clar, aquesta terna conceptual resulta del tot inadmissible. I San Gil diu coses com que Ibarretxe posa les bombes i aquí no ha passat res.
Un cop donat l’axioma d’Ibarretxe = ETA, en el qual el Govern s’escuda, ja tenim tots els impediments possibles per una negociació. No obstant, les coses no són així ni de bon tros. És molt important saber distingir entre el Pla Ibarretxe per un cantó, i Batasuna o ETA per l’altre; l’únic que tenen en comú és la voluntat d’independència del País Basc. Pel que fa a la resta, res a veure. Mentre que Ibarretxe ho vol aconseguir per la via democràtica, els altres prou que sabem com ho fan, malauradament. I negar una evidència com aquesta embolicant la troca és un primer pas cap a l’engany i porta a fets com els del passat dissabte, en què un grup d’exaltats va intentar atonyinar el ministre Bono, segurament degut a que en el seu imaginari l’equació que abans mencionava no ha quedat ben resolta. Així doncs, la solució per posar fi al terrorisme no és asseure’s i esperar; s’ha d’actuar. Decidir com està a les mans dels polítics, i el que és segur, reitero, és que la solució no vindrà per sí sola. Ara bé, asseure's a dialogar amb terroristes? Aquesta és la pregunta del milió. Qui ho ha intentat n'ha sortit escaldat. A veure què passa demà al Congrés.